Laura Gost - La cosina gran

A mi, que en aquell moment tenia gairebé catorze anys, el que més mal em va fer de la fugida de la Tina no va ser que no m’avisés ni em deixés una carta dirigida expressament a mi; el que més em va ferir fou saber que la seva relació amb el Miquel, el noi que jo estimava en secret des que s’havia mudat amb el pare i el germà a la casa del costat de la nostra, era suficientment seriosa com per anar-se’n junts de manera tan abrupta i desconsiderada a ulls de tots; tan romàntica i novel·lesca des de la meva perspectiva adolescent.

Quan la Tina va arribar a la nostra família, la mare li va preparar un llit ben nou i maco al costat del meu, que era antic i una mica més estret. A més, vam considerar que la Tina se sentiria més còmoda si cada dia, en obrir els ulls, tenia la possibilitat de contemplar al seu davant l’esplendor del petit jardí que el pare regava amb cura tots els matins. Per això mateix, entre la mare i jo vam redistribuir els mobles de la meva habitació, i vaig veure’m obligada a seleccionar les joguines que volia conservar per tal que la mare regalés les que ja no emprava als infants pobres que no en tenien.

Jo era conscient que els meus dotze anys significaven que tornava gran i que ja no estaria ben vist, sobretot a l’institut, que encara m’agradés passar temps amb les meves joguines. Hi havia noies de la classe que ja presumien d’haver besat a la boca alguns nois, i la Bàrbara Tortell fins i tot afirmava que havia introduït la seva llengua fins al començament de la gola d’un alumne que anava tres cursos per davant de nosaltres; les que l’escoltàvem, però, no estàvem segures que allò fos del tot cert. A pesar d’això, malgrat que jo assumís que les joguines eren potser cosa de nenes i que jo ja no era una nena, em va entristir molt haver de dir adeu a alguna de les nines i ninots amb els quals havia compartit infància i rialles: com que no havia tingut cap germà, les joguines havien estat els meus companys de joc quan m’afligien la solitud i el tedi dels fills únics.

L’habitació va quedar molt més àmplia després de desfer-me dels objectes que no emprava. La sensació de més espai fins i tot es va mantenir en afegir un segon matalàs al costat del meu i just al davant de la finestra, des d’on s’apreciaven les plantes, els arbres fruiters i les flors de colors que el meu progenitor mimava amb la mateixa tendresa amb què es té cura d’un infant. Jo, deixant de banda la malenconia que m’havia envaït en dir adeu a algunes de les meves pertinences, vaig cedir amb molt de gust aquell racó privilegiat de la cambra a la Tina: al capdavall, ella s’havia quedat òrfena amb setze anys, i el mínim que jo podia fer per aconseguir que se sentís millor era atorgar al seu llit la ubicació que el meu havia ocupat des que en tenia memòria.

La Tina, però, no va rebre aquest detall tal i com ho havíem previst la mare i jo. En saber que hauria de compartir habitació amb mi, la meva cosina gran va remenar el cap moltes vegades i es va plegar de mans mentre, amb un to de veu més agut que elevat, repetia que «no, no, no ho vull, no i no». Em vaig sentir ofesa, en sentir-la dir allò. Per un moment vaig pensar que tal vegada feia broma i que al cap d’uns segons ens confessaria que no ho deia seriosament, i tots ens posaríem a riure pel sentit de l’humor tan curiós que tenia. No obstant això, de seguida ens vam adonar que la Tina no feia broma.

—Què passa, Tina? Per què dius que no? —va preguntar-li dolçament la mare—. No t’agrada l’habitació?

La Tina va apartar els ulls del terra, que és on havia clavat la mirada els darrers minuts, i em va observar fixament. Després, es va girar cap a la mare:

—L’habitació està bé. Però no vull dormir amb ella —va dir.

En sentir aquestes paraules, jo vaig voler demanar-li per què; vaig voler cridar-li «com goses dir això, nena malcriada, amb tot el que estem fent per tu?». En comptes d’això, però, em vaig quedar en silenci, i fou la meva mare qui va haver de respondre-li.

—Tina, però no ho veus, que no tenim cap altra habitació? A més, què t’ha fet, la Rosa, perquè no vulguis dormir amb ella?

