Laura Gost - La cosina gran

Coberta: Jaume Muntaner a partir de la il·lustració

d’Ángel Luque, La cosina gran (2019)

Primera edició: març de 2019

Segona edició: maig de 2019

Edició digital: maig de 2020

© Laura Gost Seguí, 2019

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat

www.lleonardmuntanereditor.cat

Correcció ortotipogràfica: Maria Muntaner

Maquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978 - 84 - 17833-35-0

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO ( www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Capítol I

Capítol II

Capítol III

Capítol IV

Capítol V

Capítol VI

Capítol VII

Capítol VIII

Capítol IX

Capítol X

Capítol XI

Capítol XII

Capítol XIII

Capítol XIV

Capítol XV

Capítol XVI

La boda

Agraïments

A na Maria, la germana petita.

El que ens fa persones normals

és saber que no som normals.

Haruki Murakami

Tokio Blues (Norwegian Wood)

El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició. Dos anys no era molt de temps, però n’havíem tingut prou per fer-nos a la idea que aquella noia estranya i problemàtica amb qui havíem conviscut durant vint-i-tres mesos no tornaria a posar els peus en els nostres carrers: així ho havia proclamat la mateixa Tina abans de convertir en una realitat aquella promesa seva tan recurrent de «tocar el dos d’aquest poble».

El text de la invitació —una targeta petita, de color beix, amb una textura granulosa i tipografia de lletra pulcra i elegant— ens citava a tots a la parròquia del poble a les dotze del migdia del diumenge 12 de setembre de 2004. El text, breu i sense floritures, anunciava als convidats que aquell dia se celebraria «l’enllaç matrimonial de la Martina Mas i el Marcel Montsó», i que la festa continuaria al jardí de cals Montsó amb «un aperitiu per a tots els assistents i begudes de tota mena fins a quedar-vos ben tips».

Aquella manera de descriure l’aperitiu em va semblar molt pròpia de la Tina, i vaig estar segura que ella mateixa havia redactat la invitació, si bé algú, posteriorment, n’havia hagut de fer la revisió ortogràfica. No obstant això, allò que més va cridar l’atenció de totes les persones que llegírem la targeta, l’element que va fer trontollar les certeses i les hipòtesis que ens havien acompanyat durant els darrers dos anys, fou que el Marcel fos el Montsó amb qui es casava la Tina.

Vaig trobar-me la carta dins la bústia, amb el remitent «Martina Mas» i una adreça escrita en anglès, i me la vaig endur a classe perquè feia tard i no tenia temps de llegir-la abans de partir. Fou un cop dins l’aula que vaig poder esquinçar el sobre i parar esment al contingut; no em vaig poder tornar a concentrar durant tot el dia. Vaig pensar que ja era mala sort que aquella novetat arribés com una bufetada en plena època d’exàmens de final de curs, quan la majoria dels estudiants ens vèiem obligats a passar el temps repassant apunts i mossegant-nos les ungles. Al vespre, mentre era a taula sopant amb els meus pares, vaig llegir-los, en veu alta, el text de la invitació a les noces de la Tina i el Marcel.

Malgrat el patiment que la Tina ens havia generat a tots durant el lapse de temps immediatament posterior a la seva fuga, els meus dos progenitors semblaven haver arribat a acceptar, amb una mena de resignació apàtica, la manca absoluta de contacte amb aquella noia a la qual, tot i que fos mal de pair, ens hi unien un vincle de sang i dos anys de quotidianitat compartida sota un mateix sostre. Pel que feia a mi, em resultava massa difícil no exasperar-me davant d’aquella novetat, i vaig haver de reconèixer que, malgrat el temps que havia transcorregut des que l’havia perdut de vista, els assumptes de la Tina, tota ella, en realitat, em seguien produint una complexa barreja de rebuig, incomoditat i fascinació: odiava bona part dels atributs i tendències que ella personificava i, alhora, una part de mi sempre havia volgut assemblar-s’hi més.

Amb la distància petita però important dels quatre anys que ens separaven, jo m’havia fixat la Tina com a referent des del moment que ella havia vingut a viure a casa amb nosaltres. Jo en tenia dotze, aleshores; la Tina en tenia setze i acabava de perdre els pares en un accident de cotxe en el qual la meva mare havia perdut la germana i jo els tiets de la ciutat.

En aquella època la Tina ja era una noia difícil, malcriada; solia enfadar-se per qualsevol cosa i es posava a cridar com una boja fins que el pare, la mare o jo mateixa cedíem, esgotats, a les seves peticions. Llavors, en veure-la feliç havent aconseguit el que volia, ens demanàvem per què ens havíem resistit tant a fer el que la Tina desitjava, i fins i tot ens envaïa un sentiment de culpa per haver fet patir durant uns minuts una pobra adolescent que acabava de perdre els pares i que només volia entretenir-se amb el nostre ordinador nou, o sopar davant del televisor mentre nosaltres tres sèiem a taula, o bé menjar hamburguesa i puré de patates els dies que la mare havia cuinat amanida de cigrons i tonyina. En observar-la, radiant i satisfeta, recreant-se en tots aquells capricis assolits, a cap dels tres ens quedava cap dubte que la Tina, quan estava contenta, era la criatura més adorable i preciosa que havíem vist mai.

Quan la meva cosina gran, provinent de la ciutat, es va instal·lar en el nostre petit poble de poc menys de quatre-cents habitants, tots els veïns es van bolcar en aquella jove esvelta, rossa, de cabells llargs i ulls blavíssims, i que a més era òrfena. Les senyores grans li donaven galetes o gots de llimonada fresca quan passava caminant per davant de les seves cases; els pares dels nostres companys de classe s’oferien a acompanyar-la a l’escola amb el cotxe malgrat que tan sols calia caminar deu minuts per arribar-hi, i els nens i nenes i nois i noies que eren els nostres veïns posaven en pràctica les indicacions que havien rebut dels seus progenitors: la Tina ho havia passat molt malament i, per tant, entre tots l’havíem d’ajudar a sentir-se com a casa, ben acompanyada i estimada.

Tots ens hi miràrem molt per incrementar les dosis diàries de benestar de la Tina, però els nostres esforços no van impedir que la meva cosina gran s’establís al poble amb el convenciment que els seus impulsos es trobaven per sobre de qualsevol altra necessitat aliena, ni van poder parar la conversió d’aquella noia malcriada i egoista en una jove que semblava esforçar-se per esdevenir excèntrica, conflictiva, dolenta, si és que no havia estat sempre així.

El dia que ens vam assabentar que la Tina havia desaparegut, ens vam quedar preocupats i temorosos. En ampliar, però, la informació, en saber que la meva cosina gran de divuit anys acabats de complir —el seu aniversari l’havíem celebrat el dia abans al jardí de casa— havia abandonat el poble amb el Miquel Montsó deixant una escarida nota, la gran majoria de nosaltres va substituir l’angoixa per una dosi suportable d’alleugeriment. En realitat, no es pot dir que aquella notícia ens agafés ben bé per sorpresa: al cap i a la fi, tots sospitàvem que la Tina marxaria qualsevol dia, i no era d’estranyar que ho fes amb el Miquel, el seu xicot, qui era evident que se n’havia enamorat bojament durant el darrer any i mig.