Daniel Closa - 100 coses que cal saber dels virus

Sí, sí. No és cap error. Una part rellevant del nostre DNA és el que s’anomena retrovirus endògens . Retrovirus que en algun moment van infectar, es van inserir al genoma i ja no el van abandonar mai més.

En realitat, això no vol dir que nosaltres haguem patit un munt d’infeccions. La majoria d’aquests retrovirus endògens són restes d’infeccions que van patir alguns avantpassats nostres i que ja es van quedar a la línia germinal. Els estudis moleculars indiquen que alguns porten més de 800.000 anys incorporats al genoma humà. De fet, n’hi ha que els compartim amb els ximpanzés, de manera que parlem de restes d’infeccions d’ancestres molt i molt llunyans. Als nostres fills els passarem els nostres gens, però també els nostres retrovirus endògens.

La bona notícia és que tots els que s’han analitzat fins ara ja han perdut la capacitat de tornar-se a activar. Són restes de virus inserits que, a causa de mutacions o alteracions del DNA, ja no poden recuperar l’activitat. Per això alguna vegada se’ls ha comparat amb “fòssils moleculars”.

De tota manera, el nom pot induir a pensar que ja no fan res de res, i ben bé no és així. Alguns es devien incorporar al genoma fa relativament poc temps i poden estar associats a diferents malalties. Alguns tipus de càncer o l’esclerosi múltiple s’han associat a la presència de determinats retrovirus endògens. No és que el virus causi la malaltia, sinó que la seva presència enmig del genoma fa que alguns gens no funcionin exactament com caldria i això deu facilitar l’aparició de la malaltia. Són hipòtesis que encara s’estan estudiant, però que fan pinta d’anar ben encaminades.

La presència de retrovirus endògens no es limita als humans, per descomptat. Ara sabem que, a part dels mamífers, també n’hi ha en peixos, amfibis o rèptils. De fet, se sospita que, molt probablement, pertot on els busquem, els trobarem. Cal dir que també hi ha virus endògens que no són derivats de retrovirus, sinó d’altres famílies de virus, però en general els retrovirus són els més abundants amb diferència.

La capacitat d’alguns virus per incorporar-se dins del genoma de l’hoste té algunes conseqüències encara més perverses. El motiu és que el genoma és un seguit d’instruccions sobre el funcionament normal de la cèl·lula. Si a l’organisme li cal més insulina, el que fa és activar el gen de la insulina, fer que sintetitzi una còpia en RNA amb les instruccions i amb aquesta còpia podrà fabricar la insulina. Si el que li cal és col·lagen, cap problema: activarà el gen del col·lagen i el procés de còpia en RNA i síntesi de la proteïna es repeteix.

Però, quan s’insereix un virus, pot fer-ho en qualsevol lloc del genoma. Això vol dir que podria ficar-se enmig de les instruccions per fabricar el col·lagen. I aleshores el resultat ja no seria col·lagen, sinó una altra cosa que ja no serviria. És com si enmig de les instruccions per cuinar un pastís de poma s’hi intercalessin les instruccions per reparar la roda d’un cotxe. I la cèl·lula no interpreta res. Es limita a seguir fidelment el que diuen les instruccions.

Però encara pot ser pitjor. Com ho sap, la cèl·lula, que toca activar precisament el gen de la insulina, el de la tripsina o el de l’hemoglobina? La clau són unes seqüències de DNA que hi ha just al davant de la part on hi ha les instruccions per fabricar la proteïna. Aquestes seqüències s’anomenen promotores i són l’interruptor que posa en marxa la còpia del gen al qual van unides. El problema és que els virus també poden ficar-se enmig de qualsevol promotor i això és com malmetre l’interruptor de control.

El més probable és que deixi de funcionar i la proteïna no es fabriqui. Però de vegades el promotor pot quedar alterat de manera que es queda permanentment activat i la proteïna es fabrica en excés fins i tot quan no cal. Altres vegades el problema ve del promotor del mateix virus, que fa que es fabriquin proteïnes que no fan falta. La cèl·lula és un sistema relativament equilibrat i tan dolents són els defectes com els excessos.

Això va portar aviat a intentar respondre una pregunta cabdal. Els virus s’integraven en qualsevol indret del genoma? O tenien preferències per determinades regions? Inicialment semblava que podien trobar-se escampats pertot arreu al llarg de la cadena de DNA, de manera que no sembla que hi hagi uns indrets específics per als virus. Però dir que poden ficar-se a qualsevol lloc tampoc no és del tot exacte. S’ha vist que els virus tenen les seves preferències a l’hora d’integrar-se al DNA, de manera que no es distribueixen exactament per atzar en el genoma.

Finalment, encara hi ha un altre problema. Fins i tot si el virus es fica en un indret del DNA on no emprenyi gaire, la cèl·lula podrà anar fabricant les proteïnes del virus. I, de vegades, alguna d’aquestes proteïnes té efectes sobre el funcionament normal. El primer retrovirus que es va estudiar, el del sarcoma de Rous, causa un tipus de càncer en pollastres. Va ser el primer virus que es va demostrar que causava càncer i ara sabem que ho fa perquè entre les proteïnes del virus n’hi ha una que activa el creixement descontrolat de les cèl·lules.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.