Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

Però la voluntat hi és, i això és important. Només cal rigor i no imaginar conspiracions delirants allà on només hi ha hagut una sèrie d’assassinats horribles que sembla que tenen una relació macabra amb aquest llibre.

Jo també soc un nouvingut al món afronegresc. Va ser una barreja de curiositat i de desesperació absoluta, el que em va apropar a la novel·la.

Aproximem-nos-hi d’una vegada,

sense por ni esperança

Què es pot dir de L’horror de Rèquiem que no s’hagi dit ja?

La primera paraula que a hom li ve al cap en acabar la novel·la és, sens dubte, merkwürdigliebestraum , que podríem traduir com «Fuà, nen, quin passote».

És aquesta una novel·la d’autoficció? No. És aquesta una novel·la d’algú jove que se’n va de Barcelona per retrobar les arrels i la parla local del poble dels seus avis? Amb prou feines.

És una novel·la de terror? Sí. Fa riure? Per descomptat.

Segons el difunt catedràtic peruà Leopoldo Torresaguado, de la Universidad Católica del Cristo en Bambas, el final de la novel·la deixa el lector amb «un somriure i mal rotllet». I no puc més que donar-li la raó.

En canvi, de la publicació en alemany del malaguanyat professor Frugenbach, de la Facultat de Lingüística de la Universitat de Potsdam simplement en discrepo, tot i que potser només de la traducció que en fa Google Translate.

En qualsevol cas: de què tracta L’horror de Rèquiem ?

De moltes coses, com tots els clàssics. Els clàssics resisteixen bé el pas del temps, i L’horror de Rèquiem no n’és l’excepció. És cert que, de tant en tant, caldrà actualitzar els models dels telèfons que fan servir els personatges però, a banda d’això, té allò que distingeix els clàssics de la resta d’obres: que la peripècia del protagonista provoca en el lector un efecte emocional purificador (Κάθαρσις), que ens acosta a la serenitat i a la impertorbabilitat (ἀταραξία) i una portada guapa.

Per no aixafar la guitarra al lector neòfit direm que a la novel·la hi ha un personatge que podríem definir com a protagonista. I que li passen coses. Grosso modo .

L’esquema és clàssic i molt clar. La vida monòtona del personatge protagonista fa un gir de 365 graus a babord en trobar un objecte amb molt mala pinta, que és el detonant de la història (en altres paraules: una περιπέτεια comme il faut ).

Aleshores l’autor agafa el lector per les solapes i el convida a un viatge iconoclasta, a la follie à trois d’una Santíssima Trinitat de fracassats que sospita que no té res per perdre; gran error, perquè en el pitjor moment veurà que sí que queda alguna cosa per perdre i la defensarà peti qui peti.

És el prototípic descobriment crucial del protagonista (una

ἀναγνώρισις de tres parells de collons).

Els lectors de Lovecraft hi trobaran reminiscències cthuloïdianes, fins i tot cthulesques, o, si més no, el regust de Gozer el Gozerià.

A partir d’aquí, tot seguint el cànon aristotèlic, hi haurà μελοποιΐα i pluja daurada. Hi haurà tensió sexual no resolta amb un tentacle monstruós, números musicals, viatges organitzats, funcionaris desmotivats («L’horror! L’horror!») i un encarregat del museu de cera hipermotivat, lloros, personatges metaliteraris, incendis a tout-i-plein i un munt de notes a peu de pàgina, com si l’autor hagués pres seriosament les paraules de Noël Coward5 i, sense complexos, fes de la novel·la un viatge constant escales amunt i avall, de la rialla a la por.

Un plantejament pràcticament noucentista, vaja.

En mans d’un escriptor més mandrós, com Dostoievski, el relat podria haver acabat amb un Deus ex machina o un Donec perficiam i aquí pax et gloria a posteriori . Però no. L’autor fa un autèntic tour de France i acaba atorgant al lector la darrera paraula, i deixa que sigui ell el responsable del destí del món; li passa, en definitiva, allò que en termes filosòfics se’n diu un marronassu del quinze.

I ara sí, és moment de seure a la butaca, amb una copa de conyac de mig litre al costat, d’encendre un bon cigar i de començar a llegir L’horror de Rèquiem . Anar llegint fins que se’t tanquin els ulls i comencis a somiar malsons que no et pertanyen, mentre el cigar et llisca dels dits i cau al costat d’aquella cortina que fa tota la pinta de ser molt inflamable.

