Gabriele Romagnoli - Viatjer lleuger

El projector mostra una filmina. Han entrevistat cent homes que han viscut fins als vuitanta anys d’edat. De mitjana, han passat les seves vides d’aquesta manera: vint-i-tres anys dormint, vint treballant, sis menjant, cinc bevent i fumant, altres cinc esperant algú, quatre pensant, dos-cents vint-i-vuit dies rentant-se la cara i les dents, vint-i-sis jugant amb els fills, divuit fent-se el nus de la corbata. I, finalment, quaranta-sis hores de felicitat. La frase roman il·luminada, sense cap comentari, en silenci. Una vida: quaranta-sis hores de felicitat. Abaixen la intensitat de la llum, posen una espelma al pupitre, porten la meva fotografia enrivetada de dol, un foli i un bolígraf.

«Ara has de fer testament. Dedica les teves últimes paraules a les persones que més estimes i reparteix els teus béns materials. Després signa i posa la data. Tens mitja hora. Recorda: has de pensar que estàs a punt de morir de veritat, ja no disposes de temps per canviar res. Les coses que tens són les coses que tens, les persones importants són les que són».

Em deixen sol amb l’espelma, el foli i el bolígraf. Començo a escriure. Sembla que, per a molts dels cinquanta mil, aquest ha estat un exercici revelador. Se n’han adonat, sovint de forma dolorosa, de quantes relacions importaven de debò en les seves vides i de què han sabut construir. També ho és per a mi: poques coses, poquíssims noms. En el moment d’escriure comprenc una cosa important: tal com jo ho veig, el recorregut perfecte és aquell en què, al final, ja no tens res per deixar, t’has desfet de tot. I ningú a qui donar res, ningú sent dolor per la teva mort. Només així pots anar-te’n en pau de veritat, igual que se’n va una alenada d’aire: va existir, ha passat, no cal donar-se la volta per dir adéu. Però el problema és que la vida acaba quan menys t’ho esperes, i si realment la meva acabés ara, hauria de considerar el dolor d’altres persones i repartir les meves possessions. Ho faig i em sorprenc davant les meves pròpies eleccions.

Quan deixo el bolígraf sobre la taula, l’amable home anomenat cançó s’acosta, em convida a dur amb mi el testament i a seguir-lo: «Ha arribat l’hora del seu funeral».

Sortim de nou al vestíbul. M’indiquen un passadís que porta a unes escales. Allà m’espera un segon home vestit de negre amb un barret enorme. En la tradició coreana, és el missatger de la mort. Em precedeix amb passes premeditades. Baixem al subterrani. Hi fa molt fred. De la barana pengen llanternes grogues. A les parets hi ha retrats de morts famosos. La selecció és curiosa: reconec John F. Kennedy, Lady Diana, Ronald Reagan i Stanley Kubrick. La foscor augmenta, la temperatura disminueix. L’última sala és una nevera i, al fons, hi ha un altar. Al terra, a penes il·luminat per una llum vermella difusa, hi ha una vintena de files de taüts. M’indiquen quin és el meu. Col·loquen la foto i el testament en un pedestal. Després m’entreguen una bata blanca, la indumentària funerària coreana. No tindrà butxaques, havia anunciat Ko Min-su, «perquè sense res vas venir i sense res te n’aniràs». També ho diuen a Nàpols: «L’últim vestit no té butxaques».

Em pregunten si vull dir res. Ni tan sols responc «no»; em limito a negar amb el cap. M’indiquen que puc estirar-me al taüt. No és un d’aquells com els que surten a les pel·lícules, folrats de tela, bonics i còmodes; aquest és una caixa de fusta, un taüt de spaghetti western. Com que faig un metre noranta, toco amb els peus i el cap als extrems i no tinc lloc pels braços, que haig de mantenir creuats. Encara estic intentant acostumar-me a l’espai quan la tapa es tanca. I llavors penso: però qui em manava fer això? El dubte arriba tard. Un martell colpeja els claus als quatre extrems, un grapat de sorra cau sorollosament sobre el taüt. Després tot emmudeix. Foscor.

Ara puc començar a explicar què vaig pensar i aprendre mentre estava mort.

