Roger Pera - Èxit

—Estàs bé? Estàs net? —li vaig preguntar.

—Mai saps quan estàs bé i si pots recaure, però estic orgullós de mi mateix. Mai ho havia estat tant.

I a partir d’aquí em va explicar la seva vida com si fos una autobiografia parlada, recitada de memòria. Em va dir que estava escrivint molt. Sobre la seva vida, la seva misèria, i em va dir que la volia explicar per si a algú li podia servir d’ajut. Era una gran idea. Fer teràpia escrivint sobre el que a un mateix li passa en temps real. Així ho ha fet en Roger Pera. Allò que em va explicar fa uns mesos en una cafeteria de Barcelona, que enllaçava amb el que havia passat al Teatre del Raval mesos abans, era la seva teràpia.

—A poc a poc, Roger. No tinguis pressa. És llarg però ves escrivint. T’ajudarà —li vaig dir.

I, com tot a la vida, ha necessitat el seu temps. Per molt dolorós que sigui, que em consta que ho és… i molt. Aquí escriu la seva història en Roger. La d’un intent de superació. Salta, Roger, salta.

JORDI BASTÉ

Aquesta història és, abans que cap altra cosa, una història d’amor.

A la meva família.

Als meus amics.

A la meva professió.

A la vida.

Jo soc fulla seca que trista rodola,

que pels aires vola sens guia ni nord.

Mon ànima es troba sola i desvalguda

mes ben merescuda tinc ma negra sort.

Almenys un dia un pare tenia

i uns germans estimats,

mes, ai, els vaig perdre i tot per ma culpa.

Oh, no tinc disculpa,

vaig ser un fill ingrat.

RAMON PÀMIES

El dissabte 25 de gener de 2014 hi havia programada funció de Germans de sang . A les 18.00 h. Es va anul·lar.

No era per culpa de l’augment de l’IVA que està ofegant el nostre sector, ni tampoc per cap altre problema relacionat amb el teatre. Els actors no havien pas decidit fer vaga. No havia sorgit cap inconvenient tècnic impossible de solucionar i, tot i que potser n’estava temptat, el banc no havia embargat el vestuari de la companyia. No. Res de tot això. Aquella funció es va anul·lar perquè jo, que representava el protagonista, no m’hi vaig presentar.

M’agradaria treure’m una bona excusa de la màniga. Posar cara de nen entremaliat, començar amb el clàssic: «No us ho creureu, però…», i tot seguit afegir alguna cosa fantàstica:

—M’ha trucat en Bruce Springsteen. I estic a l’altra banda de l’Atlàntic rodant un videoclip.

—He descobert que vull ser una dona. I he passat la tarda operant-me els pits.

—M’ha trucat l’ET, que s’havia perdut. I he agafat una bicicleta per tornar-lo a casa.

Però no. Res de tot això era veritat. És clar que no. La veritat era una altra. Més trista i més refotudament depriment.

Era a casa.

Estava tancat.

Estava sol.

I què hi feia?

Ben poca cosa, i molt trista. M’estava assegut al sofà davant de la tele. Canviava de canal de manera compulsiva: pel·lis porno, programes escombraria, qualsevol cosa. De tant en tant, mirava el rellotge i em deia: «Deu minuts més». Però passaven aquells deu minuts i no m’aixecava. Al contrari, em feia una ratlla de cocaïna sobre la caràtula d’un CD i l’esnifava.

Deu minuts més.

I una altra ratlla.

I deu minuts.

I ratlla.

Cada vegada més espantat, més encongit, més paranoic. Ionqui perdut.

No puc dir que aquesta fos una situació nova, perquè feia anys que estava enganxat a la cocaïna. I no aconseguia desenganxar-me’n.

Primer ho havia negat, no acceptava que tingués un problema. Després havia fet cas als consells de la gent que m’estimava, i havia estat tot un any ingressat en un centre de desintoxicació. Aquesta experiència m’havia permès referme, i durant un temps semblava que ho havia aconseguit.

