Natalia Ginzburg - Família

Van anar a seure en una cafeteria a l’aire lliure, en una plaça petita. Un cambrer va proposar la copa gitana, i l’Angelica i els dos nens van dir que els anava bé. La dona i l’home van prendre dues cerveses. La copa gitana era un got alt amb una torre de nata muntada, tres cireres confitades, pistatxos i una neula plantada dreta al bell mig. Un cop beguda la cervesa, l’home es va eixugar amb el mocador la mandíbula, el front i les mans. La dona va preguntar-li per què estava tan trist. Ell va dir que havia rebut una carta lletja de la Ninetta. La Ninetta era la seva dona, la mare d’en Dodò. Com de lletja, aquesta carta?, va preguntar la dona. Lletja, plena de petites maldats. A la dona, la Ninetta li resultava summament odiosa. Tots dos van pensar en la Ninetta, cadascú a la seva manera. L’home tenia al davant dels ulls la persona de la Ninetta, alta i fràgil, amb les seves espatlles gràcils i lleugerament corbades, el coll llarg, el cap amb un serrell negre suau, el rostre d’una pal·lidesa làctia, el somriure que ella oferia com s’ofereix un objecte de valor. No se l’estimava, però tenia aquell serrell negre tot el dia al davant dels ulls, i trobava humiliant tenir-la així davant els ulls i patir-ne, sense amor, amb irritació, amb un cúmul de ressentiments de naturalesa trista i miserable. La dona trobava la Ninetta estúpida com una pera. Era estrany que hagués escrit una carta; no era un dels seus costums, sempre preferia trucar per telèfon, havia dit l’home. Ni per telèfon ni en aquella carta deia quan tornaria. D’en Dodò se’n cuidava una noia espanyola que era alhora bella i pèssima, que sempre acabava tenint embolics tant amb els diners com amb els homes. Hi havia, afortunadament, l’Evelina. L’Evelina venia cada dia, portava el nen a Fregene, llavors tornaven i estava amb ell tota la tarda. Cuinava la portera, perquè la Ninetta, abans de marxar a Venècia, havia discutit amb la cuinera i l’havia acomiadat. Segons l’Evelina, la Ninetta havia fet bé perquè aquella cuinera era bruta. No recordo qui és l’Evelina, va dir l’Angelica. L’Evelina era la mare de la Ninetta, l’àvia d’en Dodò. Estaria perdut sense l’Evelina, va dir l’home. Però ella sempre estava plena de pors. Si ara veiés en Dodò que es menja la copa gitana es desmaiaria. Estava en contra de la nata muntada. En contra dels pistatxos. En contra de les cireres confitades. A tot arreu hi veia els colorants. A la nata no hi ha colorants, va dir l’Angelica. No, però hi deu haver alguna cosa inadequada, llet bruta, sucre brut. No ho sé, va dir l’home. L’Evelina era, en realitat, va dir en veu baixa, asfixiant. Portava el nen a Fregene, però el portava a la platja, i passaven tot el matí ella i en Dodò a la vil·la d’uns amics d’ella que tenien una piscina. Asfixiava amb aquella piscina, va dir ell. L’aigua allà era tan clara i neta, segons ella, que fins i tot es podia beure. Allà hi havia un cadell blanc, va dir en Dodò, molt petit i bonic. Es deia Fiocchino. Però cap nen per jugar amb tu, va dir l’home. No, cap nen. El net del guarda havia vingut dos cops. No, tres cops. Però havia marxat gairebé de seguida. En Dodò menjava la copa gitana molt a poc a poc. En Daniele ja s’havia acabat la seva i havia entrat a la cafeteria per veure jugar a futbolí. Ja veuràs que a mitjanit encara serem aquí, va dir l’Angelica. No tenim cap pressa, va dir l’home. Ningú no ens persegueix i aquí asseguts estem la mar de bé. Ara fa una mica de fresca. La dona va acariciar els cabells d’en Dodò. Va treure una pinta de la seva bossa de palla i va començar a separar-li al front els cabells fins, llisos i clars. L’home va dir-li que ho deixés estar. No calia pentinar-lo. No li agradava amb la ratlla, el preferia sense, amb el serrell com la seva mare. En canvi, era molt més necessari pentinar el floc de l’Angelica. Va treure la pinta de la mà de la dona i va pentinar aquell floc. L’Angelica va apartar el cap i li va donar una bufetada a la mà. Que maca, va pensar l’home. Es podrien comprar, va dir ell, clips i passadors, òptims per tenir els cabells al loc. Fins i tot en venien els tabaquers.

