Laura Gost - La cosina gran

—D’acord, Tina! Que vagi bé! —va respondre-li la mare, sense deixar de posar-se sucre al cafè amb llet.

Quan jo també vaig haver acabat d’esmorzar, vaig desparar taula amb el pare i em vaig disposar a anar a fer una volta pel barri.

—No vols aprofitar per fer els deures, i així tindràs el capvespre lliure? —em va demanar la mare.

—No. Vull fer una volta —vaig dir, contundent, i vaig sortir al carrer.

En tancar la porta, em vaig sentir tan malament per aquella resposta seca, tan impròpia de mi, que vaig estar a punt de tornar enrere i demanar perdó a la mare; volia dir-li que em sabia greu, que jo no era així, com la Tina, sinó que era dolça i tendra i bona nena. El que em passava, però (ho intuïa, ho notava), era que, des de feia un temps, em sentia diferent, com si una altra noia estigués ofegant-se dins la persona que jo era: en el meu interior, hi havia alguna cosa que es rebel·lava, i aquesta percepció s’havia accentuat des de l’arribada de la Tina a la meva vida.

La Tina tenia setze anys; jo en tenia dotze. La Tina era rossa, esvelta, amb corbes pronunciades al pit i als malucs; jo, en canvi, tenia la forma d’un tall de julivert: magra, malgirbada, sense gens de pit (la mare fins i tot refusava comprar-me sostenidors amb un argument impecable: «I què han de sostenir, filla meva?»); una silueta sense cul, una cara a mig dibuixar, les celles massa rectes, les galtes massa pàl·lides, com la resta de la meva pell, que a sobre era víctima d’uns grans vermellosos plens de pus. I si amb això no n’hi havia prou, els cabells de la Tina, rossos i abundants, em semblaven un somni al costat de la meva cabellera llisa, castanya, en la quals els cabells, massa fins, se m’aixafaven contra el rostre i n’exacerbaven la forma ovalada.

La Tina, però, també era dolenta, mentre que jo era molt bona nena (ho deien tots, i penso que era veritat); ella era egoista, insensible, i podia arribar a ser grollera quan s’enfadava i discutia. Jo, en canvi, tenia massa por de les discussions, de desagradar o ferir. Temia sempre alçar la veu, fins i tot quan això implicava sentir-me ofesa o humiliada sense gaudir del plaer d’haver al·legat una defensa digna davant d’un atac injust. A vegades incubava el desig de cridar, de dir paraules fortes, insults; notava unes ganes creixents de deixar ben clar que em sentia enfadada amb el món pel fet que la Tina, mala persona, fos preciosa i fascinant, mentre que jo, que m’esforçava a fer tot el que s’esperava d’una noia assenyada, em trobava lletja i avorrida.

Aquell matí de dissabte, quan vaig haver dit als pares que volia sortir i fer els deures més tard (i ho havia dit sense floritures, sense justificacions, sense abaixar la veu com si demanàs perdó per voler fer una altra cosa diferent a la que ells em suggerien), em vaig sentir més gran, més segura de mi mateixa. Al mateix temps, però, em va preocupar la possibilitat que la rebel·lió, la imposició i la reivindicació dels propis desitjos haguessin d’implicar duresa o conflicte.

La meva infància havia estat feliç, plena d’ingenuïtat i bellesa, sense entrebancs; feia cosa d’un any, però, jo ja havia començat a notar (sobretot en el meu entorn d’amics i companys de l’escola) que els elements que ens havien meravellat feia no res havien passat a considerar-se (sobtadament, amb una transició tan fugaç que m’havia passat per davant sense adonar-me’n) massa innocents, mancats d’emoció, pertanyents a una etapa que començava a gaudir de mala fama per com d’avorrida esdevenia en comparació amb totes les emocions noves que ens havien d’oferir la pubertat, l’adolescència, la llibertat.

Les meves companyes de classe havien estat les primeres a palesar aquest canvi de paradigma; més que els nois, sens dubte, els quals, com vaig anar comprovant amb el temps, arribaven sempre tard a les catarsis, com si fossin espectadors desconcertats o actors endarrerits en una pel·lícula que altres persones (les noies) dirigien sense informar-los de quin n’era el guió.

