Hernan Díaz - A l'horitzó

Quan tornava a ser a la seva habitació, en Håkan es rentava la cara amb l’aigua d’oli de pi que li quedava de les ablucions nocturnes per mirar d’esborrar el rastre del sucre cremat. Se li havia ficat sota el front i els ulls, li empudegava el paladar i li cobria les parets de la gola. Aquella fortor venia només de la dona? O potser a ell també començaven a podrir-se-li les genives i a caure-li les dents, i per això deixava anar aquella olor putrefacta? Es donava copets a les incisives i provava de moure els queixals per comprovar que no es bellugaven. Si hagués sabut com es deia en aquella llengua, hauria demanat un mirall.

En Håkan passava els dies contemplant el desert amb l’esperança que en Linus notaria la seva mirada des de l’altre costat d’aquell buit ossi. Observava la plana fins que es tornava vertical, una superfície que calia escalar en comptes de travessar, i es preguntava què trobaria a l’altre costat si s’enfilés fins dalt de tot i s’encamellés al capdamunt d’aquella paret de color sèpia que s’estenia fins al cel buit i borrós. Per més que s’esforçava a examinar l’horitzó, l’única cosa que hi veia eren miratges ondulants i les taques fosforescents que els ulls exhausts feien aparèixer i desaparèixer en aquella buidor. S’imaginava a si mateix corrent allà fora, com un insecte, a l’horitzó. Encara que aconseguís escapar-se i distanciar-se dels perseguidors, com s’ho faria per travessar tot sol aquella extensió de terreny erm? L’única cosa que sabia era que Nova York era a l’est i que, per tant, havia de guiar-se per la sortida del sol. Però sense ajuda ni provisions, un viatge com aquell semblava impossible. Feia temps que ja no intentava arrencar els barrots de la finestra.

A l’habitació hi havia tres llibres. Sabia que un era la Bíblia i en un gest de devoció se l’havia posat sota el coixí. Fins llavors no li havia vagat mai d’examinar cap llibre. Ara, unes quantes vegades al dia, repassava els altres dos llibres de cap a peus i n’estudiava els caràcters indesxifrables. Les línies atapeïdes de signes ben ordenats li donaven una sensació de calma després d’haver mirat fixament la vastitud buida del desert. Triava una lletra i, amb el dit, traçava el dibuix que la repetició d’aquella lletra creava sobre la pàgina.

Quan el sol hi tocava de ple, l’habitació vibrava de calor. En Håkan sovint perdia els sentits i de vegades, sense saber quant de temps havia estat inconscient, el despertaven unes bufetades. El portaven a la comuna, que era a l’exterior, dos cops al dia, poc després dels àpats, que li servien a l’habitació. Abans que es fes fosc, li portaven aigua per al bany i una muda neta de roba. Els primers clients solien arribar a la taverna quan ell acabava de rentar-se. I la majoria de les nits, quan ja se n’havia anat l’últim client, un guàrdia obria la porta i el portava davant de la dona. De tant en tant i de forma irregular, el deixaven tranquil fins que, si es feia de dia i el guàrdia encara no havia comparegut, sabia que ja no l’hi portarien. Aquells eren els únics esdeveniments que donaven un cert sentit d’ordre a la seva existència, que es desenvolupava en un present elàstic que s’estirava sense ni la més mínima distorsió ni sense cap esperança que es pogués trencar.

Es va acabar l’estiu. Les mantes esparracades que li van donar no escalfaven prou, però en Håkan estava acostumat a passar fred. El paisatge es va mostrar insensible a les temperatures glacials. No va canviar res. Mirant per la finestra, en Håkan pensava que només feia fred a la seva habitació i que, si tragués la mà a fora, trobaria que feia una calor abrusadora, com el dia que va arribar.

La roba li anava cada vegada més estreta. Els peus ja no li cabien al llit i li penjaven enfora. Alguns dels guàrdies se’l començaven a mirar amb aprensió.

