Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

No vols que un mort t’expliqui res.

Coneixes cap mèdium que no faci cara d’amargat? Ara ja en saps el motiu.

Ens queden els humans vius, que tenen una llarga tradició en això de ser els protagonistes de les novel·les. Aquí també n’hi ha de tota mena, és clar. Cal triar-ne un d’interessant. Algú amb qui tu, lector, sentis una certa familiaritat. Algú que t’acabi important tant que vulguis continuar llegint. Algú que et desperti empatia. Algú que sàpiga conduir bé la història, no com aquell oncle que sempre la començava pel final, reia sacsejant la papadota i després la reprenia des d’un inici incert, bullit, sense gràcia ni tensió. Algú que tingui alguna cosa a dir, i això no és fàcil, tampoc. No són poques les novel·les que han acabat estripades a la paperera d’un editor perquè el protagonista era un sonso, algú sense cap mena d’interès, normalment el reflex fidel de l’escriptor, un autor tan desnerit que és incapaç d’imaginar res més enllà de la pròpia monotonia existencial.

La mala sort fa que en aquest mateix moment, a la sala, només hi hagi en Rèquiem.

Sense ànim d’ofendre, en Rèquiem no és precisament en qui havíem pensat com a protagonista.

Hi esperàvem el doctor Broch, el metge de llarguíssima trajectòria, l’últim d’un llinatge de forenses que remenen vísceres com qui barreja les fitxes del dòmino, caliquenyo als llavis i cigaló sobre la taula. Amb la seva experiència, la seva visió freda i professional, el seu cartesianisme científic, tota narració queda ben endreçada, neta, de traç nítid, d’ordre impecablement maoista. Col·leccionista de càmeres fotogràfiques, el doctor Broch pot passar-se hores corregint els nivells i la saturació de les fotografies, etiquetant-les, omplint-ne manualment les metadades (és una de les tres-centes vint-i-sis persones arreu del món que ho fa), comparant-les per trobar patrons i unint-les en mosaics per crear composicions artístiques (com aquell retrat de la Mare dels Dracs fet a partir d’instantànies de ronyons, la joia de la corona de la seva col·lecció).

L’August Broch ha sortit un moment a buscar una bateria de recanvi de la Leica.

La Sara és una de les tècniques. Ulls de princesa àrab i veu de pilot d’helicòpters canadenc. És intuïtiva, desperta, mordaç, astuta i carismàtica. Ho té tot per capitanejar la història amb mà ferma i una veu molt personal. A més, viu sola, la qual cosa ens estalvia tot de subtrames dramàtiques sobre desenganys amorosos o pares malalts. La Sara està lliure de compromisos i no té intencions d’adquirir-ne cap en les properes pàgines. Tret del compromís urinari que ha de complir ara mateix amb la seva bufeta, i que la té apartada d’aquesta escena.

Amb en Julio no hi compteu, que ha sortit a fumar.

Hauríeu d’haver començat a llegir una estona abans: d’aquesta manera no us trobaríeu ara a soles amb en Rèquiem, pesant l’estómac de la noia ofegada quan hi troba l’anell.

Hi ha clients d’en Rèquiem que semblen més vius que ell.

Cabells tallats amb desbrossadora rovellada, bosses sota els ulls com saquets de te negre, la pell citrina de patiment hepàtic constant —un fetge enutjat, definitivament desentès del cos que habita. En Rèquiem és tot un model de la temporada primavera-estiu de 1945 a Polònia.

Arrossega els peus en caminar i té una canya de pescar per columna.

Podries arribar a pensar que un home així ( AIXÍ ) ha de tenir una personalitat magnètica per compensar tanta desgràcia leptosomàtica, una col·lecció d’atributs irresistibles que el colguin de carisma, un exemple a seguir, algú a qui admirar, el mirall d’una generació. En canvi, en Rèquiem no és res de tot això: la manca d’astúcia en la mirada és un reflex fidel d’un intel·lecte justet, el processador necessari per fer sostenir un món interior tan atractiu com el solar d’un campament de toxicòmans.

