Ludmilla Lacueva Canut - Scrap mortal

Totes es delien per saber què li havia dit però no s’atrevien a demanar-li. L’Aina va fer el primer pas.

—Què li has dit que l’has espantada?

—Mira, me n’he afartat d’aguantar-la tota l’estona i no se m’ha ocorregut una altra cosa que dir-li que el meu pare és un mafiós conegut de Brooklyn i que si tornava a humiliar-me a mi o a la meva família, ell s’encarregaria de donar-li una bona lliçó.

La van esguardar una mica esfereïdes i l’Aina li va demanar si era veritat que el seu pare era un mafiós.

—És clar que no! M’ho he inventat per acollonir-la! No em direu que no ha estat un moment divertit?

Totes van riure i l’ambient es va relaxar. La Maria va moure el cap. Quina manera de divertir-se tenien aquestes nord-americanes. Les seves companyes de la Policia i ella mateixa feien scrap perquè els agradava i s’ho passaven bé. Era un moment d’esbarjo per relaxar-se i fugir dels problemes de la feina. Només faltaria que haguessin de competir entre elles. L’scrap havia enfortit la seva amistat i ara eren inseparables.

Havia arribat el moment de fer un tomb pels diferents estands. Al llarg de la sala hi havia instal·lades diverses taules llargues per poder fer tallers. Les marques, amb l’ajuda de les scrapers, mostraven les últimes novetats i feien classes pràctiques de washi tape, pom pom, targetes, agendes, àlbums, utilització de màquines com les pistoles de cola i no faltava la presentació de nous dissenys de papers, segells, cúters i altres estris indispensables per crear tot allò que es pogués imaginar.

Els representants de marques també eren a l’aguait per fer nous contactes i mantenir els que tenien signats amb les scrapers. N’hi havia que no miraven amb gaires bons ulls l’Stacy Morgan. Alguns estaven molestos amb ella perquè els havia promès que representaria la seva marca a Europa i no ho havia fet. La seva ajuda els hauria anat molt bé. La Geneviève de Fouchard i la Bianca Scatola no perdien ocasió de fer-los la rosca i els volien convèncer de signar amb elles. Detectaven algunes reticències, ells volien la reina de l’scrap, però no es descoratjaven. Tant l’una com l’altra eren perseverants i sabien que tard o d’hora ho aconseguirien. Però també hi havia qui l’havia finançada en els seus inicis, quan ningú la coneixia de res, li havien regalat material i donat l’oportunitat de créixer. Ara que ja era famosa els havia deixat per altres fabricants que li pagaven més diners, causant una gran baixada de vendes. El ressentiment que sentien era gran i estaven desitjosos de parar-li els peus. Escoltaven amb interès les ofertes que les scrapers presents els oferien.

4

L’única condició que l’Stacy Morgan havia posat per venir a Andorra era assistir a un partit de l’equip de bàsquet andorrà i ara ja sabien per què. En Jaume Solé havia pensat que seria una bona idea convidar també a les altres scrapers i així fer més ressò a les xarxes.

El poliesportiu de la capital estava de gom a gom i s’hi respirava un ambient d’expectació per veure el partit dels tricolors que lluïen amb orgull els colors de la bandera andorrana, blau, groc i vermell. L’equip estava fent una bona temporada i això animava encara més l’afició.

Les scrapers van entrar al pavelló lluint modelets fora del comú en aquest tipus d’actes que van fer les delícies dels presents, àvids de veure cares noves. Semblava que les noies estaven desfilant per una passarel·la de Nova York.

Com era diumenge, s’hi podia veure també força famílies amb nens. La Bombonera era un cúmul de xivarri i música a tot volum que hauria encès els ànims de qualsevol.

Mentre les scrapers s’asseien a la zona especialment reservada per elles, van fer cap en Cerni, en David i els quatre membres d’Identitat Judicial. L’Aina Blanc va aixecar-se immediatament i va alçar la mà perquè en David la veiés. La Maria amb prou feines va aguantar el riure, només hagués faltat que pugés damunt de la cadira per atreure la seva atenció. No va fer falta perquè el batlle, en arribar, l’havia buscat amb la mirada i se li va posar cara de corder en trobar-la. Això és el que va pensar en Climent Masoliver que acompanyava el seu nét.