Jo volia ser com les meves amigues, però, indefectiblement, quan era honesta amb mi mateixa, em reconeixia en el bàndol dels nois. Perquè, al cap i a la fi, quina il·lusió em podia fer, havent tot just iniciat el primer curs de secundària, començar a sortir durant els vespres a bars i discoteques? Com podia resultar-me atractiva a mi, que odiava el meu aspecte d’aleshores, la idea de vestir-me amb roba excessiva, lluent, provocadora, quan jo era la primera que no estava interessada a cridar l’atenció sobre el meu cos i sobre el meu acne, causes principals del meu exigu amor propi?

Quan alguns dies em quedava tota sola a casa amb la mare, parlava amb ella d’aquestes coses, li demanava opinió. Ella em tranquil·litzava, em deia que m’acabaria acostumant a tot, que ara em trobava lletja però que això era perquè aquells anys de canvi eren els anys en què el cos i la cara ja no eren de nena però encara no eren tampoc de dona; afirmava que calia tenir paciència i deixar que el temps seguís el seu curs.

—Rosa, aquesta etapa s’acabarà, t’agradi o no —va dir la mare un dia que les dues parlàvem a la terrassa, prenent un refresc—. És possible que et sembli un drama en aquest moment, però creu-me que els anys passen aviat: és des de la teva perspectiva d’ara que ho veus com un procés que serà lent i feixuc.

—Potser sí, mamà —vaig reconèixer jo, dubitativa, i vaig afegir—: Tu la vas gaudir, l’adolescència?

—No.

Va ser en aquest punt, als dotze anys, quan vaig desitjar ser adolescent; ser-ho el més aviat possible per deixar de ser-ho com més aviat millor. Per tot això, aleshores, la meva cosina gran de setze anys va esdevenir un estrany referent: no volia imitar-la, no volia ser com ella, però sí que necessitava adquirir aquell deix de desinterès, de passivitat i d’autonomia que, als meus ulls, convertia la Tina en una adolescent que es feia notar, que es manifestava; una noia que exigia el seu dret a fer el que el seu cap i el seu cos (no els dels altres, no els dels meus pares) li dictaven. Jo l’envejava per això, i sentia la urgència d’assolir l’estat de maduresa que ella segurament ja devia haver adquirit durant els quatre anys que em duia d’avantatge.

La resposta breu que vaig donar als meus pares abans de sortir de casa aquell matí de dissabte fou una primera temptativa de rebel·lió adolescent que em vaig imposar. Però després del sentiment de culpa, de la pena, de donar-li voltes a si havia fet el que calia, no vaig estar segura d’haver-la aprovat amb nota.

Quan vaig tancar la porta de casa, vaig inspirar profundament; l’aire era força càlid per a l’estació. Duia les botes posades i l’impermeable cordat de dalt a baix perquè l’home del temps havia anunciat que plouria, però el cel no semblava disposat a confirmar aquelles prediccions. Tot i així, em vaig posar a caminar. Al cap d’una estona, vint minuts, potser trenta, em vaig adonar que les meves passes llargues m’havien dut als afores del barri, a la zona on començava un bosc espès que a l’estiu s’omplia de parelles joves a la recerca d’intimitat. Al meu pare no li agradava posar-hi els peus, i ni tan sols ens acompanyava a la mare i a mi quan anàvem a cercar-hi bolets a l’inici de la tardor.

—Per què no vens? —li demanava jo al pare, si és que no l’hi demanava la mare abans.

—Perquè hi trobareu més condons que rovellons —responia ell.

En arribar al bosc, em vaig aturar i vaig alçar el cap. Hauria jurat que una gota m’acabava de fregar el nas. Mentre em trobava distreta amb aquest pensament, vaig veure que un cos s’apropava a mi a gran velocitat. Vaig espantar-me i vaig posar-me la caputxa de l’impermeable en un automatisme, com si una part de mi es pensàs que aquella tela vermella i brillant, gruixuda, amb textura de plàstic, em podria protegir de qualsevol mal. Quan la silueta fosca va ser a poc més d’un metre de distància de mi, es va aturar: em vaig adonar que es tractava del Miquel Montsó.