L’home es deia Carmine Donati i tenia quaranta anys. Era arquitecte. Com a arquitecte, es guanyava bé la vida, però no havia assolit cap dels objectius que s’havia proposat de jove. El llibre que escrivia ara, sobre els barris de la perifèria de la ciutat, de vegades li semblava mediocre, de vegades nou i original. La dona es deia Ivana Riviera i tenia trenta-set anys. Vivia fent traduccions i buscava una feina fixa, però no en trobava. Moltíssims anys enrere, quan vivien junts i eren amants, discutien contínuament sobre tot, i intentaven canviar-se l’un a l’altre: ella volia que ell fos més lliure, ell la trobava desordenada tant en els horaris com a la casa i en les idees. Acostumaven a despertar-se durant la nit i discutien, i analitzaven els seus defectes i reflexionaven en veu alta sobre si havien de casar-se o no. Tenien un apartament al carrer Casilina, petitíssim, pràcticament d’una sola habitació. També hi havia una dutxa i un rebedor minúscul. Cuinaven a la mateixa habitació on tenien el llit. Hi havia una terrassa gran, on intentaven cultivar flors. Tenien un mussol, un conill i un gat. Al gat li havien posat el nom de Fidèl. Una vegada havien vingut a visitar-los els pares d’ell, pagesos que vivien a Vinchiaturo, un poble dels Abruços. Ella s’havia esforçat per ser amable amb ells. Li semblava ben estrany viure amb un home que tenia una mare que duia un mocador negre al cap, amb les dents trencades i negres, gairebé analfabeta. Li semblava estranyíssim. Aquells dos pagesos ancians estaven consternats i alterats pel gran desordre que regnava a la casa, pel conill, pel mussol, per tot. Ells en tenien una pila, de conills, però els donaven herba, i en canvi, a aquell conill li servien riques pomes i bròquil cuinats especialment per a ell. A més, no consideraven tolerable la idea que visquessin junts sense estar casats, i no n’entenien el perquè. Els pares d’ella, en aquella època, eren als Estats Units, on havien contractat el seu pare, matemàtic, per fer classes en algunes universitats. Li escrivien cartes cauteloses perquè temien que aquell Carmine Donati, a qui no coneixien, no fos un bon partit. Sabien que era d’origen humil, i això no els desagradava, però la idea que la mare d’ell fos gairebé analfabeta els semblava massa. Pensaven que s’havia emparellat amb ella per interès, per assolir una nova i més alta condició social. Però quan ella els havia escrit per dir-los que estava embarassada, van contestar dient que s’havien de casar. Van tenir una nena, que es va dir Carmela, com la mare d’ell. Van decidir casar-se, però esperaven que arribés la primavera per convidar els amics, fer una gran festa a la terrassa. El conill va morir, i el mussol el van regalar perquè feia por a la nena. Encara tenien el gat. Va passar la primavera, i l’estiu, i no s’havien casat; ell s’havia mig enamorat d’una noia que sempre veia al restaurant i que feia fotografies. Havien inscrit la nena al registre amb el cognom matern, Riviera, i constava amb pare desconegut. A la nit no discutien, ja fos per no despertar la nena, ja fos perquè ara els avorria moltíssim intercanviar-se qualsevol idea. De dia, es veien poc, perquè ell treballava molt en un estudi que compartia amb altres, al carrer Vite, i ella portava la nena a casa dels seus pares, que havien tornat dels Estats Units, ja que a casa seva hi havia una terrassa millor, fresca, envoltada d’arbres. La nena va morir amb un any i mig, per una paràlisi infantil. Després de la mort de la nena, van trencar. Ella no havia volgut tornar a entrar a l’apartament del carrer Casilina, ni tan sols per recollir la seva roba d’hivern, i per això va enviar-hi el seu pare. Ell, en Carmine, es va quedar en aquell apartament uns anys més, amb el gat Fidèl i amb una noia, no aquella que feia fotografies, sinó una altra, una actriu de teatre. Després del gat Fidèl, desaparegut pels teulats, va tenir una gossa gran, però que a les nits s’estirava