Roger Pera - Èxit

No és difícil endevinar què va fer el meu pare quan jo era petit: tenir fills i treballar. Aquesta necessitat d’estar a dalt d’un escenari s’explica en part perquè havia de mantenir una família cada cop més nombrosa. Però ni el pare ni cap dels meus germans ens enganyem. El meu pare ha estat una mica això que ara els americans en diuen workaholic : preparar funcions de teatre, fer doblatge de pel·lícules, viatjar pel país, sortir a la tele…

Feia tantes coses, el pare, quan jo era petit, que mai no parava per casa. I per veure’l l’havia d’acompanyar als seus bolos de teatre.

En realitat, a mi m’encantava. Ja de petit era de sortir de casa, i m’agradava això d’agafar el cotxe i anar a un petit poble a ajudar a preparar la funció al pare. Em passava l’estona amb els actors, que els encantava aquell crio tan mono. De fet, els amics del meu pare es van acabar convertint en una segona família. Persones com la Carme Sansa, el Rafael Anglada, el Ventura Pons, la Glòria Roig, el Miquel Cors, la Marta Angelat, la Montse Miralles, l’Enric Cardona… I, esclar, la gran Mary Santpere, amb qui jo reia molt.

M’encantava aquell món i tota aquella gent. Però el que de veritat em flipava era veure com mon pare actuava. Disfressat amb robes de vegades ridícules, es convertia en una altra persona, i aconseguia fer riure desenes de persones.

Era molt xulo.

Al final de la funció, quan la gent aplaudia, jo l’assenyalava i em feia el presumit.

—És mon pare —els deia.

De petit admirava mon pare. Era el meu heroi. També ho és ara.

Però no penseu que tot són avantatges amb un pare actor. Quan ens portàvem malament, el pare podia fer l’amenaça més terrible que mai hagi sentit:

—Si no us porteu bé —ens deia—, us recitaré el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra de dalt a baix.

I sí, ens portàvem bé. De seguida.

De més gran, el pare i jo hem estat persones molt diferents, i també dos tipus d’actor molt diferents. Possiblement perquè jo soc d’una altra generació. Mai l’he deixat d’admirar —em sembla un actoràs—, però sempre li he retret que no fes més teatre «seriós». Hauria estat un gran Willy Loman a La mort d’un viatjant , per exemple.

Però mentiria si digués que la relació amb el pare ha estat plàcida. Al contrari, hem passat per moments difícils. I com dos bons actors, sempre hem tingut una mica de pique .

—Tu no fas teatre —li dic jo—. Tu fas teiatru .

—No diguis això, Roger… —Em contesta ell, amb la seva veu de Woody Allen—. Que jo soc molt bo.

És clar que ell no es queda enrere. Quan ve a veure una de les meves obres de teatre, ve a felicitar-me al camerino amb la mare. I sempre diu alguna cosa per l’estil:

—Has estat fantàstic, Roger. Molt i molt bé. Només hi ha una persona que ho podria fer millor…

—Ah, sí? Qui?

—Jo! No entenc per què no m’han ofert el paper a mi…

Aiiii, el pare… el meu pare… El Jack Lemmon català…

Sabeu? Quan em fan una entrevista, al final del qüestionari sempre em pregunten el mateix: «És difícil ser fill del Joan Pera?». I jo ric i sempre els contesto el mateix, fent broma: «Mireu, per al Jordi Cruyff potser sí que ha estat difícil. Però no per a mi. Jo soc més bo que ell».

Hahaha. M’encanta la cara que se’ls queda.

Potser perquè ja m’ensumava que no tot és perfecte a dalt d’un escenari, la veritat és que jo no somiava amb fer d’actor. De fet, no m’atreia gaire la idea, i durant molts anys vaig voler ser advocat. Sí, advocat. I segur que hauria estat un gran advocat. Soc bo fent màgia. (Allò que dèiem de la falsa modèstia…)

La primera vegada que vaig pujar a un escenari no va ser per iniciativa pròpia, sinó perquè com que el meu germà gran, l’Ivan, hi actuava, i jo sempre volia el mateix que ell, doncs també volia participar-hi. Fèiem coses molt tradicionals, com Els pastorets , i obres per a criatures, com La Blancaneu . I la veritat, m’ho passava de conya.

Possiblement la meva vocació d’actor s’hauria quedat en aquell estadi si hagués depès de mi. Però amb vuit anys vaig pujar a un escenari professional i les coses van canviar.

Aleshores el meu pare estava fent una sèrie a TVE Catalunya, Amor, salut i feina —amb la Mary Santpere i la Mercè Arànega, entre d’altres—, i li feia il·lusió que sortíssim a la tele. En Boi de seguida s’hi va apuntar. A l’Ivan i a mi no ens feia gràcia, però al final ens van donar dos petits papers en un capítol. A mi em va tocar fer de nen entremaliat i m’ho vaig passar teta. Ni per un moment vaig pensar si ho feia bé o era un nyap. Senzillament, em vaig deixar anar. I quan vam acabar de rodar el capítol la Mercè Arànega em va dir que estava encantada amb la meva actuació.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.