No l’atrau res prou per dedicar-hi el mínim esforç.

Una vegada, va posar un anunci a la secció de contactes del diari: «Noi romàntic de dinou anys a qui li agrada llegir, el cinema, la música i passejar a la llum de la lluna busca noia amb interessos similars per amistat i el que sorgeixi.» L’únic que era cert era l’edat, la resta l’havia copiat d’un altre candidat a buscar parella a través de les pàgines dominicals, entre dones solitàries, homes desesperats i amors a primera vista en vagons de metro. En Rèquiem sempre s’excusa que no té temps de llegir, que no va al cinema perquè és molt car, que no entén de música i que l’últim cop que va passejar a la llum de la lluna va ser tornant a casa durant una vaga de taxis. Ara bé, l’interès per mantenir certa relació amb el sexe femení es manté hormonalment intacte des de l’adolescència, massa sovint no correspost pel seu aspecte de retrat de Dorian Gray taciturn. Des que té la millor fibra òptica del mercat, a més, ja no li cal amuntegar columnes senceres de cederroms i devedés torrats de pel·lícules pornogràfiques que coneix de memòria.

Abans del cliffhanger , ens havíem quedat amb en Rèquiem pesant l’estómac de la noia. Centrem-nos en aquest cadàver un moment, perquè tindrà una importància de pes més enllà del de l’estómac en l’esdevenir de la història que estem arrencant.

Fins i tot morta, la Lynette té un aspecte saludable. Potser ara està una mica inflada i cianòtica, la pell esquinçada i els pulmons negats d’aigua; però exceptuant aquests detalls, sembla una noia sana i acabada d’esmorzar. Amb ressaca. I sense funcions motores. Podries dir que ha menjat el bol de cereals i se n’ha tornat a dormir. A la taula d’autòpsies. Amb el tors obert en forma d’i grega.

La Lynette té vint-i-set anys i unes diligències obertes per suïcidi. La van trobar ahir al vespre surant al Moll de la Fusta, entre plàstics, llaunes de cervesa i condons usats. Quan els de la subaquàtica la van enganxar a la grua per sota de les aixelles i la van alçar un metre sobre l’aigua, la capa d’oli que la recobria va reflectir les llums potents dels focus, convertint-la en una bola de discoteca punxada. El vestit se li arrapava al cos com una cortina de dutxa. Girava bressolada pel vent. Feia tan bona cara que tothom esperava que es disculpés en qualsevol moment. «Perdoneu, he caigut a l’aigua i se me n’ha anat el cap, però ja estic millor, gràcies. Algú pot despenjar-me? No voldria constipar-me.»

Una gavina li va buidar un ull i la gent va admirar el capteniment discret, gens estrident, de la noia.

El fet que la boca li regalimés encara durant una bona estona va començar a fer sospitar els policies, els bombers, els del zeroseixantaú, el centenar de persones que feia cua per entrar a la carpa del circ, el pakistanès que li oferia cervesa amigo arriscant-se a caure ell també i un repartidor a domicili que s’estava cruspint uns nigiris de l’entrega que, ja no ve d’aquí, lliuraria amb retard.

Al canell, una polsera identificadora del pavelló psiquiàtric de Can Ruti: Lynette Santes Creus. Els agents d’investigació van fer dues trucades i van esbrinar que s’havia escapat tres dies enrere. La primera trucada era al Pizza Pazzo per avisar que arribarien tard a sopar. La segona, a l’hospital, on els va atendre un infermer desganat que els va confondre amb una antiga nòvia de veu molt pregona i viril, i que encara no ha entès per què aquella noia que li havia trencat el cor enllitant-se amb el seu millor amic (un home que amb prou feines coneixia) li demanava informació sobre una pacient escapolida.

L’agent d’investigació de nom irrellevant per a la trama va acomiadar-se de l’infermer enviant-li petonets i amb el propòsit ferm de fer reviscolar la passió que alguna vegada havia existit entre tots dos, a pesar del matís que no havien mantingut mai cap mena de relació més enllà de la confusió telefònica.