Pep Martí - Els que manen

En l’actualitat, els membres de la família s’estenen en una bona quantitat de branques, que es troben emparentades amb altres cognoms amb molta història acumulada, dels Villavecchia als Caralt, dels Girona als Trias de Bes.

De Sitges a Amèrica

La figura considerada com el fundador de la saga va ser José María Vidal Robert, natural de Sitges, nascut el 1775, que es va casar amb Josefa Quadras Mercer. Primer es va dedicar a la pesca, però aviat va decidir provar sort a Amèrica i es va traslladar a Maracaibo (Veneçuela), on, segons la versió de la família, va obrir un negoci comercial. Allà va criar els seus dos fills, Manuel (1793) i Alejo (1797).

El 1821, van haver de sortir per cames de Veneçuela en triomfar la revolta per la independència. Mentre que el pare va tornar a Barcelona, els dos fills van optar per instal·lar-se a Santiago de Cuba, que va continuar sent colònia espanyola fins a finals del segle xix.

Els germans Vidal-Quadras van fer fortuna conreant sectors com el tabac, l’immobiliari, el comercial i el financer. Van ser dos fills de Manuel, els germans Manuel i Alejo Vidal-Quadras Ramón, els que van seguir el negoci a Cuba.

A la dècada dels quaranta del segle xix, la família consolida el seu potencial. Els Vidal-Quadras adquireixen els terrenys del passeig d’Isabel II, al port de Barcelona, sota els Porxos d’en Xifré, sobre els quals aixecaran la seu de la Banca Vidal-Quadras. Mentrestant, no descuiden les aliances matrimonials: Carolina Vidal-Quadras Ramón es casa amb el fill d’una altra gran família, Manuel Girona. Més tard es van emparentar amb un altre cognom amb pedigrí, els Villavecchia, uns comerciants d’origen genovès que es van instal·lar a Barcelona a finals del segle xviii.

De mica en mica, els Vidal-Quadras antillans van tornant a Barcelona, alhora que el pare, Manuel, es construeix un palau a Sitges, on també erigirà un panteó familiar. La banca fundada per la família seria, a finals del segle xix, una de les més potents de Barcelona, dirigida ja pels Vidal-Quadras Villavecchia, fills d’Alejo Vidal-Quadras Ramón.

Durant setze anys, la banca va estar gestionada per tres dels seus cinc fills, Alejo, Carlos i Luis, fins que el 1912 van vendre-la al Banco de Barcelona. Fent-ho, es donava un altre cas de síndrome de Buddenbrock. Dos anys més tard, el 1914, moriria Alejo Vidal-Quadras Ramón, el pare, als 88 anys. Els seus cinc fills es repartirien el patrimoni immobiliari, amb una torre a Sarrià i els quatre edificis situats als Porxos d’en Xifré, davant de la Llotja, com a principals propietats.

Negrers

La presència catalana a les colònies es va accentuar a partir del regnat de Carles III, quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica. Maracaibo va ser una de les ciutats amb una presència més destacada de comerciants catalans.

Un d’ells era Miquel Biada, que impulsaria el primer tren Barcelona-Mataró. Després també destacarien a Santiago de Cuba. Certament, els Vidal-Quadras no eren els únics sitgetans a la capital oriental de Cuba. El 1840 es calcula que hi havia més de 170 comerciants provinents de Sitges a Santiago.

El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç d’esclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta d’un fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica. Sobre l’origen esclavista de bona part del capital indià hi ha molta bibliografia. Josep Maria Fradera va publicar el 1984 l’estudi «La participació catalana en el tràfic d’esclaus» a la revista Recerq ue s . El 2017 va aparèixer l’obra Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX) , dels historiadors Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, de la Universitat Pompeu Fabra.

L’esmentat Martín Rodrigo i Lluís Castañeda van tractar específicament els Vidal-Quadras en l’article «Los Vidal-Quadras, familia y negocios, 1833-1871», on subratllen la importància de la família en el sector bancari (Vidal Quadras Hermanos), desmentint altres historiadors que havien considerat que la banca dels Vidal-Quadras havia estat tan sols una més de la ciutat, sense un paper preponderant.

La necessitat de treballadors per a les plantacions antillanes es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà d’obra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir d’inicis del segle xix. El transport d’esclaus des de l’Àfrica fins a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als que s’hi dedicaven, però estava envoltat de perills, com ara la vigilància de la marina britànica, l’acció dels pirates o la possibilitat d’una revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que s’hi dedicaven.

Segons Fradera, a mitjan segle xix, el capital català controlava el 74 % de la importació d’esclaus a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns d’ells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Cognoms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.

L’hereu més conegut

De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El que va ser president del PP català és fill d’Alejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre d’una altra estirp, els Caralt Munné, i un altre d’Amparo Fuertes Ferragut.

Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit la docència a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears d’Estrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.

Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees de 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a l’acusació d’esclavisme sobre la seva família llançada per l’aleshores candidat europeu d’ERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: «Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi».

La història d’una ascensió

Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a l’inici de la Transició. Va exercir de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació, i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però, pel que sembla, el partit no li va fer el pes. Ell mateix ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus d’Unió.

Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els principis de la Transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per l’empresari Juan Echevarría, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. L’Aliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.

Vidal-Quadras es va anar fent un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser l’home fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la seva mà, va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que va aprofitar sense manies.

Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va enamorar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, i també en la societat catalana.

L’altre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.