Però és fàcil recaure en la cocaïna si no fas les coses com les has de fer. I si no neteges tot el que has de netejar dins teu. I després d’estar un any sense consumir-ne, vaig tornar-hi. Havia re-caigut.

I necessitava demostrar a la gent que m’envoltava —a qui m’estimava, i a qui no— que no era un drogoaddicte, sinó un actor.

Un bon actor.

I per demostrar-ho, vaig voler recuperar el meu primer èxit, que aleshores complia vint anys: l’obra amb què m’havia convertit en l’actor que sempre havia somiat que seria, Germans de sang .

Això sí, ho tenia tot en contra. Cap gran productora va apostar per aquell projecte, perquè els empresaris tenen el costum de malfiar-se dels actors rehabilitats. No puc culpar-los, però tampoc puc agrair-los res. (He de dir, però, que en aquest país estem molt lluny encara d’altres països, com per exemple els Estats Units, on un empresari, davant de dos currículums més o menys iguals, és capaç de contractar la persona rehabilitada abans que l’altra, que no ha hagut de passar per aquest esforç sobrenatural. El fet que una persona s’hagi rehabilitat diu molt d’ella mateixa. Una addicció és una de les pedres més gosses que la vida et pot posar enmig del camí.) A qui sí que haig d’estar agraït és al Ricard Reguant. En un gest de màxima generositat que demostra de quina pasta està fet —la més noble—, aquest director va acceptar sumar-se al projecte i, quan vam comprovar que no tindríem cap suport, se’l va carregar, juntament amb mi, sobre les espatlles.

Un muntatge teatral pesa molt per a només dues espatlles, però hi vam esmerçar tots els esforços. Totes les forces. I no vam defallir. Vam negociar els drets d’autor, que feia anys que havien caducat, vam convèncer la companyia d’actors, vam buscar un teatre i vam negociar les condicions, vam atendre la premsa i vam estar al cas de la campanya de publicitat… I, esclar, vam assajar, assajar i assajar.

Tot havia de sortir perfecte. Durant tres mesos vam treballar sota molta pressió, i jo sentia una desesperada necessitat que l’obra fos un èxit. Si no funcionava, em quedaria sense un puto duro. Totalment arruïnat.

M’ho jugava a tot o res, aquesta era la sensació. I quan va arribar el moment de l’estrena només tenia una opció: pujar a l’escenari, actuar a fons i creuar els dits perquè tot sortís bé.

I és el que vaig fer. El dia de l’estrena vaig pujar a l’escenari i vaig actuar com mai. En acabat, hi va haver un segon de silenci, un segon en què s’havia de decidir tot. Com a les pel·lícules.

Vaig creuar els dits mentalment…

I tothom va començar a aplaudir.

Cada vegada més fort.

I es van anar posant drets. Primer les files del davant, després les tres següents, i la fila sis, set i vuit. I tot el teatre.

Tenia el teatre als meus peus. I fins i tot el món.

Èxit rotund.

Me n’havia sortit.

Aquest hauria d’haver estat un moment de felicitat rotunda, i tant, però no ho va ser. D’entre les moltes entrevistes que em van fer aquells dies, recordo el matí que vaig anar al programa del Jordi Basté a RAC1. Després de parlar de l’obra, em va mirar somrient, i amb aquell to seu, més de bona persona que de presentador professional, em va dir:

—Se’t veu molt bé, Roger.

—Sí —vaig contestar—, estic bé.

Però no era veritat.

Vaig tenir ganes de contestar amb total sinceritat: «Jordi, no estic tan bé», i després buidar-me.

Li hauria explicat que, com ell i tota la professió sabia perfectament, tenia problemes amb la cocaïna, i havia fet un tractament per desenganxar-me. I en aparença sí que havia funcionat, aquell tractament, però només en aparença. En realitat (i això que diré ara és la clau) no l’havia fet per recuperar-me a mi mateix —al Roger—, sinó per recuperar coses: el perdó dels pares i els germans, la confiança dels amics, l’admiració de la professió, del públic… Volia, necessitava que tothom em tornés a aplaudir.