La Maria va saludar-los amb alegria sorneguera.

—Vaja, Climent, no em dirà ara que li ha agafat el gust a acompanyar els joves. Ja podrà amb aquest ritme de festa i disbauxa? S’ha de cuidar la salut, no fos cas que tingués algun ensurt.

––Mira nena, als vuit anys ja anava amunt i avall amb el carretó carregant palla i estris. No hi ha dubte que estic fort com un roure i puc amb tot el que calgui!

La Maria no podia suportar que li digués nena i va optar per no contestar-li amb l’excusa d’anar a saludar una coneguda.

En David els va abandonar i va seure a la fila de darrera amb l’Aina. En Climent va prendre lloc entre el Cerni i el Quim d’Identitat Judicial. A l’esquerra del comissari hi havia un seient buit per la Maria.

El cap de comunicació de l’equip de bàsquet va sortir a pista per animar l’afició i escalfar l’ambient. En breu començaria el partit i la música a tota bufa es feia sentir a tots els racons de la Bombonera.

—Collons, quin soroll que fan! Serà així tot el partit? —va queixar-se en Climent mentre es tapava les orelles de manera ostentosa i feia ganyotes— Saps què? Vaig a demanar que abaixin el volum, això és insuportable!

Es va aixecar i se’n va anar sense que en Cerni pogués fer res per dissuadir-lo. Es va girar per comentar-ho amb en David però aquest ni se n’havia adonat i estava absort als braços de l’Aina.

Al cap de cinc minuts va tornar en Climent rondinant.

—Què? Ja li han fet cas? Segur que baixaran el volum, oi? —va preguntar en Cerni, irònic, mentre treia un paquet de caramels de la butxaca.

—M’han engegat a dida sense cap contemplació! Quin poc respecte per la gent gran! Així va la joventut, en els meus temps aquestes coses no passaven —en Cerni i en Quim el miraven fotetes mentre en Climent regirava les butxaques de la seva jaqueta.

De cop, els dos nois van mirar-se estranyats en veure que l’ex-batlle treia una ràdio i uns auriculars.

—Però què fa, home?

—Seguiré el partit per Ràdio Nacional d’Andorra. Com no hi entenc res, prefereixo escoltar els comentaris i així no em perdo res.

Ara sí que els havia deixat sense paraules. Un cop de botzina va indicar l’inici del partit. Els cinc tricolors, entre ells en Gus Pino, eren en posició per començar a atacar. La Maria va seure ràpidament a la seva cadira i va mirar en Cerni assenyalant amb un cop de barbeta en Climent. En Cerni va fer-li un gest que més valia que no preguntés.

En Gus i els seus companys havien començat fort però l’equip rival es defensava bé tot i que havia fet una temporada força irregular. Aquest era un matx decisiu per ells i anaven a per totes. Els ho estaven posant més difícil del que havien esperat.

Després del primer període, l’equip va estar atent a les explicacions del seu entrenador. L’Stacy va veure com la Dolly s’apropava a la pista i li feia un petó fugaç al Gus abans de marxar. No podia suportar la cara de felicitat que feien i va apropar-se ràpidament a la pista per xiuxiuejar quelcom a l’orella del pivot que va començar a esbroncar-la davant els gestos irats d’ella. La botzina va tocar de nou i els jugadors van col·locar-se en posició. L’entrenador va fer un llambregada de mala llet pensant que no era el moment de coquetejar amb les fans. En el primer intercanvi de pilota, el pivot la va perdre i en tot el segon període en Gus només rebia xiulades. Tothom s’aixecava de la cadira i cridava. No podia ser que hi hagués tanta incompetència reunida. Tots estaven moixos. La Maria es va girar per veure com estaven les scrapers i no va poder evitar sorprendre’s de la mirada satisfeta de l’Stacy i ho va comentar amb en Cerni.