Shirley Jackson: Sempre hem viscut al castell

–Merricat –va dir, somrient-me–, mira que lluny que he arribat avui.

–Massa lluny –vaig dir–. La propera vegada encara em seguiràs fins al poble.

–Potser sí –va dir.

Magrat que sabia que em prenia el pèl, em vaig quedar glaçada però vaig riure.

–No t’agradaria gaire –li vaig dir–. Va, gandula, agafa alguna bossa. ¿On és el meu gat?

–Ha sortit a caçar papallones perquè feies tard. ¿T’has recordat de comprar els ous? M’he oblidat de dir-t’ho.

–És clar que sí. Dinarem a la gespa.

Quan era petita pensava que la Constance era la princesa d’una rondalla. Solia intentar dibuixar-la amb una llarga cabellera rossa, els ulls tan blaus com em permetia el llapis i una taca rosa lluent a cada galta; els dibuixos sempre em sorprenien perquè realment era així; fins i tot en els pitjors moments era rosa i blanca i daurada, i mai no semblava que hi hagués res que pogués fer-la empal·lidir. Era la persona més preuada del meu món, sempre ho havia estat. La vaig seguir per l’herba suau, vam passar les seves flors, vam arribar a casa, i en Jonas, el meu gat, va sortir d’entre les flors i em va seguir.

La Constance va esperar passada la gran porta del davant que pugés les escales rere seu, vaig deixar les bosses a la taula del rebedor i vaig tancar la porta. No la tornaríem a fer servir fins a la tarda, perquè la major part de la nostra vida la fèiem a la part de darrere de la casa, a la gespa del jardí on mai ningú no venia. Vam deixar la part del davant de la casa, la que donava a la carretera i el poble i vam anar a fer la nostra a l’altra banda del seu rostre sever i poc hospitalari. Tot i que conservàvem tota la casa bé i a punt, les habitacions que fèiem servir eren les del darrere, la cuina, els dormitoris i la petita habitació càlida del costat de la cuina on vivia l’oncle Julian; a fora hi havia el castanyer de la Constance i l’ampla extensió de gespa amb les flors de la Constance, i més enllà, l’hort que cultivava la Constance i, al fons, els arbres que feien ombra al rierol. Quan sèiem a la gespa del darrere ningú no ens podia veure des d’enlloc.

Vaig recordar que havia de ser amable amb l’oncle Julian quan el vaig veure assegut al seu gran escriptori antic en un racó de la cuina jugant amb els seus papers.

–¿Que li deixaràs menjar els cacauets garapinyats, a l’oncle Julian? –vaig preguntar a la Constance.

–Després de dinar –va dir la Constance.

Va treure els queviures amb cura de les bosses; qualsevol aliment era valuós, per a la Constance, i sempre els tocava amb molt de respecte. A mi no se’m permetia ajudar; no se’m permetia cuinar i tampoc se’m permetia co llir bolets, encara que de vegades collia verdures de l’hort o pomes dels arbres vells.

–Menjarem magdalenes –va dir la Constance, gairebé cantant perquè estava triant i desant el menjar–. L’oncle Julian prendrà un ou passat per aigua amb mantega, una magdalena i una mica de púding.

–Apa –va dir l’oncle Julian.

–La Merricat menjarà alguna cosa magra, consistent i salada.

–En Jonas em caçarà un ratolí –vaig dir-li al meu gat, que tenia sobre el genoll.

–Sempre és una gran alegria quan véns del poble –va dir la Constance; va aturar-se i em va somriure–. En part perquè duus menjar a casa, és clar. Però en part perquè et trobo a faltar.

–Per a mi és una gran alegria tornar a casa del poble –vaig dir-li.

–¿Ha anat molt malament? –em va tocar la galta ràpidament amb un dit.

–Val més que no ho sàpigues.

–Algun dia hi aniré jo –era la segona vegada que parlava de sortir, i em vaig quedar glaçada.

–Constance –va dir l’oncle Julian. Va aixecar un trosset de paper de l’escriptori i se’l va mirar amb les celles arrufades.– Crec que no tinc cap informació sobre si el teu pare va sortir al jardí amb el puro com sempre aquell matí.