Va semblar que la Tina es pensava bé la resposta.

—No m’ha fet res. Però és una nena petita. Jo ja en tinc setze. Ella quants en té? Deu?

—En tinc dotze! —vaig exclamar, ferida: al cap i a la fi, era ben conscient que, efectivament, jo sempre havia semblat més petita a causa de la meva estatura i la meva constitució magra, sense forma, de nena escarransida.

—Doncs no ho sembla —va confirmar la Tina, revisant-me de dalt a baix des del seu cos alt, de línies perfectes i harmonioses—. En qualsevol cas, a la vostra edat ens feu molta nosa, vosaltres, als grans.

—Et faig nosa? —vaig preguntar, incrèdula i mirant de reüll la mare per veure com reaccionava; no recordo la seva expressió d’aleshores.

La Tina va somriure. Més endavant, jo identificaria aquell somriure com la ganyota que precedia un comentari maliciós. La seva rèplica em va arribar com un cop de puny:

—No hi havia caigut mai: Rosa rima amb nosa. És divertit.

Llavors la Tina va riure, i en riure es va tornar bonica, sublim: no importava que les motivacions que havien propiciat l’esclat de rialles fossin cruels i desconsiderades, perquè la seva bellesa arribava al límit d’allò suportable quan aquelles dents blanques i rectes emmarcaven la seva boca vermellosa, la llengua rosada, les genives sanes, i tot plegat protegit per uns llavis carnosos i seductors sobre els quals la meva cosina gran solia aplicar-se bàlsam de sabors dolços.

La meva mare es va enfadar. Va dir a la Tina que allò no es feia, que no podia dir aquelles coses que feien mal a la gent.

—Vosaltres no sabeu què és patir —va deixar anar aleshores la Tina, aturant de riure, sobtadament enrabiada—. Les paraules no fan mal. El que fa mal és perdre els teus pares quan un dia qualsevol marxen de casa amb el cotxe.

Aquell xantatge emocional ens va fer efecte tant a mi com a la mare. A pesar de ser conscients de la manipulació que contenia el missatge, la seva veritat indiscutible ens va obligar a deixar de renyar la Tina, i jo fins i tot vaig decidir perdonar la seva duresa. La meva cosina gran ens feia llàstima a tots, i així és com la mare va calmar-se, va tallar d’arrel l’enfilall de recriminacions que fins feia només uns segons amollava la seva boca i, canviant el to, se’ns va adreçar a totes dues:

—Mireu, nenes, aquí només tenim una habitació, i massa bé ens ha anat de poder ficar-hi un segon llit. Aquesta és la realitat, i com l’hi feu front ja és cosa vostra: a nosaltres deixeu-nos estar, que ja sou grandetes —abans de donar-nos l’esquena, dirigint-se només a la Tina i mirant-la directament als ulls, la mare va afegir—: Com bé has dit, Tina, hi ha coses al món que ens fan patir molt, però compartir habitació amb la teva cosina petita no sembla que es pugui considerar una d’aquestes coses, no hi estàs d’acord?

La mare no va esperar que la Tina respongués. Va abandonar l’habitació, va tancar la porta en sortir de la cambra i ens va deixar totes soles, en silenci, incòmodes. La Tina, al cap d’uns segons de no dir res, va iniciar el mateix recorregut cap a la porta. Abans de tancar-la, però, amb el cos a l’altre costat del llindar, va girar-se cap a mi i va xiuxiuejar:

—A partir d’ara, t’anomenaré Nosa.

L’«efecte 2000» generava moltes expectatives arreu del món, però jo només puc recordar aquell any per dues raons molt concretes. La primera: l’any 2000 fou testimoni d’uns primers grans a la meva cara que resultaren ser el pròleg de l’acne ferotge que, des d’aleshores i fins al cap de quasi tres anys, embrutaria tota la superfície del meu rostre, que un dia havia estat blanca i llisa; l’atribut físic del qual estava més orgullosa fins que la maleïda adolescència me’n va privar. La segona: aquell any tan rotund, que provocava vertigen, emoció, incertesa i il·lusió en els altres, a mi em va dur els primers espasmes musculars, les taquicàrdies, els alens i els desconhorts que la tradició literària sol associar al sentiment amorós.