En Håkan no es treia en Linus del cap. De vegades imaginava que havia prosperat molt, encara que no concretava com; el veia treballant en feines indeterminades, decidit a tenir un èxit espectacular i assolir una posició destacada, no per ambició o cobdícia, sinó perquè fos més fàcil localitzar-lo quan el seu germà petit el busqués. El seu èxit seria un far. En Håkan arribaria a Nova York i el nom de Linus Söderström seria a la boca de tothom. Qualsevol desconegut sabria donar-li indicacions per arribar a casa seva. Altres vegades, les fantasies d’en Håkan eren més modestes i veia el seu germà treballant de valent i lluitant, voltant pels carrers hostils d’aquella ciutat gegantina (que encara s’imaginava segons les descripcions fantasioses d’en Linus), i tornant cada vespre, a la fi de la jornada laboral, al port per demanar pel seu germà als passatgers i als mariners que acabaven de desembarcar. En tots dos casos, en Håkan estava convençut que en Linus aconseguiria trobar-lo.

Va tornar el bon temps, i en Håkan tenia la sensació que havia reculat un any.

El primer matí calorós de debò d’aquell nou estiu, poc després que sortís el sol, un dels guàrdies va entrar a l’habitació per deixar-li uns pantalons i una americana de color malva que ell va recordar haver vist feia unes quantes setmanes, un parell de sabates amb unes sivelles molt grosses que s’havia hagut de posar sovint i un barret de mitja copa que no havia vist mai. Era la primera vegada que li portaven roba durant el dia. Li van dir que es vestís de seguida. Sorprenent-se que li sortís d’una forma tan natural, en Håkan es va posar a allisar la camisa, a estirar les solapes de l’americana, a raspallar-ne les mànigues, i a repassar tots els altres petits detalls exactament com feia la dona un cop l’havia vestit. El guàrdia, que s’havia esperat amb impaciència, el va fer baixar al bar i després el va fer sortir per la porta del darrere. A fora hi havia el soldat de cavalleria i l’home gras i polit acompanyats de mitja dotzena d’homes armats i muntats a cavall. Just al costat, a l’únic espai on hi havia ombra, s’alçava el carruatge enganxat als cavalls emplomallats i arrogants. L’hi van fer entrar i va ser com submergir-se en una tina de xarop negre. Quan ell es va asseure davant seu la dona ni el va mirar. Algú va tancar la porta i van quedar a les fosques. El carruatge es va posar en marxa en una direcció desconeguda, gronxant-se sobre les corretges i molles, mentre les cortines de vellut s’inflaven i es desinflaven com membranes.

Era gairebé impossible respirar aquell aire carregat i viscós. Amarat de suor sota l’abric de vellut, en Håkan s’estremia de calor. Tot i la negror absoluta de l’interior del cotxe, ell sabia que la dona no el mirava. Es va adormir.

El silenci el va despertar. S’havien aturat. La porta es va obrir, i quan els ulls se li van adaptar a la llum esmolada com una navalla, va veure que li demanaven que baixés. Havien viatjat mig dia pel cap baix, però si havia de jutjar pel paisatge, semblava que no s’haguessin mogut ni un dit: la mateixa extensió de terreny pla i infinit, la mateixa monotonia opressiva. El cotxer havia desmuntat per abeurar els cavalls, que escumejaven de tanta calor. Els altres homes, drets i en fila, buidaven la bufeta, tots menys l’home gras, que s’havia acostat al carruatge i probablement oferia els seus serveis a la dona. Sense ni tan sols asseure’s, els homes van menjar galetes salades i botifarra negra. La dona no es veia enlloc. Amb la boca encara plena, els genets van tornar a muntar els cavalls i el cotxer va tornar al pescant. En Håkan va pujar al carruatge amb l’esperança que es dirigirien cap a l’est. No li importava res més.

Feia més fred. El sol ja es devia pondre. De cop i volta, les branques van començar a esgarrapar els costats del cotxe. Semblava que l’estepa monòtona s’havia acabat. Després d’un llarg i tortuós tram per un terreny irregular, el carruatge per fi va parar. Van tornar a fer baixar en Håkan. Aquesta vegada la dona també va baixar i ho va fer tapant-se els ulls amb un vel negre que li arribava fins a la barbeta.