al llit, i això no ho tolerava, la noia. La Ivana, com que no suportava els seus pares, se n’havia anat a Anglaterra. Havia anat a una escola d’escultura, llavors havia treballat com a intèrpret en una agència de turisme, després netejant en una pensió per a cecs. Havia tingut la seva filla Angelica amb un estudiant jueu de lingüística que havia conegut a una festa, alt i prim i pèl-roig. No n’estava enamorada, però volia tenir un nen. Ell es deia Joachim Halevy. L’havia portat a Bristol a conèixer la seva tia, una tranquil·la i canosa professora de dibuix en una escola bressol, però no va arribar a saber mai que havia sigut pare, ja que havia acabat, poc temps després d’haver-se conegut, en una clínica de malalties nervioses. La tia havia anat de Bristol a Londres per veure l’Angelica a l’hospital on havia nascut, i de nou havia viatjat des de Bristol quan la Ivana se’n tornava cap a Itàlia amb l’Angelica, les havia acompanyat al tren i havia regalat a l’Angelica, que aleshores tenia quatre mesos, un medalló amb un retrat d’en Joachim de petit. La tia escrivia, de tant en tant, a la Ivana, i cada any li enviava a l’Angelica, per Nadal, flors de paper per retallar. Les notícies sobre en Joachim eren dolentes. Després de tornar a Roma, la Ivana havia llogat un apartament al carrer Vantaggio. L’ajudaven el pare i la mare, tendres amb l’Angelica, durs amb ella. D’en Joachim, la Ivana en tenia un record confús i angoixós. De vegades trobava en ella els seus trets, la primesa, els pantalons de pana, la manera de caminar encorbada. El medalló, que alguna vegada, rarament, mirava, contenia el rostre d’un lactant rosat sobre un fons blau cel. Ell la picava. La seva relació només havia durat unes setmanes, però al final ella s’havia tancat amb clau a l’habitació de la seva pensió, fins que uns amics en comú li van dir que l’havien portat a una clínica. Encara ara, a la nit, ella es despertava de vegades presa del pànic. Ell podia escapar-se d’aquella clínica, anar-la a buscar a Roma, instal·lar-se amb ella i la nena al carrer Vantaggio. Malgrat tot, sabia que les seves pors eres insensates, perquè en Joachim, pel que la seva tia li escrivia, ja no tenia voluntat, ni memòria, ni veu, era un drap inert llançat al carrer. Havia tornat a veure en Carmine una nit, a casa d’uns amics en comú. Ell li havia fet un petó a la galta. Feia deu anys que no es veien. Ell havia passat uns anys als Estats Units, amb beques d’estudi; després havia tornat, i s’havia casat. Aquella nit, allà amb ell, hi havia la Ninetta, la seva dona, una noia alta, fràgil, envoltada en un xal negre. Tenia una manera de moure’s lànguida i fredolica, s’asseia a terra sobre els coixins tot jugant amb els seus collars llargs o amb els serrells del seu xal, i semblava invocar protecció amb els seus grans ulls confiats i clars. Oferia el seu somriure com una pedra preciosa. En Carmine va dir que havien de marxar, la Ninetta havia de donar el pit a en Dodò. Era, ell li havia dit, una nodrissa meravellosa. Però li va dir a la Ivana que tenien temps d’acompanyar-la a casa. Van acompanyar-la a casa a peu, perquè el carrer Vantaggio era molt a prop. Ells vivien a l’altra punta, al carrer Barnaba Oriani. Durant tot el trajecte, ell no va fer sinó parlar del seu fill, en Dodò, i la Ivana s’avorria; és avorrit sentir parlar de nens acabats de néixer quan no se’n tenen; ella tenia l’Angelica, però ja era gran i anava a l’escola. La Ninetta estava callada, envoltada amb el seu abric de pell, amb el xal enrotllat al voltant del cap, i oferia el seu somriure. Ella va pensar que quan tenien la seva filla, la Carmela, ell no se’n preocupava gaire, pràcticament no la mirava. Es va afanyar a preparar-li el bressol quan estava a punt de néixer, i el bressol era maco, un cistell revestit d’una tela amb floretes vermelles. Però després no s’havia interessat gens en la nena. Ell era, potser, massa jove. La Ivana els va convidar a pujar