James Thurber - Els 13 rellotges

—Però, per què?

—Vaig pensar que potser era cert.

—Però si has dit que t’ho vas inventar tu!

—Ja ho sé, però aleshores no ho sabia. A mi també se m’obliden coses.

Qualsevol conte necessita un Gòlux. Afortunadament per a tots, en aquest llibre n’hi ha un.

Arreu del món hi ha històries a les quals manca una introducció, que necessiten que surti algú i expliqui les coses abans de començar a llegir. Un pròleg que prepari el terreny, en què el prologuista il·lumini les zones fosques i, amb això, permeti que el conte llueixi amb més força, igual que una pedra preciosa polida i encaixada en un encast bonic llueix més que en un racó polsegós o enganxada al guant llardós d’un duc.

Els 13 rellotges no és un d’aquests contes. No li fa falta cap introducció. No em necessita per a res. És com una de les joies del riure de la Hagga, que es dissol si se l’examina massa estona o massa de prop.

No és un conte de fades. No és un poema, no és una paràbola ni una faula ni una novel·la ni un acudit. En realitat, no sé el que és Els 13 rellotges, però, sigui el que sigui, com va dir algú sobre alguna cosa al principi d’aquesta introducció, és l’únic que existirà mai.

Neil Gaiman

Febrer del 2008

Vaig escriure Els 13 rellotges a les Bermudes, on havia anat a acabar un altre llibre. Que em posés a escriure’l és un exemple d’escapisme i de manca de força de voluntat. Però, llevat que recorri de tant en tant a aquesta mena de mecanismes, no veig com l’home modern pot evitar tornar-se boig. Demano disculpes als meus editors i al talentós Marc Simont, que van haver de suportar les petites correccions constants que vaig insistir a fer, fins i tot en les galerades. Al final em van prendre el llibre de les mans, argumentant que ja estava acabat i que l’única cosa que jo volia era divertir-me jugant amb els rellotges i pujant i baixant escales secretes. Em van enxampar.

Vull donar les gràcies a un seguit d’amics que em van ajudar:

A la Sara Linda Williams, per deixar-me fer servir el seu nom per a la princesa (la senyoreta Williams, que té quatre anys, va insistir que la princesa portés llorer als cabells en comptes de lliris de Sant Josep; vam discutir sobre la qüestió fins a l’extenuació, i en vaig sortir vencedor pels pèls); a en John i la Nelga Young, que em van brindar el lloc perfecte per escriure el relat; a la Fritzi Kuegelgen, que gràcies a alguna mena de màgia va poder transcriure unes cinc-centes pàgines dels meus gargots inintel·ligibles escrits a llapis i, després, em va llegir en veu alta l’obra sencera des del principi fins al final una dotzena de vegades com a mínim; a en Ronnie i la Janey Williams, que amb la seva presència feien que millorés el temps de l’illa i dels oceans; i a la meva dona, per les seves crítiques constructives i per despertar-me quan tinc malsons, suposo que alguns sobre el Todal, però els pitjors, a les nits més fosques, sobre tota aquesta iniciativa en general.

J. T.

West Cornwall

Connecticut

Vet aquí que, una vegada, al damunt d’un turó solitari, hi havia un castell tenebrós amb tretze rellotges aturats on vivien un duc fred i agressiu i la seva neboda, la princesa Saralinda. Ella era càlida, tant si bufava vent del nord com del sud, però ell era sempre fred. Tenia les mans tan fredes com el seu somriure i gairebé tant com el seu cor. Portava guants per dormir i guants mentre estava despert, per la qual cosa li costava recollir agulles de cap, monedes, llavors de fruites o arrencar les ales als rossinyols. Era molt alt, no gaire vell i fins i tot més fred del que ell es pensava. Al damunt d’un ull duia un pegat de vellut, i l’altre li resplendia darrere d’un monocle, així que semblava que una meitat del seu cos era més a prop d’algú que no pas l’altra. Va perdre un ull als dotze anys, ja que li agradava escorcollar nius i llodrigueres buscant-hi ocells i animals per malferir-los. I, una tarda, una mare capsigrany el va ferir abans a ell. Es passava les nits somiant coses malvades i perdia els dies en maquinacions perverses.

