Ludmilla Lacueva Canut - Scrap mortal

—Bon dia, com va la cosa?

Tots es van girar, arrugant el front de tensos com estaven, i en Climent Masoliver va atansar-se més, ben content de l’efecte sorpresa que havia causat la seva arribada. Gaudia molt fent la guitza i quan més malament se’l miraven més satisfet estava.

—Senyor Masoliver, no està autoritzat a estar aquí i faci el favor de retirar-se. No sé com la patrulla l’ha deixat passar però em sentiran de valent.

—Senyor Comissari, relaxi’s, aquests canvis d’humor no són gens bons per la salut.

El David es mirava el seu padrí amb cara de “toca el dos i no emprenyis” però en Climent sempre havia anat a la seva. A la seva edat, tot li relliscava.

—Mira que maco el gosset, assegut prenent el solet i gaudint de les vistes.

Tots quatre van girar-se d’una revolada per veure que en Llamp s’havia assegut i no era per descansar! Era la seva manera de dir que la motxilla podia contenir explosius o alguna substància sospitosa.

8

Els carrers d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany estaven plens de gom a gom aquell cap de setmana. Els comerciants estaven contents davant la bona perspectiva de fer calaix i els carteristes forans també s’hi fregaven les mans amb la gentada que passejava en aquells moments.

En moments com aquells, la Policia acostumava a desplegar el seu pla de seguretat i un bon nombre d’agents de paisà caminaven per les diferents artèries comercials.

Dos policies que passejaven per l’avinguda Carlemany vestits com a turistes van veure de seguida un sospitós que feinejava mentre una dona distreta mirava la vitrina d’un aparador. El sospitós es va allunyar i va arramblar amb la cartera d’un home carregat de bosses sense que se n’adonés. Els agents no li treien l’ull i l’anaven seguint fins que els va dur a un aparcament. Va treure les claus i va obrir el maleter d’un automòbil negre. Llavors, els agents el van interpel·lar.

—Policia! Mans enlaire!

L’home va sobresaltar-se, mirant a dreta i esquerra per veure quina sortida podia tenir però els agents van ser ràpids i el van emmanillar. L’home no va oposar resistència tant sorprès com estava que l’haguessin enxampat.

—Vaja, quina partida que tens aquí! —va dir un dels agents mentre demanava reforços perquè els ajudessin a buidar tots els objectes robats del vehicle i dur-los al Despatx Central. El carterista no obria boca.

Tres quarts d’hora més tard, a comissaria, li van agafar les empremtes però l’escàner d’identificació ràpida no les va detectar. No l’havien fitxat mai i no era conegut per les forces de l’ordre. Tampoc duia a sobre cap document d’identificació. La majoria de carteristes donaven noms falsos, aquest es va identificar com a Àngel Rubio i va dir-los que no es molestessin gaire que el deixarien anar ràpid però la patrulla no li va fer cas i va iniciar el procediment per fitxar-lo i fer-li les fotos.

—Ho portes clar, noi! —va dir un dels agents mentre li prenia les empremtes— El valor de la mercaderia trobada al teu vehicle és superior a 600 euros i per tant quedes arrestat i en breu passaràs a disposició del batlle.

—Un batlle?

—El jutge d’instrucció.

La cosa semblava que s’embolicava i l’Àngel va començar a pensar en el pitjor. Era la primera vegada que pujava a robar a Andorra i no s’havia esperat que l’enxampessin tant ràpidament. S’havia confiat massa. Ara seia en una sala i continuava emmanillat. L’agent que l’havia arrestat li feia preguntes per recollir els fets i constituir l’informe.

Un policia va aparèixer al trespol de la porta i va comentar que ja tenia tots els objectes fotografiats i posats en bosses precintades. En sortir de la sala van creuar-se amb un home, que devia fer uns dos metres, que entrava a la sala d’interrogatoris contigua. L’agent va donar una lleu empenta a l’Àngel i van continuar per un passadís, traspassant diverses portes de seguretat per arribar a una cambra amb cel·les individuals

—Treu-te les sabates i deixa-les fora.

