Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

—Senyoreta Wall —va dir, clavant-me amb una mirada decebuda—, he de dir-li que això no és una ciència. Aquesta no és pas la mena de cosa que preocupa els botànics. —Però va prometre que em corregiria.— La matricularé a Botànica general perquè pugui aprendre què és.

I així va començar.

M’agrada imaginar que eren les primeres flors que veia, per damunt de l’espatlla de la meva mare, mentre la manta rosa em relliscava de la cara i els seus colors m’inundaven la consciència. He sentit dir que les primeres experiències poden harmonitzar el cervell amb certs estímuls, de tal manera que es processen amb més velocitat i seguretat, de tal manera que es poden utilitzar repetidament, de tal manera que recordem. Amor a primera vista. A través dels ulls enterbolits d’una nounada, la seva brillantor va formar les primers sinapsis botàniques en el meu cervell despert, acabat de néixer, que fins aleshores només havia trobat l’amabilitat borrosa de cares rosades. Suposo que tots els ulls estaven fixats en mi, una nena petita i rodoneta embolcallada en el sac, però els meus ho estaven en les palmes d’or i en els àsters. Vaig néixer per a aquestes flors, i tornaven a mi per al meu aniversari cada any, i m’entreteixien en la nostra celebració mútua.

La gent acudeix en tropell als nostres turons per a veure l’ardent suite de l’octubre, però sovint es perden el sublim preludi dels camps al setembre. Com si el moment de la collita no fos prou —préssec, raïm, dacsa, carabassa—, els camps també estan brodats amb blens de groc daurat i basses del blau més intens, una obra mestra.

Si una font pogués projectar poms de groc crom i arcs enlluernadors de castells de focs de crisantems, això seria la palma d’or del Canadà. Cada tija d’un metre és un guèiser de minúscules margarides daurades, fines totes soles i exuberants en massa. On el terra és prou humit, s’alcen a tocar de les col·legues perfectes, els àsters de Nova Anglaterra. No els pàl·lids domesticats del parterre perenne, el pàl·lid xarop d’espígol o de blau cel, sinó el complet porpra imperial que faria que una violeta s’encongís. La vorada de pètals porpres com els d’una margarida encercla un disc tan brillant com el sol al migdia, una bassa de color taronja daurat, només un to temptadorament més fosc que el de la palma d’or que l’envolta. Sola, cadascuna és un superlatiu botànic. Juntes, l’efecte visual és corprenedor. Porpra i daurat, els colors heràldics del rei i de la reina del prat, una processó reial de colors complementaris. Jo només volia saber per què.

Per què estan les unes al costat de les altres quan podrien créixer soles? Per què aquesta parella en particular? Hi ha molts roses i blancs i blaus que esquitxen els camps, per tant és només casualitat que la magnificència del porpra i de l’or acabin l’una al costat de l’altra? Einstein mateix va dir que «Déu no juga a daus amb l’univers». Quin és l’origen d’aquest patró? Per què el món és tan bonic? Fàcilment podria ser d’altra manera: les flors podrien ser lletges i acomplir el seu propòsit. Però no. A mi em semblava una bona pregunta.

Tanmateix, el meu orientador va dir «no és ciència», no era el tema de la botànica. Jo volia saber per què certes tiges es doblegaven fàcilment per a fer cistells i algunes es trencaven, per què les baies més grosses creixien a l’ombra i per què ens donaven medecines, quines plantes són comestibles, i per què aquelles petites orquídies roses només creixen sota els pins. «No és ciència», va dir, i ell prou que devia saber-ho, assegut al seu laboratori. «I si vols estudiar la bellesa, hauries d’anar a la facultat de belles arts.» Em recordà les meves deliberacions en la tria d’universitat, quan havia vacil·lat entre formar-me com a botànica o com a poetessa. Com que tothom em deia que no podia fer totes dues coses, havia triat les plantes. Ell va dir-me que la ciència no tractava la bellesa ni l’abraçada entre plantes i humans.