Maquinant perversament, se’l sentia coixejar i riure com un brivall pels passadissos freds del castell mentre planejava proves impossibles per sotmetre els pretendents de la Saralinda. No volia donar en matrimoni la mà de la princesa a ningú, ja que aquella maneta era l’única cosa càlida que hi havia al castell. Fins i tot, les manetes del seu rellotge de polsera i les busques dels tretze rellotges estaven congelades. S’havien congelat al mateix instant, una nit que nevava, set anys enrere, i, des d’aleshores, al castell sempre eren tres quarts i cinc de cinc. Els viatgers i els mariners miraven cap al castell tenebrós al damunt del turó solitari i deien: «Allà el temps està congelat. Sempre és Aleshores. Mai no és Ara».

Al Duc fred li feia por l’Ara, ja que l’Ara és calidesa i urgència, mentre que l’Aleshores estava mort i enterrat. L’Ara podria comportar algun cavaller brillant, alegre i valent. «Però, no!», murmurava el Duc fred. «El príncep es trencarà davant d’alguna prova nova i horrible: enfilar-se a un lloc massa alt, trobar una cosa massa llunyana, aixecar una càrrega massa pesada». El Duc temia l’Ara, però, a causa d’alguna estranya perversió, manipulava els rellotges per comprovar si funcionaven mentre resava perquè no ho fessin. Manetes, maldestres i uns quants mags que van passar per allà van intentar posar en marxa els rellotges amb les seves eines o amb paraules màgiques, o colpejant-los i renegant, però no va haver-hi res que brunzís o fes tic-tac. Els rellotges estaven morts, i, al final, després de rumiar-hi molt, el Duc va decidir que havia assassinat el temps, que l’havia matat amb un cop d’espasa, havia netejat la sang de la fulla amb la barba de la seva víctima i l’havia deixada allà estesa, dessagnant-se durant hores i minuts, amb les molles saltironant per fora i el pèndol desintegrant-se.

El Duc coixejava perquè no tenia les cames igual de llargues. La dreta havia crescut més que l’esquerra perquè, quan era jove, es passava matins sencers fent centrades amb cadells i clavant puntades de peu als gatets. Als pretendents els preguntava: «Hi ha alguna diferència en la longitud de les meves cames?». I si el jove contestava: «És clar que sí, una és més curta que l’altra», el duc el travessava amb l’estoc que tenia ocult al bastó i el llençava a les oques perquè se’l mengessin. Se suposava que el pretendent havia de dir: «És clar que sí, una és més llarga que l’altra». Més d’un príncep havia acabat enfilat a l’estoc pel fet d’haver-se equivocat en la diferència. D’altres havien mort per culpa d’ofenses igualment trivials: trepitjar les camèlies del Duc, no lloar-li els vins, mirar-li els guants durant massa estona o mirar-se la seva neboda amb insistència. A aquells que sobrevivien a la seva altivesa i al seu acer, els posava proves impossibles per guanyar-se la mà de la seva neboda, l’única mà càlida del castell on el temps es va congelar una nit que nevava, a tres quarts i cinc de cinc. Se’ls demanava que tallessin una porció de la lluna o que convertissin l’aigua del mar en vi. Se’ls enviava a buscar coses que no havien existit mai i edificis que no podien existir. Hi anaven, ho intentaven i fracassaven, i desapareixien i no se’ls tornava a veure. I a alguns, com ja he dit, els mataven per tenir noms que començaven per X o perquè els queia una cullera o perquè no parlaven del pecat amb prou respecte.

El castell i el Duc es refredaven cada cop més i la Saralinda, com qualsevol princesa, fins i tot en un lloc en què el temps està congelat, es feia una mica més vella, però només una mica. Tenia gairebé vint-i-un anys quan un príncep, disfressat de trobador, va arribar cantant a la ciutat que hi havia als peus del castell. Es feia dir Xingu, que no era el seu nom, cosa ben perillosa, ja que era un nom que començava, i encara comença, per X. La veritat és que es tractava d’una pila de parracs apedaçats, un trobador espellifat que cantava per quatre cèntims i perquè li agradava cantar. En Xingu —com gosava fer-se dir— era el fill petit d’un rei poderós, però s’havia cansat de la roba cara i dels banquets i dels tornejos i de les princeses disponibles al seu reialme, i se n’havia anat per trobar, en una terra llunyana, la donzella dels seus somnis, cantant mentre viatjava a buscar-la, aprenent com vivien els humils i, possiblement, matant un drac de tant en tant.