СтаВл Зосимов Премудрословски - Detectiu boig. Detectiu divertit

– Puc tenir un cartutx?

– Entra i s’asseu… Tenim un negoci… Demà anem a Sant Petersburg. – Ottila es va aixecar, es va girar i es va asseure en una cadira.

– Per què?

– El monument robat al nas de Gogol busca.

– Aaaaa … – L’encefalòpata va entrar i es va asseure en una cadira per als subordinats i els visitants, havent llançat un peu sobre un peu. – Tinc en compte, Bos…

Harutun Karapetovich semblava prim i llarg. El rostre era un típic caucàsic. El pèl és gris, llarg fins a les espatlles, fins i tot com de palla. A Tiechka hi havia una sòlida calvície obtinguda de les feines anteriors com a conseller als treballadors convidats. Anteriorment, va treballar com a bestiar, després de deu anys a la presó, com a pres polític. L’anècdota va parlar de Lenin, el líder del proletariat, i fins i tot del porc, a l’auditor del consell del poble, i va trontollar. Lenin hauria reaccionat més fàcil, només va riure, però les autoritats locals que no hi ha – no. Però va ser a l’era post-soviètica. I per tant, amb la desaparició del sistema soviètic, el registre penal també va desaparèixer. Va ser rehabilitat i li va donar beneficis de gas. Però, amb la seva jubilació, va voler ser útil per a la societat i, després, l’esposa del nou policia del districte es va atreure amb els ulls blaus i… la resta és MOLT… Així que, crec, no jurant… Així que va anar al cos a l’agent de policia del districte i el rang va romandre del servei de l’exèrcit.

Li agradava el detectiu anglès Poirot i, per tant, fumava una pipa com Holmes, només els va confondre. Portava un barret i un bigoti, com el de Elkyl, només georgià. Fins i tot un bastó va comprar-ne un de semblant i un cordó de cua dels treballadors del Teatre de l’Operapera i el Ballet de Mariinsky per a una caixa de sol. Les veïnes van ser encarregades per un veí que servia de sabater a la zona. Fins i tot els va treure amb pins i quan caminava, sobretot sobre l’asfalt, va fer clic com un cavall o una noia de Broadway. El seu nas era com el d’un àguila i els seus grans ulls eren com el d’un lèmur.

«Així,» va dir Ottila i es va asseure sobre una cadira especial. Izya va xafar la porta i va entrar a l’oficina. En una safata portava ous remenats fregits amb peix i el seu suc d’all acabat d’esprendre preferit. – vés més ràpid, si no, el pitó ja s’està rumiant.

– Fuuuu! – Incefalòpata emmordassat, – com el beus? Podeu relaxar-vos…

– Què entendríeu amb un exquisit gurmet? No beu. A mi personalment m’agrada. -ulk.. – Va prendre un glop de Ottila i …, – Uhhh, – va arrossegar-la al costat. Va saltar i va córrer cap a l’extrem de l’oficina. Una munió de tubercles amb forma de boira van sortir de la gola del recinte i, a l’instant, com gasos lacrimògens, van inundar tota la sala. Arutuna es va apoderar d’un espasme asmàtic i, quan va picar, no estava a l’habilitat.

– Tindria vergonya o alguna cosa?! Sóc adequat per als vostres pares.

– O potser una mare? – Ottila experimentava ous remenats i, amb una boca bocina, que escopia molles, estrictament abraçats: – cadascú té el seu gust, va dir l’hindu, baixant-se del mico i eixugant-se la polla amb una fulla de plàtan. Vols un ull?

– Ah! Ho sento, patró, vaig oblidar alguna cosa … – Arutun Karapetovitx es va avergonyir i es va asseure a una cadira.

De cop i volta es va trencar una porta d’entrada al carrer i va entrar a l’oficina una vella d’uns cent anys.

– Qui no va tancar la porta??? Estic ocupat, àvia!!! – Bug Klop i sufocada…

L’esposa va sentir la tos i va córrer cap a ell amb un full i un bolígraf, perquè escrivís testament. Però veient la seva inutilitat, va girar i va colpejar el seu marit en uns omòplats. Ottila va fer cops de mà i va escopir el rovell.