–Segur que sí –va dir la Constance–. El gat ha anat al rierol a pescar –em va dir–. Ha tornat tot enfangat.

Va plegar la bossa dels queviures, la va desar amb les altres al calaix i va col·locar els llibres de la biblioteca a la lleixa on s’estarien per sempre més. En Jonas i jo havíem d’estar-nos al nostre racó, sense destorbar, mentre la Constance feinejava per la cuina, i era un goig veure-la moure’s graciosament a la llum del sol, tractant els aliments amb tant de tacte.

–Avui és el dia de la Helen Clarke –vaig dir–. ¿Que tens por?

Es va girar i em va somriure.

–Gens ni mica –va dir–. Cada dia estic millor, crec. I avui faré pastissets de rom.

–I la Helen Clarke xisclarà i els endraparà.

Fins i tot ara, la Constance i jo seguíem relacionantnos amb un petit cercle de gent, coneguts que venien per la carretera a visitar-nos. La Helen Clarke venia els divendres a prendre el te amb nosaltres, i la senyora Shepherd o la senyora Rice o la vella senyora Crowley passaven de tant en tant els diumenges després de missa per dir-nos que hauríem d’haver-hi anat. No fallaven mai, malgrat que nosaltres mai els tornàvem les visites, s’hi estaven l’estona que cal i de vegades duien flors del seu jardí, un llibre o una cançó que podia provar la Constance amb la seva arpa; xerraven educadament, reien per sota el nas i mai s’oblidaven de convidar-nos a casa seva, malgrat saber que mai no hi aniríem. Eren atentes amb l’oncle Julian, tenien paciència amb el que deia, s’oferien a dur-nos de passeig amb cotxe i es referien a elles mateixes com les nostres amigues. La Constance i jo sempre parlàvem bé a les unes de les altres, perquè creien que les seves visites ens agradaven. Mai no trepitjaven el camí. Si la Constance els oferia un esqueix de roser o les convidava a veure una nova combinació alegre de colors passaven al jardí, però mai no pretenien sortir dels llocs de sempre; recorrien el jardí cap als seus cotxes, aparcats al costat de l’entrada i se n’anaven per la carretera, passant les grans portes. En diverses ocasions, el senyor i la senyora Carrington van venir a veure com ens anava, perquè el senyor Carrington havia estat molt bon amic del nostre pare. Mai entraven o prenien cap refresc, però conduïen fins a les escales de l’entrada i, asseguts al cotxe, xerraven una estona. «¿Com us va?», sempre ens preguntaven, mirant-nos a la Constance i a mi; «¿Ja us espavileu, soletes? ¿Necessiteu res, podem ajudar-vos en alguna cosa? ¿Com us va?». La Constance sempre els convidava a entrar, perquè ens havien ensenyat que no és de bona educació deixar les visites xerrant a fora, però els Carrington mai no entraven.

–Em pregunto –vaig dir, pensant en ells– si els Carrington em durien un cavall si els ho demanés. Podria cavalcar-lo pel prat.

La Constance es va girar i em va mirar un moment, arrufant una mica les celles.

–No els ho demanaràs –va dir finalment–. No demanem res a ningú. No te n’oblidis.

–Feia broma –vaig dir, i va tornar a somriure–. De fet, només voldria un cavall alat. Et duríem a la lluna i et tornaríem, el meu cavall i jo.

–Recordo quan volies un griu –va dir–. Ara, senyoreta gandula, afanya’t a parar la taula.

–L’última nit es van barallar molt –va dir l’oncle Julian–. «No ho penso consentir», va dir ella, «No ho penso tolerar, John Blackwood», i «No tenim altre remei», va dir ell. Jo escoltava rere la porta, és clar, però vaig arribar massa tard per saber de què discutien; suposo que devia ser de diners.

–No es barallaven gaire sovint –va dir la Constance.

–Quasi sempre eren molt educats l’un amb l’altre, neboda, si això és el que tu entens per no barallar-se; un exemple força trist per a la resta. La meva dona i jo preferíem escridassar-nos.