un moment a casa seva, però ells van dir que havien de tornar a casa, perquè havien de donar el pit a en Dodò i perquè tenien convidats, aquells dies, els pares d’ell, que havien vingut des de Vinchiaturo per celebrar que al nen li havia sortit la primera dent. L’endemà, ell li va trucar per telèfon. Es va disculpar per no haver-li preguntat, la nit abans, res sobre ella, només havia parlat d’ell, i de fet tenia moltes ganes de saber si estava bé, si treballava, si estava contenta. Li havien dit que tenia una filla. Això l’havia alegrat molt. Va preguntar-li si podia anar-la a veure. Hi va anar tot sol. A la Ninetta, li va dir, li havia caigut molt bé, i li havia fet moltes preguntes sobre ella, la nit abans, mentre tornaven a casa, i volia que algun dia anés a dinar amb ells, que veiés casa seva, i el nen. Ara a la Ninetta li feia una mica de mal el coll, però aviat, ben aviat, organitzarien aquell dinar. Potser era oportú, va dir ell, esperar fins que marxessin els seus convidats, és a dir, els seus pares. Va preguntar-li si se’n recordava, d’ells. Ella se’n recordava. Estaven encantats amb el nen, els seus pares, va dir ell, i es passaven hores i hores mirant-lo mentre dormia al llit, i comentaven amb admiració els seus ulls, les mans, els peus. El nen tenia un llit i no un bressol, va preguntar ella. No, un llit amb barana, de fusta envernissada de color vermell, que es podia desmuntar i es convertia en una tanca. Dormia allà des que havia nascut. Els bressols ja no s’estilaven. Els seus pares també estaven encantats amb la casa, i amb la Ninetta, que amb ells era, va explicar ell, deliciosa. Ella va adonar-se d’aquell adjectiu, deliciosa; era una paraula que no li pertanyia, que temps enrere no hauria fet servir mai. La seva mare, va dir ell, li havia ensenyat a la Ninetta una pila de coses: la pasta feta a casa, les albergínies en oli. *La Ivana pensava que s’havia tornat avorrit. Les albergínies en oli i la relació tendra entre la Ninetta i la mare d’ell no li importaven gens ni mica. Al cap d’uns dies li va dir, per telèfon, que trobava que s’havia tornat avorrit. Va dir: «M’importen un rave les albergínies en oli». Després li va dir que no entenia per què li deien Dodò al nen, trobava odiós cridar els nens amb diminutius i sobrenoms, Dodò, Fufú, Pupú, quin costum irritant, melindrós, odiós. Ell es va ofendre, i va dir-li que ella no s’havia tornat avorrida perquè avorridíssima, llunàtica i capritxosa ho havia estat sempre. Però, tot seguit, ell va anar a casa seva. Va portar un pollastre rostit que havia comprat en una rostisseria al carrer Babuino. L’Angelica ja se n’havia anat al llit, però la van fer aixecar-se, i va menjar aquell pollastre amb ells, a la taula de la cuina, vestida amb la camisa de dormir de franel·la rosa. En realitat, l’Angelica i la Ivana ja havien sopat, però normalment només sopaven cafè amb llet i pa amb mantega. Ell va adquirir el costum d’anar-hi força sovint. La Ivana treballava en les seves traduccions, ell de vegades li buscava paraules al diccionari, i mentrestant jugava a escacs amb l’Angelica, o llegia el diari al sofà. Cap a la mitjanit, trucava per telèfon a la Ninetta, i li deia que tornaria a casa al cap de poca estona. La Ninetta li donava records per a la Ivana i l’Angelica. Però ell encara es quedava una estona allà estirat al sofà, llegint, fumant, mirant per la finestra els arbres del carrer, el pont, el riu, les teulades il·luminades per la lluna. Quan estaven sols, normalment parlaven de la seva vida actual, de la Ninetta, de l’Angelica, d’en Dodò. Gairebé mai no parlaven de quan vivien junts. A tots dos els semblava una època estranya i remota, en la qual, qui sap per què, havien cultivat la idea absurda d’estar junts, encara que fossin tan diferents, encara que tinguessin una naturalesa tan diversa i irreconciliable. De vegades recordaven amb afecte el gat Fidèl. De la seva filla que s’havia mort no en parlaven mai.