L’Àngel va obeir i va entrar a la cel.la. Sempre havia odiat els espais tancats i no suportava el fred.

9

Als quatre membres d’Identitat Judicial els estava costant refer-se de l’ensurt de veure el cos de l’Stacy Morgan sobre la funda de cadàvers en posició decúbit supí. El forense de guàrdia els va mirar sorprès. Normalment es posaven ràpidament a la feina només arribar.

—Què us passa? Que la coneixíeu?

Tots van respondre afirmativament i el forense els va dir que ho sentia. La víctima tenia posada una cinta adhesiva a la boca i als canells. Als IJ els va semblar estrany que l’assasí o assassins els hi haguessin lligat cap endavant amb la mateixa cinta adhesiva. Aquesta acció denotava pressa. El millor seria treure-li les cintes al dipòsit de cadàvers, no fos cas que hi hagués alguna empremta. En Quim no era gaire optimista: si era a l’exterior de la cinta, l’aigua la podria haver esborrat.

El forense va esguardar la cara blavosa de la víctima i va apreciar un cop contundent al costat esquerre, més precisament, a la templa.

—Creus que va morir ofegada o a resultes del cop? —va preguntar en Toni mentre s’apropava més a l’Stacy per fer una fotografia de la ferida.

El forense va sacsejar el cap.

—És prematur emetre una opinió a aquestes alçades. No ho tinc clar. Amb l’autòpsia us podré dir alguna cosa més però us puc avançar que no hi ha adipocera, la qual cosa vol dir que no fa més de quaranta-vuit hores que és morta; fins i tot m’atreviria a dir que una mica menys.

—No vas errat, l’última vegada que la vaig veure va ser la nit de diumenge.

No van seguir amb la conversa en veure que en Cerni arribava acompanyat del batlle David Masoliver i l’oficial encarregat de la investigació. No gaire lluny els seguia en Climent, esbufegant; havia volgut seguir el ritme dels joves sense veure que no podia fer-ho.

En Pep havia trucat en Cerni al mòbil i el grup s’havia desplaçat ràpidament des de l’altra vora del llac. No hi havia cap dubte que era l’Stacy.

—Ostres! Però si és la crafbaking aquella que tenia tanta mala llet! —va exclamar en Climent deixant anar una sèrie de xiulets.

Tothom el va mirar de gairell i en David, excedit, li va demanar de marxar, cosa que no va fer. El forense va esguardar al comissari amb cara d’interrogació però aquest va agafar el mòbil i va trucar a la Maria Sastre a qui no va saludar i va parlar sense embuts.

—Tenim un cadàver al llac d’Engolasters. Puja de seguida!

—Ni parlar-ne! Ja hi ha un forense de guàrdia, truqueu-lo a ell. Jo estic enfeinada i encara hi ha vàries xerrades i tallers abans d’acabar la jornada i a més...

—Maria, l’Stacy Morgan és morta.

10

En Gus Pino estava emprenyat. No sabia què feia al Despatx Central de la Policia i no li havia agradat gens que el vinguessin a buscar a l’entrenament. L’únic que li havien dit era que estava relacionat amb l’Stacy. Segur que aquella bruixa havia interposat una denúncia contra ell. Maleïa el dia en què l’havia coneguda i s’havien embolicat.

Es va obrir la porta i van entrar dos homes.

—Bona tarda, soc el comissari Llop i m’acompanya els sots-oficial Manel Martí del grup de delictes contra les persones.

—Bona tarda ––va contestar de mala gana–– no sé que faig aquí i puc dir que tot el que us ha explicat l’Stacy és mentida.

—De debò? —va preguntar en Cerni seriós.

—Mira, encara no s’ha fet a la idea que jo estic amb la Dolly i el que vull és que desaparegui de la meva vida. Faré tot el que calgui perquè em deixi tranquil.

—Fins i tot assassinar-la? —va preguntar en Cerni amb un to dur mentre posava sobre la taula fotografies del cadàver de l’Stacy.