Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

Em recorda una història explicada pel meu amic Holly Youngbear Tibbets. Un botànic, armat amb les seves llibretes i material, explora les selves tropicals cercant noves descobertes botàniques, i ha contractat un guia indígena perquè li ensenyi el camí. Sabedor dels interessos del científic, el jove guia té cura d’assenyalar-li les espècies interessants. El botànic el mira amb aprovació, sorprès per la seva capacitat. «Bé, jove, sí que coneixes els noms de moltes d’aquestes plantes!» El guia fa que sí i respon, amb la mirada abaixada: «Sí, he après els noms de tots els arbustos, però encara no n’he après les cançons.»

Jo ensenyava els noms i deixava de banda les cançons.

Quan seguia cursos de postgrau a Wisconsin, qui aleshores era el meu marit i jo vam tenir la bona sort de trobar feina com a bidells a l’arborètum de la universitat. A canvi d’una caseta al límit de la praderia, només havíem de fer rondes nocturnes, tot comprovant que les portes i els barris estaven ben tancats abans de deixar la foscor als grills. Només una vegada va quedar un llum encès, una porta ajustada, al garatge d’horticultura. No passava res de mal, però mentre el meu marit revisava els contorns, jo m’estava allà i ociosament mirava el taulell d’anuncis. Hi havia un retall de notícia amb la fotografia d’un esplendorós om americà, que acabava de ser proclamat campió de la seva espècie, el més gros de la mena. Tenia nom: l’Om Louis Vieux.

El cor va començar a bategar-me, i sabia que el meu món era a punt de canviar perquè coneixia el nom de Louis Vieux de tota la vida, i ara la seva cara em mirava des del retall. Era el nostre avi potawatomi, el que havia fet a peu tot el camí des dels boscos de Wisconsin fins a la praderia de Kansas amb la meva àvia Sha-note. Era un cabdill, algú que tenia cura de la gent en les penalitats. Aquella porta de garatge havia quedat ajustada, aquell llum havia quedat encès i m’il·luminava el camí de retorn a casa. Era el principi d’un viatge llarg i lent de tornada a la meva gent, i m’hi havia convocat aquell arbre que s’alçava sobre els seus ossos.

Per a recórrer el camí de la ciència, jo havia sortit del camí del coneixement indígena. Però el món sap com guiar les nostres passes. Aparentment, del no-res arribà una invitació a un petit aplec d’ancians natius per a parlar del coneixement tradicional de les plantes. Una dona que no oblidaré mai —una navaho sense ni un dia de formació universitària en botànica en tota la vida— va parlar durant hores, i jo estava pendent de cadascuna de les seves paraules. D’una en una, de nom en nom, va parlar de les plantes de la seva vall. On vivia cadascuna, quan floria, a prop de qui li agradava viure i totes les seves relacions, qui se la menjava, qui folrava el niu amb les seves fibres, quina mena de medecina oferia. També va explicar les històries que aquelles plantes contenien, els seus orígens mítics, d’on els venia el nom i què tenen per a explicar-nos. Parlava de bellesa.

Les seves paraules eren com sals d’amoníac que em despertaven a allò que ja sabia quan collia maduixes. Vaig adonar-me de com era de superficial la meva comprensió. El seu coneixement era molt més profund i ampli i contenia totes les formes humanes de la comprensió. Podria haver explicat els àsters i la palma d’or. Per a una nova doctorada, això era una lliçó d’humilitat. Era el principi de la meva recuperació d’aquella altra forma de saber que jo havia permès impotent que la ciència suplantés. Em sentia com una refugiada malnodrida a qui convidaven a un festí amb els plats aromatitzats amb les herbes de la llar.

