James Thurber - Els 13 rellotges

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

V.1: maig del 2020

Títol original: The Thirteen Clocks, de James Thurber

© Rosemary A. Thurber, 1950

© de les il·lustracions, Marc Simont

© de la traducció, Claudia Casanova, 2016

© d’aquesta edició, Futurbox Project, SL, 2020

Correcció: Anna Serra

Publicat mitjançant acord amb Rosemary Thurber i The Barbara Hogenson Agency, Inc.

Disseny de coberta: Compañía

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

info@aticodeloslibros.com

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-17743-98-7

THEMA: YFU

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Portada

Newsletter

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

Introducció

Pròleg

Els 13 rellotges

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

Epíleg

Sobre James Thurber, Marc Simont i Neil Gaiman

Els 13 rellotges és una faula per a adults i un conte fantàstic per a infants. Escrita amb un estil poètic i cadenciós, farcit de delicioses rimes internes, ens explica la història del duc del Castell del Taüt, que viu amb la seva neboda, la bella Saralinda. Els tretze rellotges del castell s’han aturat a tres quarts i cinc de cinc perquè el duc ha matat el Temps. Tot canvia quan un trobador misteriós anomenat Xingu arriba al castell, i amb l’ajuda del voluble i oblidadís Gòlux intentarà superar la prova titànica que li imposa el duc: aconseguir mil pedres precioses en noranta-nou hores i retornar quan els rellotges que no toquen mai les cinc marquin aquesta hora.

Escrit el 1950, aquest preciós relat destil·la tendresa i ironia a parts iguals. Amb un magistral domini del llenguatge, James Thurber crea un món màgic poblat de personatges inoblidables, les peripècies dels quals es troben a mig camí entre els contes dels germans Grimm, les faules de Jean de La Fontaine i la saga d’El senyor dels anells de J. R. R. Tolkien.

Per a aquesta edició s’han recuperat les il·lustracions originals de Marc Simont.

«Probablement el millor llibre del món.»

Neil Gaiman

«Un dels contes més intel·ligents que s’han escrit mai.»

Time

«Una barreja apassionant d’aventura, humor i sàtira que desafia qualsevol classificació convencional.»

Los Angeles Times

«Un llibre especialment meravellós.»

The Washington Post

«Thurber sedueix l’oïda i conquereix el cor.»

Newsweek

«Les històries de Thurber són perquè els nens hi somiïn i perquè els adults les llegeixin com a paràboles.»

The Guardian

«Una deliciosa al·legoria de l’amor, el valor i la llibertat.»

Publisher’s Weekly

Una cosa absolutament diferent de res que ningú hagi vist mai va baixar fent saltirons per les escales i va travessar l’habitació.

—Què és això? —va preguntar, pàl·lid, el Duc.

—No sé què és —va dir en Moixoni—, però és l’únic que existirà mai.

El llibre que tens a les mans, Els 13 rellotges, de James Thurber, és probablement el millor llibre del món.

I, si no és el millor llibre del món, és diferent de tots els que s’han vist fins ara, i, pel que sé, no se n’ha tornat a veure cap de similar.

Una amiga em va trucar una tarda feta un mar de llàgrimes. S’havia barallat amb el seu xicot i amb la seva família, el seu gos estava malalt i la seva vida era un desastre. Tot el que jo li deia —fos el que fos— encara empitjorava la situació. Així que vaig agafar un exemplar d’ Els 13 rellotges i l’hi vaig llegir en veu alta. I la meva amiga va començar a riure de seguida, sorpresa i encantada, oblidant-se dels problemes. Li havia dit el que necessitava.

És d’aquesta mena de llibres. És únic. Fa feliç la gent, com els gelats.

James Thurber, que el va escriure, va ser un humorista famós (la major part dels seus contes i articles són per a adults) i un dibuixant amb un estil únic (homes i dones toscos que semblen fets de tela, sempre confosos, apocats i tristos). No va il·lustrar aquest llibre perquè tenia la vista ja molt malmesa, així que va demanar al seu amic Marc Simont que ho fes per ell. A Anglaterra el va il·lustrar el dibuixant Ronald Searle, i aquella va ser la versió que jo vaig llegir més o menys quan tenia vuit anys. Vaig quedar força convençut que era el millor llibre que havia llegit mai. Era divertit d’una manera estranya. Estava ple de paraules. I, tot i que és veritat que tots els llibres estan plens de paraules, aquell era diferent: estava ple de paraules màgiques, meravelloses i saboroses. Transitava cap a la poesia i després se’n sortia d’una manera que et venia de gust llegir-lo en veu alta per veure com sonava. Jo el llegia a la meva germana petita. I, quan em vaig fer gran, el vaig llegir també als meus fills.

Els 13 rellotges no és un conte de fades, ni tampoc una història de fantasmes. Però sembla un conte de fades i es desenvolupa en un món de conte de fades. És breu, no massa breu, només perfectament breu. Prou breu. Quan jo era un jove escriptor, m’agradava imaginar que havia de pagar a algú per cada paraula que feia servir quan escrivia, i no a l’inrevés; era una bona manera d’acostumar-me a fer servir només les paraules que necessitava de debò. I m’adono com Thurber embolcalla la seva història amb les paraules justes, mentre, al mateix temps, fa malabarismes amb paraules fabuloses que espeteguen i resplendeixen, paraules que dispara com un boig feliç, paraules que sempre expressen, que són reveladores i et deixen parat. És un miracle. Crec que d’aquest llibre se’n pot aprendre tot el que cal saber sobre com explicar històries.

Escolteu: hi surt un príncep, i també una princesa. Hi surt el duc més malvat que s’hagi escrit mai de la vida. Hi surten en Moixoni i en Murmuri (i en Xerraire). Per sort, hi surt la Hagga, que plora joies. Per desgràcia, hi surt un Todal. I el millor i el més meravellós i el més improbable de tot: hi surt un Gòlux, que porta un barret indescriptible i que adverteix el nostre heroi que:

La meitat dels llocs on he estat no han existit mai. M’invento coses. La meitat de les coses que dic que hi ha, no hi són. Quan era jove em vaig inventar una història sobre un tresor d’or enterrat i homes de força llegües al voltant van venir al bosc a cavar-hi. Jo mateix hi vaig cavar.