– Uh, Harutun, un vell cartílag, per què no vau tancar la porta darrere de vosaltres quan vingueu? I tu, àvia, surt, tenim reunió.

– Com? va preguntar l’àvia sorda.

– gruixut! veniu després de sopar!! – va dir Klop en veu alta.

– Mengeu, mengeu, dolçó amb una calèndula… Ja esperaré. – l’àvia va somriure i es va ajupir, ja que no hi havia més cadires i no era costum renunciar a l’espai, i ningú del públic no va venir al cap.

– Quin tipus de dinar? Oi? Vaig esmorzant… I després a l’agenda: treballar amb els subordinats. – Ottila va agitar la mà i, sostenint una cullera amb un tros d’ou, va tirar la contusió directament a l’ull de Harutun, i tu? – va saltar a una cadira, – no grata mediocritat, – després va saltar a la taula, – només es pot menjar lluna de sol i es van batre les cares. No vaig a caminar com un coiot… i com un acròbata, fent servir un malbaratament, vaig saltar de la taula al terra, i vaig posar-me amb tu.. Escriu una declaració i així és!

– Quina afirmació? Què estàs cridant? «Isolde Fifovna el va interrompre amb un crit de King Kong».

– Ah? – va començar el nan amb un inici.

– Què estàs cridant? – va preguntar amb més calma i tranquil·litat; no ho veus, fa temps que dorm.

– I doncs, aquí, ara, una pernoctació? Incifalatus, treu aquest pensionista. – Ottila es va recuperar en una bossa i va pujar a una cadira per sopar més lluny.

– Sóc un Incefalòpata, un mecenes, no preciso. – va corregir el caporal i es va dirigir a la vella adormida. La va llevar amb una canya com Poirot o Watson. – Estimat, alleu?! – es va dirigir cap al cap, que ja estava assegut a la taula i a un campió.

– Boss, ella, segons la meva opinió, va murmurar.

– Què? La colza.

– Bé,. No respira. Està mort. – de nou amb por a la veu va dir Harutun. Els seus llavis tremolaven. Va imaginar que l’espera la mateixa sort. Harutun plorava.

Ottila es va congelar amb un grapat de menjar. Va mirar la seva dona i li va preguntar:

– Zhinka, vés-ho a veure.

Fifovna es va aixecar i va aixecar la vella pel collet. Els peus van sortir del terra i els genolls no es van allisar. Es va pujar i va col·locar el cadàver com un gerro davant d’una tassa, mirant estúpidament amb la boca plena d’ous mastegats, el seu marit.

– Mireu, schmuck, està morta o no?! – i estava a punt de marxar. – He, Zhinka. Vostè respondrà per la Zhinka. va murmurar…

– Treu-la de la taula, ximples!!! Ets… realment, o què? Sóc el cap aquí, i el cap, i tu?…

– Bé, va tornar a començar. – va murmurar la safata Intsefalòpata.

– I utilitzeu gratuïtament el fons Ottila Aligadzhievich Klop! – les molles de la boca es van apartar, i en general… pah, merda – va escopir tot el contingut de la boca i va cridar, abans de pujar a la taula. «Ets donzella aquí.» Ho tens?

– Sí, senyor meu. -Donald Isoldushka i es va agenollar. El cap s’enrotllava amb el cap del seu marit a la taula. I la mida dels seus caps simplement impressionaria qualsevol pessimista: el seu cap era cinc vegades més gran que ell.

– D’acord, heh, heh, perdona, porta aquesta àvia per la porta del porxo. No, millor lluny de la barraca. És matí i algú la trobarà.

L’esposa va agafar el cadàver i el va portar allà on el propietari va ordenar. Després de tot, també va treballar com a tècnic, com a conseller i secretari auxiliar amb el rang de matalàs superior. Un minut després va tornar i va caminar, marxant a la taula.

– La vaig tirar per sobre de la tanca.

– Ets un ximple o alguna cosa? Aquest és un veterà de la planta. És cert, assegut. En resum: el bum.

– Mengeu. – la dona va pujar el plat.

– No vull. Hauríeu d’haver-lo posat al meu plat. Quin tipus de menjar és? Treu-ho, deixa que els nens mengin. Simplement no els digueu què he menjat. I després es menyspreen.