Vaig completar el cercle fins a arribar al lloc on havia començat, a la qüestió de la bellesa. Tornava a les preguntes que la ciència no fa, no perquè no siguin importants, sinó perquè la ciència com a manera de saber és massa estreta per a la tasca. Si el meu orientador hagués estat un acadèmic millor, hauria celebrat les meves preguntes en comptes de rebutjar-les. Només va oferir-me el clixé que la bellesa és en els ulls de qui mira, i com que la ciència separa l’observador d’allò observat, per definició la bellesa no podria ser un tema científic vàlid. M’haurien d’haver dit que les meves preguntes eren més grans del que la ciència podia abraçar.

Sí que tenia raó que la bellesa és en els ulls de qui mira, especialment quan es tracta del porpra i del groc. La percepció del color en els humans radica en bancs de cèl·lules receptores especialitzades, els bastons i els cons de la retina. La feina dels cons és absorbir llum de diferents longituds d’ona i traspassar-la al còrtex visual del cervell, on es pot interpretar. L’espectre de llum visible, l’arc iris de colors, és ample, i per tant la manera més efectiva de discernir el color no és un con generalitzat que serveix per a tot, sinó més aviat una distribució d’especialistes, cadascun perfectament sintonitzat per a absorbir certes longituds d’ona. L’ull humà en té tres tipus. Un tipus excel·leix en la detecció del vermell i les longituds d’ona associades. Un altre està sintonitzat per al blau. L’altre percep òptimament la llum de dos colors: el porpra i el groc.

L’ull humà està superbament capacitat per a detectar aquests colors i enviar un senyal al cervell. Això no explica per què jo els percebo com a bonics, però sí que explica per què aquesta combinació capta la meva atenció absoluta. Vaig preguntar als meus companys artistes pel poder del porpra i de l’or, i van enviar-me directament al cercle cromàtic: aquests dos són colors complementaris, amb una naturalesa tan diferent com cap altra pot haver-hi. En compondre una paleta, posar-los junts fa que cadascun destaqui molt més; només un toc d’un farà pujar l’altre. En un tractat de l’any 1810 sobre la percepció del color, Goethe, que era alhora científic i poeta, va escriure que «els colors diametralment oposats els uns als altres […] són els que s’evoquen recíprocament a l’ull». El porpra i el groc són una parella recíproca.

Els nostres ulls són tan sensibles a aquestes longituds d’ona que els cons poden sobresaturar-se i l’estímul s’escampa sobre les altres cèl·lules. Un estampador que conec va ensenyar-me que si mires fixament i durant molta estona un bloc groc i després passes la mirada a un full de paper blanc, durant un moment el veuràs violeta. Aquest fenomen —la imatge residual de color— es produeix perquè hi ha una reciprocitat energètica entre els pigments groc i porpra, cosa que les palmes d’or i els àsters sabien molt abans que nosaltres.

Si el meu orientador tenia raó, l’efecte visual que tant encisa un ésser humà com jo pot ser irrellevant per a les flors. L’observador de debò, la mirada del qual esperen captar, és una abella dedicada a la pol·linització. Les abelles perceben moltes flors de manera diferent dels humans a causa de la seva percepció de l’espectre addicional, com ara la radiació ultraviolada. Resulta, però, que la palma d’or i els àsters tenen una aparença molt similar per als ulls de les abelles i per als ulls humans. Tots dos pensem que són boniques. El seu notable contrast quan creixen juntes les converteix en l’objectiu més atractiu de tot el prat, en un far per a les abelles. Creixent juntes, totes dues reben més visites de pol·linitzadors de les que rebrien si cresquessin soles. És una hipòtesi demostrable; és una qüestió de ciència, una qüestió d’art i una qüestió de bellesa.

Per què són boniques juntes? És un fenomen alhora material i espiritual, per al qual necessitem longituds d’ona i percepció de profunditat. Quan miro massa estona el món amb ulls de ciència, veig una imatge residual de coneixement tradicional. Podria ser que la ciència i el coneixement tradicional fossin porpra i groc l’un per a l’altre, podrien ser palmes d’or i àsters? Veiem el món més plenament quan els fem servir tots dos.