Shirley Jackson: Sempre hem viscut al castell

–Jo vaig dient que era amiga íntima dels Blackwood i que no me n’avergonyeixo gens ni mica. Has d’estar amb la gent de la teva classe, Constance. No parlen de nosaltres.

M’hauria agradat que fossin més divertides; em va semblar que la Constance feia cara de cansada. Si se n’haguessin anat li hauria pentinat els cabells fins que s’adormís.

–Ve l’oncle Julian –vaig dir a la Constance. Sentia el sorollet que feia la cadira de rodes al rebedor i em vaig aixecar per obrir la porta.

La Helen Clarke va dir:

–¿Creieu que la gent tindria por de venir a veure-us? –i l’oncle Julian es va aturar a la porta. S’havia posat la seva corbata elegant per prendre el te en companyia i s’havia rentat la cara tan fort que li havia quedat vermella.

–Por? –va dir–. ¿De visitar-nos? –Va fer una reverència a la senyora Wright des de la cadira i després a la Helen Clarke.– Senyora –va dir–, senyora.

Jo sabia que no es recordava dels seus noms ni d’haver-les vist abans.

–Fa bona cara, Julian –va dir la Helen Clarke.

–¿Por de venir a visitar-nos? Disculpi que repeteixi les seves paraules, senyora, però estic desconcertat. Al cap i a la fi, la meva neboda va ser absolta de l’acusació d’assassinat. Ara visitar-nos no hauria de representar cap perill.

La senyora Wright va fer un gest sobtat cap a la seva tasseta de te i després va deixar les mans a la falda amb determinació.

–Es podria dir que hi ha perills a tot arreu –va dir l’oncle Julian–. Perill d’enverinament, i tant. La meva neboda us podria ensenyar els perills més insospitats: plantes de jardí més mortals que serps i espècies ben corrents que tallen com ganivets les parets de l’estómac, senyora. La meva neboda...

–Quin jardí més preciós –va dir la senyora Wright sincerament a la Constance–. De veritat que no sé com t’ho fas.

La Helen Clarke va dir categòrica:

–Tot això ha quedat oblidat fa temps, Julian. Ja no hi pensa ningú.

–Doncs quina pena –va dir l’oncle Julian–. Un cas dels més fascinants, un dels pocs misteris més genuïns de la nostra època. De la meva, particularment. L’obra de la meva vida –va dir a la senyora Wright.

–Julian –va dir la Helen Clarke ràpidament; la senyora Wright semblava hipnotitzada–. Hi ha una cosa que es diu bon gust, Julian.

–¿Bon gust, senyora? ¿Que ha tastat algun cop l’arsènic? Li asseguro que hi ha un moment d’absoluta incredulitat abans que la ment accepti...

Una estona abans la pobra senyora Wright segurament s’hauria mossegat la llengua abans de treure el tema, però ara va dir, gairebé sense respiració:

–¿Vol dir que se’n recorda?

–Recordar –va sospirar l’oncle Julian, movent el cap alegrement–. ¿Potser –va dir entusiasmat–, potser no està familiaritzada amb la història? Potser li podria...

–Julian –va dir la Helen Clarke–. La Lucille no en vol saber res. Hauria de fer-li vergonya preguntar-l’hi.

Em va semblar que la senyora Wright es moria de ganes de sentir-la i vaig mirar la Constance just quan ella em mirava; totes dues estàvem molt serenes, com el tema requeria, però sabia que s’ho estava passant tan bé com jo; ens agradava sentir l’oncle Julian, que es passava el dia tan sol.

I a la pobra, pobrissona senyora Wright, la temptació se li feia insuportable i no se’n podia estar. Es va posar molt vermella i va vacil·lar, però l’oncle Julian era temptador i la voluntat de la senyora Wright no s’hi va poder resistir més.

–Va passar en aquesta casa –va dir ella com si resés.

Ens vam quedar callats, mirant-la amb educació, i va mormolar:

–Els demano que em disculpin.

–Evidentment, en aquesta casa –va dir la Constance–. Al menjador. Estàvem sopant.

–La família s’havia reunit per a l’àpat del vespre –va dir l’oncle Julian, acaronant cada paraula–. Mai no hauríem pensat que seria l’última vegada.

–Arsènic al sucre –va dir la senyora Wright, deixada anar i sense cap mena de decòrum.

–Vaig posar-me sucre. –L’oncle Julian la va assenyalar.– Vaig posar-me sucre a les móres. Per sort –i va fer un lleu somriure–, el destí va intervenir. A alguns de nosaltres, aquell dia, ens va conduir cap a les portes de la mort. Alguns de nosaltres, innocents i sense sospitar res, vam fer, involuntàriament, la darrera passa cap a l’oblit. Alguns de nosaltres ens vam posar molt poc sucre.

–Jo mai no menjo fruites del bosc –va dir la Constance; va mirar la senyora Wright de fit a fit i li va dir, tota seriosa–: Gairebé mai no poso sucre a res. Ni ara.

–Això va jugar en contra seva durant el judici –va dir l’oncle Julian–. Que mai no es posés sucre, vull dir. Però a la meva neboda mai no li han agradat les fruites del bosc. Des de petita que no en volia saber res.

–Si us plau –va dir en veu alta i forta la Helen Clarke–, això és un escàndol; no puc consentir que en parleu. Constance, Julian, ¿què pensarà la Lucille de vosaltres?

–No passa res, de debò –va dir la senyora Wright, alçant les mans.

–No em penso quedar aquí i sentir ni una paraula més –va dir la Helen Clarke–. La Constance hauria de començar a pensar en el seu futur; no és gens sa quedar-se atrapat en el passat; la pobrissona ja ha patit prou.

–Bé, és clar que els trobo a faltar –va dir la Constance–. Tot ha canviat molt des que no hi són, però de cap manera em considero una persona que pateix.

–Depèn de com es miri –va seguir l’oncle Julian–, vaig tenir una sort immensa. Sóc el supervivent del cas d’enverinament més sensacional del segle. Tinc tots els retalls de premsa. Coneixia les víctimes i l’acusada íntimament com només podria un familiar que visqués a la mateixa casa. Tinc apunts exhaustius de tot el que va passar. Mai no me n’he recuperat.

–Els he dit que no en vull sentir a parlar –va dir la Helen Clarke.

L’oncle Julian va callar. Va mirar a la Helen Clarke i després a la Constance.

–¿Va passar de debò? –va preguntar al cap d’un moment amb els dits sobre la boca.

–És clar que va passar –va somriure-li la Constance.

–Tinc els retalls de premsa –va dir l’oncle Julian, insegur–. Tinc els meus apunts –va dir a la Helen Clarke–. Ho tinc tot escrit.

–Va ser terrible. –La senyora Wright va inclinar-se endavant, decidida i l’oncle Julian es va girar cap a ella.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.