Jo no tenia rèplica. Havia comès un error. No tenia esperit de lluita, només vergonya pel meu error. No tenia paraules per a resistir. Em va matricular a les meves assignatures i em va arriar perquè em fessin la foto per a la matrícula. En aquell moment no vaig pensar-hi, però tornava a succeir, un eco del primer dia del meu avi a l’escola, quan li van ordenar que ho deixés tot enrere: llengua, cultura, família. El professor va fer-me dubtar d’on venia, què sabia i va proclamar que la seva era la manera correcta de pensar. Però no em va tallar els cabells.

En passar d’una infantesa als boscos a la universitat, sense saber-ho havia canviat de visió del món, d’una història natural d’experiència, en la qual coneixia les plantes com a mestres i companyes i amb qui estava unida amb responsabilitat mútua, al reialme de la ciència. La pregunta que els científics plantejaven no era «qui ets?», sinó «què és?». Ningú no preguntava a les plantes «què podeu dir-nos?». La pregunta primària era «com funciona?». La botànica que em van ensenyar era reduccionista, mecanicista i estrictament objectiva. Les plantes eren reduïdes a objectes; no eren subjectes. La manera com es concebia i s’impartia la botànica no semblava que deixés gaire espai per a una persona que pensava com pensava jo. L’única manera en què podia trobar-hi sentit era concloure que les coses que sempre havia cregut de les plantes no devien ser veritat, al capdavall.

La primera assignatura de botànica va ser un desastre. Amb prou feines me’n vaig sortir amb un aprovat i no podia reunir gaire entusiasme per a memoritzar les concentracions dels nutrients essencials de les plantes. Hi havia vegades que volia plegar, però com més aprenia més fascinada quedava per les complicades estructures que formaven la fulla i l’alquímia de la fotosíntesi. La companyia entre àsters i palmes d’or no es va esmentar mai, però jo memoritzava el llatí botànic com si fos poesia, i delerosament vaig deixar de banda el nom «palma d’or» per Solidago canadensis . Estava hipnotitzada per l’ecologia botànica, l’evolució, la taxonomia, la fisiologia, els sòls i els fongs. Tot al meu voltant tenia bones mestres: les plantes. També vaig trobar bons mentors, professors càlids i amables que feien ciència des del cor, tant si podien admetre-ho com si no. Ells també eren els meus mestres. I tanmateix sempre hi havia alguna cosa que em donava copets a l’espatlla, que volia que em tombés. Quan vaig fer-ho, no sabia com reconèixer el que tenia al darrere.

La meva inclinació natural era a veure relacions, a cercar les fibres que connecten el món, a unir en comptes de dividir. Però la ciència és rigorosa a separar l’observador d’allò observat i l’observat de l’observador. Per què dues flors són boniques juntes transgrediria la divisió necessària per a l’objectivitat.

Jo amb prou feines dubtava de la superioritat del pensament científic. Seguir el camí de la ciència em va ensinistrar per a separar, per a distingir la percepció de la realitat física, per a atomitzar la complexitat en els seus components més petits, per a honorar la cadena de proves i de lògica, per a discernir una cosa d’una altra, per a assaborir el plaer de la precisió. Com més feia això, millor em sortia, i em van acceptar per a fer investigació de postgrau en un dels millors programes de botànica del món, sens dubte amb el suport de la carta de recomanació del meu orientador, que deia «ho ha fet prou bé per a ser una noia índia».

Seguiren un màster, un doctorat i una plaça docent a la universitat. Estic agraïda pel coneixement que van compartir amb mi i em sento privilegiada de dur les poderoses eines de la ciència com una manera d’abraçar el món. Em van portar a altres comunitats de plantes, lluny dels àsters i de la palma d’or. Recordo que em sentia, com a nova membre del claustre universitari, com si per fi comprengués les plantes. També jo vaig començar a impartir la mecànica de la botànica tot emulant el plantejament que m’havien ensenyat.