Gabriele Romagnoli - Viatjer lleuger

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

V.1: abril del 2020

Títol original: Solo bagaglio a mano

© Gabriele Romagnoli, 2015

© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018

© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020

Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Correcció: Gerard Malet i Graus

Disseny de coberta: Taller de los Libros

Imatge de coberta: John & Lisa Merrill - Getty Images | AnnaTamila - Shutterstock | CribbVisuals - Istockphoto

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

info@aticodeloslibros.com

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-17743-87-1

THEMA: VS

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Portada

Newsletter Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura. Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

… Vaig estar al meu funeral

1. Només amb equipatge de màe

2. Sense vida de recanvi

3. La metàfora de la bossa de viatge

4. Perdre és trobar

5. Recorda no recordar

6. Els afortunats fills de Sting

7. Llasts

8. El cadàver a la maleta

… i vaig renèixer

Notes de la traductora

Sobre l'autor

A la vida et passaràs 23 anys dormint, 20 anys treballant, 6 anys menjant, 5 anys esperant, 4 anys pensant, 228 dies rentant-te la cara i les dents i tindràs 46 hores de felicitat. Això és el que Gabriele Romagnoli va aprendre tancat en un taüt a Corea del Sud quan va simular el seu propi funeral.

En qualsevol moment, en qualsevol lloc, els amors s’acaben, els diners es perden, les condicions de vida canvien; però si viatges lleuger i perds la por a perdre, naixeran altres passions, noves fortunes i maneres esplèndides de seguir vivint.

Aquest llibre és per a tots aquells que recorren el viatge de la vida i desitgen afegir alguns minuts més a aquestes 46 hores de felicitat.

«Romagnoli és un nòmada defensor d’una nova espècie més lleugera. Una generació capaç de perdre coses i batalles sense perdre’s.»

Ima Sanchís, La Contra de La Vanguardia

«Una lliçó de vida i de la màgia que porta el futur.».

Vanity Fair

«Pàgines que desborden històries, anècdotes, cadàvers i maletes, amics d’infància, psicòlegs libanesos, trobades i ironia.»

La Stampa

«Manual per al perfecte viatger, però no per a qui vol viatjar bé per la Terra, o almenys no només per a això: és per a qui vol viatjar bé per la vida.»

La Repubblica

Vaig anar al meu funeral i vaig aprendre algunes coses sobre la vida. Van ser poques coses, però quan vaig tornar al món, les vaig tenir en compte i vaig aconseguir viure millor.

La cerimònia va tenir lloc a Naju, a la part meridional de Corea del Sud, un matí de finals de novembre. Va acabar amb aquestes paraules: «Has tingut una vida difícil, és hora que descansis». Després van tancar el meu taüt, van clavar els claus amb quatre cops de martell, van tirar un grapat de sorra sobre la tapa i se’n van anar. Em vaig quedar en la foscor del temps pensant en el que havia estat, en el que ja no tornaria a ser acceptant-ho, com havia acceptat acabar, acabar de debò, allà.

El viatge havia començat el juliol en un avió. A bord, fullejant el Financial Times, vaig llegir que Corea del Sud és el país amb l’índex de suïcidis més alt del món: una mitjana de trenta-tres diaris. I que, amb l’objectiu de descoratjar els coreans de treure’s la vida, s’havien inventat els funerals falsos. Grans empreses com Samsung o Allianz pagaven perquè els seus empleats passessin una jornada no a la feina, sinó acomiadant-se d’ells mateixos, amb l’esperança que després no se suïcidessin de debò. Una empresa, Korea Life Consulting, s’encarregava d’organitzar-ho tot. Ja havia celebrat cinquanta mil rituals funeraris. Mentre aterràvem vaig pensar que jo volia ser el número cinquanta mil u. No havia tingut la temptació de suïcidar-me, tampoc crec que la tingui mai. Més aviat volia esbrinar si, encara que fos una posada en escena, la sensació que t’ha arribat el final ajuda a comprendre alguna cosa, tot i que només sigui una mica, del banalitzat «sentit de la vida», si ofereix alguna instrucció d’ús.

I aquí estic, en un avió rumb a Seül. Des de la capital faig un transbord a un altre vol amb destí a Gwangju. Després, mitja hora de taxi fins a Naju. L’automòbil s’endinsa en una selva d’edificis numerats. Plou a bots i barrals. El cel està gris i no sembla que hagi d’escampar. El gps s’ha rendit. Un vianant ens indica com arribar a la seu de Korea Life Consulting: es troba a l’interior d’un edifici anònim d’oficines, protegit per una barrera a l’entrada.

Un home amable anomenat cançó, Song, m’espera amb el paraigua obert i em condueix a una sala on podré conèixer el fundador de l’empresa: el senyor Ko Min-su. Té quaranta anys i prové del sector de les assegurances. Els seus dos germans grans van morir quan ell era molt jove, el primer en un accident d’avió i el segon en un accident de cotxe, i les seves morts van deixar una empremta profunda a la seva vida. La supervivència l’ha marcat i omplert de dubtes, als quals intenta donar resposta amb aquesta activitat. Remet qualsevol altre tema al «renaixement» que va experimentar amb el seu funeral simulat i em suggereix que prosseguim.

Ens dirigim a una segona habitació, molt més gran, decorada com una aula escolar, amb pupitres, una tarima i un projector. Em fan una foto que imprimiran ràpidament i emmarcaran en un marc de crisantems grocs amb cintes negres. M’assec en una cadira i assisteixo a la lliçó que precedeix la cerimònia. Ko Min-su em mostra un vídeo que ha realitzat expressament per a l’ocasió. S’hi veu una dona en una sala de parts. El bebè que neix surt expulsat de l’úter, trenca el vidre de la finestra i, cridant, surt volant. Sense deixar de volar ni de cridar, es converteix en un nen, després en un home. El cel sobre ell canvia de color, la Terra passa d’una estació a l’altra, l’home perd el cabell, després les dents, és un ancià, és hivern, és l’hora de la posta del sol, s’estrella —no entra, s’estrella— contra una tomba. Han passat vint segons, apareix el text Life is short, la vida és breu. Ko Min-su m’observa i diu: «No saps mai quan passarà. En el teu cas, acaba ara. Creus que estàs preparat? Creus que has emprat de la millor forma possible el temps que se t’ha concedit?». Són preguntes retòriques. Ningú ha respost que sí. Cap ni un dels cinquanta mil i u.