Laura Gost - La cosina gran

—No —vaig contestar, rotunda, mentre notava com la noia rebel que sovint volia ser em xisclava a dintre «Basta, que no et faci més preguntes; si ho vols, ho vols, cony».

La mare no va dir res, però em va observar amb una expressió irònica que va acompanyar d’una aixecada de cella. Aleshores, retuda, vaig fer callar la rebel·lió que volia pronunciar-se i vaig recuperar la voluntat d’explicar-me, de justificar-me: al capdavall, aquesta seguia essent l’actitud a la qual jo estava més acostumada.

—Em fa ganes començar a anar a córrer. El Miquel Montsó hi va i potser hi vagi amb ell. És una bona manera de fer esport, i potser així se’m tonifiquen una mica els músculs de les cames i tindré unes formes més boniques.

Ella no em va semblar del tot convençuda, però suposo que va valorar el cost del meu caprici i li va semblar assumible. Va dir:

—D’acord, Rosa. Hi anirem a les cinc, quan surti de la feina.

Just quan la mare acabava de pronunciar aquestes paraules, la meva cosina gran va aparèixer sense fer soroll i es va quedar dreta davant del marc de la porta de la cuina, amb els cabells pentinats, vestida i maquillada.

—On és que aneu? —va demanar la Tina.

Jo la vaig observar, em vaig girar, vaig mirar la mare.

—Anirem a comprar roba. Al capvespre. Vols venir, Tina?

Vaig fixar-me que, quan la mare li va haver formulat la pregunta, la Tina va centrar en mi l’atenció. Suposo que la meva cosina gran va detectar alguna cosa d’especial en la meva expressió d’aleshores, ja que tot seguit va dir, amb una dosi de malícia difícil de mesurar:

—Tu vols que vingui, Rosa?

La mare ens va mirar a totes dues.

—Si tu vols, sí —vaig respondre intentant sonar amable.

—Però tu ho vols? —va insistir ella amb aquell somriure tan característic, invasiu.

Veient que no me’n quedava d’altra, mentre mirava la meva cosina gran i sentia els ulls de ma mare clavats a la meva esquena, només se’m va ocórrer dir: «Sí, Tina». Va semblar satisfeta; jo vaig fer dues cullerades més a la llet amb cereals i vaig anar a l’habitació per acabar de vestir-me i partir cap a l’institut.

A les cinc de la tarda, la mare va passar a buscar-nos amb el cotxe i, després de la meva temptativa frustrada per fer una excepció, la Tina, tanmateix, es va asseure al seient de davant mentre jo m’arraulia al meu abric gruixut, de plomes, en el seient de darrere del conductor. Dins del cotxe, les tres, com si d’un acord tàcit es tractés, vam deixar que la música sonés mentre nosaltres romaníem en silenci; no obstant això, quan la locutora de l’emissora va anunciar que tot seguit escoltaríem «All by myself», de Céline Dion, la mare i la Tina van respectar els primers acords merament instrumentals i, en arribar la lletra, es van posar a cantar en veu molt alta.

—No cantes, Rosa? —em va demanar la mare, mirant-me a través del retrovisor.

Vaig fer que no amb el cap. La Tina es va girar cap a mi, va somriure i es va dirigir a la mare.

—No canta perquè de la Céline li agrada més la de Titanic . Com que la Rosa es diu com la prota es pensa que vindrà el Leo DiCaprio a fotre-li un morreig mentre sona la cançó.

La mare no va dir res, però, des de darrere d’ella, em vaig fixar en els plecs de la seva pell i vaig saber que aquell comentari li havia provocat un somriure. Em vaig sentir ferida per aquella complicitat sorgida d’un acudit a costa meva, però vaig decidir mirar per la finestra, seguir escoltant la música, no fer cas de res: m’espantava la susceptibilitat que cada cop percebia de manera més intensa en la meva actitud i les meves reaccions, i vaig pensar que la millor manera de combatre-la era mostrant-me indiferent als mals sentiments que m’envaïen; així els minimitzava i, al cap de poc temps, semblaven desaparèixer.