Sobre aquesta edició

Del manuscrit original sencer, si és que tal cosa va existir, només ens n’han arribat fragments inservibles. Negro el va cremar per preparar-se una infusió d’eucaliptus.

El gruix d’aquesta edició es basa en l’única versió presumptament íntegra que se’n conserva: una còpia en rus d’una traducció al francès. Com a fonts secundàries hem fet servir l’esborrany que Negro va penjar a Geocities.com cap a l’any 2001 i dues cintes de casset TDK de 90 minuts on l’autor interpreta els diàlegs de la novel·la fent veu d’esquirol capat.

La font (perduda ja) de Geocities l’anomenarem versió ∆; a la versió TDK l’anomenarem µ; per coherència i per simplificar, la versió del manuscrit en rus serà anomenada Љ.

Pel camí ens hem trobat alguns esculls: hem hagut de correlacionar µ amb Љ guiant-nos per ∆ i eliminar tot Љ que no µ o que contradigués ∆, sempre que ∆-1 > µ o, en cas de dubte, Љmc=E.

I també hem hagut d’aprendre rus.

Esperem que els erudits en treguin profit, de l’esforç.

Val a dir que l’afortunada troballa recent de la còpia íntegra en rus en una sabateria de Sant Petersburg ha estat el detonant d’aquesta edició, que podríem qualificar de canònica-def-OK 6.

Primer de tot, hem de trobar un protagonista.

De candidats no en falten, en aquesta sala d’autòpsies pasteuritzada i liofilitzada, impol·luta com de revista d’interiorisme (sense les pàgines de publicitat entre foto i foto), il·luminada com un plató de televisió (sense les hores de publicitat entre programa i programa), atapeïda com un festival de música a l’estiu (sense l’omnipresència de la publicitat entre cançó i cançó).

Si aquesta història fos una faula moral o una pel·lícula de Disney —sovint indestriables—, començaríem introduint-nos en els ulls d’un rosegador que observa els estranys comportaments humans des del forat que hi ha en un sòcol d’aquella cantonada, ocult per un contenidor de residus orgànics. El ratolí flairaria la carn en descomposició, que li obriria la gana i l’empenyeria a arriscar-se a grimpar fins als cossos, esquivant mirades indiscretes, fins a trobar un cadàver encara no massa fred on poder aixoplugar-se i, en definitiva, fotre’s un bon tiberi.

Però, com ja hem dit, la sala està neta i no hi ha ratolins. Ni tan sols paneroles. Cap rastre de comensals post mortem , ni de les larves de Sarcophagidae que ahir van saltar acrispetades de dins de la bossa d’un podrit quan en van obrir la cremallera, com reus alliberats després que un terratrèmol esquerdés els murs de la presó.

Descartat la ratatouille d’ultratomba, l’altra opció són els cadàvers, que sempre fan patxoca. Tenir una història explicada per un finat vesteix molt i li dona un aire de transcendència impostada, de relativitzar-ho tot, de riure’s del mort i el qui el vetlla i tota la pesca (literalment, en aquest cas). També et permet fer alguns tripijocs a l’hora de dosificar la informació perquè representa que, collons, algú que ha traspassat hauria de tenir màniga ampla. Un mort és, per naturalesa, un narrador no fiable. Desconfia de qualsevol difunt que t’intenti explicar una història: o et vol vendre la moto o et vol fotre la xapa. Els morts passen massa hores sols i, quan enganxen algú que els escolta, no el deixen de cap de les maneres. Un pòltergeist no és més que una rebequeria ultraterrenal per necessitat d’atenció que se’n va de la mà. Per això no convé tampoc que el protagonista sigui un traspassat. Són egocèntrics i tenen poca capacitat de concentració. Acaben parlant d’ells, de la seva vida, de com van morir i de com de dur és el més enllà, i s’obliden de la història principal. Són contacontes postmoderns, incapaços d’explicar res amb el clàssic inici, nus i desenllaç 1 , i es desvien i troben la manera de plorar-te les seves desgràcies, de farcir-te la història a peus de pàgina que es converteixen en autèntics purgatoris.