En diferents moments de la nostra existència —algunes persones cada Cap d’Any— fem llistes de propòsits per complir. Com que des de fa temps soc incapaç de concebre projectes a mitjà o a llarg termini, no va ser fins que vaig fer els cinquanta anys quan me’n vaig proposar un: visitar cent països al llarg de la meva vida. Mentre escric aquest llibre en porto setanta-tres, però almenys n’afegiré dos més abans no acabi l’any, amb els quals aconseguiré els setanta-cinc i espero arribar als cent. No sé què en trauré d’aquesta volta al món, però ja puc dir què he obtingut després d’haver vist setanta-tres països, viscut en quatre continents (Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica), en vuit ciutats (Bolònia, Torí, Roma, Milà, París, el Caire, Beirut i Nova York) i en vint-i-set apartaments. Fins ara. Ignoro si les reflexions finals respondran a la pregunta clau que em va formular el meu pare. L’home, un lampista bolonyès que presumeix de cabell negre als vuitanta i molts anys i al qual els meus amics, per aquest motiu, li diuen Highlander, quan li vaig comunicar que em mudava del Caire a Beirut, va aixecar la vista del plat i em va preguntar: «Per què?». Un tornavís elèctric serveix per a alguna cosa. Un milió d’euros serveix per a alguna cosa. Mudar-se d’Egipte al Líban per tenir una perspectiva diferent de l’Orient Mitjà, visitar Luxemburg per afegir un número a les pàgines d’una agenda blava, vendre’t la casa de Manhattan i comprar-te’n una altra a Brooklyn per sortir de les vistes i, finalment, tenir-les, no són coses que «serveixin». Et comprometen (molt), diverteixen (de vegades) i ensenyen (sempre, si estàs disposat a aprendre). El que? Miraré de resumir les meves deduccions principals. La sensació serà una mica com en aquest text titulat Sunscreen. Tot i que es va convertir en la lletra d’una cançó d’èxit, inicialment era un escrit dirigit als llicenciats d’una universitat de Chicago. Conté una sèrie de consells («Recordeu els compliments que rebeu, oblideu els insults i si ho aconseguiu, expliqueu-me com es fa»), expressats de forma dubitativa (ja que «els consells són una mena de nostàlgia, donar-los és com agafar el passat d’una estanteria, treure-li la pols, envernissar-ne les parts esquerdades i reciclar-la per més del que val»). Excepte un, del qual conviden a fiar-se cegament: «Poseu-vos protecció solar».

De la mateixa manera, extrauré aquí algunes conclusions dels meus viatges i mudances. De totes, només n’hi ha una de certa: «Intenteu viure amb equipatge de mà».

Per arribar a aquesta conclusió cal abandonar progressivament una sèrie de conviccions com si fossin peces de roba supèrflues.

Però abans ens hem de posar en marxa, ja que l’objecció principal seria aquesta: ni maleta grossa ni motxilla, em quedo a casa. On es pot trobar la motivació? En el meu cas la vaig trobar a Kigali, la capital de Ruanda, una nit llunyana i inevitablement calorosa. Acabava d’arribar per entrevistar un bisbe empresonat i sotmès a un judici amb l’acusació de perpetrar una matança. Era un dissabte, l’hotel Mil Turons estava infestat de mosquits i prostitutes. Vaig sortir a fer un tomb després de deixar a la caixa forta el rellotge, la cartera i el passaport. El primer que vaig notar va ser que la gent caminava molt ràpid, sols o en grup, com si arribessin tard a una cita, a agafar el tren, al cel. No em quedava gaire clar a on anaven: no hi havia cartells de bars o locals, ni parades d’autobús. Després d’observar durant una bona estona el fenomen, vaig aconseguir interceptar un noi que parlava anglès i li vaig demanar una explicació. Va obrir els ulls com plats, injectats de malària, i em va dir: «Senyor, els blancs mòbils són més difícils d’abatre». Mentre pronunciava l’última síl·laba ja marxava. La guerra civil i els franctiradors els havien ensenyat una cosa que també es pot aplicar a circumstàncies menys dramàtiques: si et mous seràs més difícil d’abatre. Si et quedes a la mateixa casella, al mateix barri, lloc de feina, grup familiar, aquest gran tirador que és el destí disposarà de més facilitats per afinar la punteria. Ho sé, és cert que la mort pot esperar-te a Samarcanda, on fas cap a tota pressa per evitar-la després d’haver-li vist la cara als paratges d’algun altre lloc on et trobaves. Però tendeixo a creure el noi de Kigali i, per tant, recomano desplaçaments ràpids i freqüents.