Quan faltava poc per arribar a la botiga, havent entrat ja dins el poble veí, vaig sentir que el cor se m’accelerava en veure els tres Montsó baixant de la seva furgoneta, aparcada al davant de la petita sala de cinema on nosaltres no anàvem gairebé mai. En canvi, els Montsó, segons tenia entès, hi assistien religiosament almenys un cop a la setmana. Vaig mirar els tres homes llargament, girant el coll quan nosaltres els vam avançar amb el cotxe fent que ells es quedessin enrere.

El Marc s’havia arreglat com sempre, amb la seva cua de cavall, els seus texans destenyits i esfilagarsats als genolls, les vambes d’un color clar que no vaig saber definir. El Marcel anava al volant i, en baixar del cotxe, es va cordar una jaqueta de cuir de color marró fosc. Em vaig fixar que la jaqueta combinava amb unes botes texanes de taló baix que jo sempre identificava amb el Bunbury, de qui el meu pare era un gran fan. El Miquel, de tots tres, era el més senzill en la vestimenta, que no reflectia cap personalitat concreta, potser perquè encara no la tenia del tot consolidada. El més petit dels Montsó, en realitat, vestia d’una manera molt semblant a com vestia la resta dels nostres companys de classe: texans baixos, dessuadora i esportives. Em va cridar l’atenció la gorra de color blau marí que li cobria els cabells espessos i castanys: em va agradar com li quedava, però el preferia amb els cabells lliures i salvatges, perquè així és com jo solia imaginar-me’l, a ell.

Quan vaig deixar de veure els Montsó, vaig tornar a mirar al davant i els meus ulls es van trobar amb els de la Tina, que clarament havia detectat també els nostres veïns des del seient de copilot. Ella va somriure, jo també, però no vaig saber què ens estàvem dient amb aquell somriure. Al cap d’uns minuts, la mare va aparcar just davant de la tenda de roba i totes tres baixàrem del cotxe. Un aire gèlid em va dificultar la inspiració; feia tant de fred que vaig notar que el nas em coïa.

Un cop dins la tenda, em vaig emprovar quatre models de sabates de córrer; la mare opinava al meu costat.

—Aquestes et van bé?

—Crec que sí.

—Ho creus, només?

—No. Em van bé.

—I aquestes altres?

—També.

—Quines t’agraden més?

—No ho sé.

—Quines són més barates?

—Aquestes.

—Fet, doncs.

El pragmatisme era un dels atributs que més lamentava no haver adquirit en l’herència genètica de la mare.

Després de decidir les esportives que m’emportava, vaig agafar tres leggins i dues samarretes per emprovar-me-les. Em feia ganes entrar tota sola dins del provador, i la mare va entendre el missatge quan vaig dir-li «Espera’m aquí, no trigaré» abans d’encaminar-me cap a la part posterior de la tenda, on s’ubicaven els provadors de dona. Malgrat la complicitat de la mare a l’hora de deixar-me llibertat per decidir quina roba m’esqueia millor, amb la meva cosina gran la cosa va anar diferent: tan bon punt vaig dirigir-me a aquell cubicle minúscul i protegit precàriament de les mirades alienes amb una cortina massa estreta, la Tina em va dir «Vinc amb tu» i va envair aquell escàs espai vital carregada amb un vestit, uns texans i un jersei de llana que em va picar a la pell només de veure’l.

—D’acord —va ser l’únic que se’m va ocórrer respondre, així que totes dues entràrem dins del provador.

Quan la Tina es va començar a treure la roba, vaig notar com la vergonya d’haver de quedar-me nua davant la seva mirada tan propera, examinadora, suposava un impediment gairebé físic que em deixava rígida, immòbil, vestida.

—Per què no et lleves la roba? —em va preguntar, burleta.

Ella ja s’havia quedat en calcetes i sostenidors; el seu cos voluptuós, ferm, amb uns pits rodons i ben fets que quedaven perfectament subjectats pels sostenidors de copa B, m’incomodava i feia créixer el meu convenciment de ser massa lletja, massa magra, massa baixeta: I si en realitat era una mala idea enfundar-me uns leggins estrets que evidenciarien davant del Miquel Montsó fins a quin punt el meu cos encara no era de dona?