Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

L’ofrena es feia únicament a cel obert i mai a la ciutat on vivíem. Els diumenges, quan l’altra canalla anava a missa, els meus pares ens duien a passejar pel riu a buscar agrons i rates mesqueres, als boscos a plegar flors silvestres o a menjar-hi. Les paraules sorgien. Per als nostres pícnics d’hivern, caminàvem tot el matí amb raquetes de neu i aleshores fèiem un foc al centre d’un cercle aixafat amb els peus amb les raquetes. Aquesta vegada l’olla era plena de sopa de tomàquet que feia xup-xup, i el primer raig vessat era per a la neu. «Per als déus del Tahawus», i només aleshores podíem embolicar les mans amb mitenes al voltant de les tasses fumejants.

I, tanmateix, en passar a l’adolescència, l’ofrena va començar a deixar-me enfadada o trista. El cercle que m’havia dut una sensació de pertinença va girar-se com un mitjó. En les paraules sentia un missatge que no corresponia perquè parlàvem en la llengua dels exiliats. Era una cerimònia de segona mà. En algun lloc hi havia gent que coneixia la cerimònia correcta, que coneixia la llengua perduda i pronunciava els noms veritables, incloent-hi el meu.

Però, tot i això, cada matí mirava com el cafè desapareixia a l’humus marró que s’esmicolava, com si tornés a ell mateix. Igual que el raig de cafè abocat a la roca obria les fulles de la molsa, la cerimònia retornava el quiescent a la vida, m’obria la ment i el cor a allò que sabia, però que havia oblidat. Les paraules i el cafè ens convocaven per a recordar que aquests boscos i llacs eren un do. Les cerimònies grans i petites tenen la capacitat de concentrar l’atenció en una manera de viure desperta en el món. El visible esdevenia invisible, tot mesclant-se amb el sòl. Potser era una cerimònia de segona mà, però malgrat la meva confusió reconeixia que la terra s’ho bevia com si fos el correcte. La terra et coneix, fins i tot quan estàs perduda.

La història d’un poble avança com una canoa atrapada en el corrent, i és arrossegada cada vegada més a prop del punt on vam començar. Quan vaig créixer, la família va retrobar les relacions tribals esfilagarsades, però no trencades, per la història. Vam trobar la gent que coneixia els nostres noms de veritat. I quan vaig sentir per primera vegada a Oklahoma l’enviament dels agraïments en les quatre direccions a la cabanya de l’albada —l’ofrena en l’antiga llengua del tabac sagrat—, vaig sentir-la com si fos amb la veu del meu pare. La llengua era diferent, però el cor era el mateix.

La nostra era una cerimònia solitària, però alimentada pel vincle amb la terra, fonamentada en el respecte i en la gratitud. Ara el cercle traçat al nostre voltant és més gros i abraça tot un poble al qual tornem a pertànyer. Però l’ofrena continua dient «som aquí», i encara sento a la fi dels mots la terra que murmura per a ella mateixa: «Ah, aquí hi ha els que saben com donar les gràcies.» Avui, el meu pare pot pronunciar la pregària en la nostra llengua. Però va ser «per als déus del Tahawus» en anglès el que fou primer, amb la veu que sempre sentiré.

Va ser en presència de les cerimònies antigues que vaig comprendre que la nostra ofrena matinal de cafè no era de segona mà, era nostra.

Una gran part de qui soc i del que faig està embolcallada en l’ofrena del meu pare a la vora del llac. Cada dia comença amb una versió de «per als déus del Tahawus», un agraïment pel dia. La meva tasca com a ecòloga, escriptora, mare i viatgera, entre formes de coneixement tradicionals i científiques, creix del poder d’aquestes paraules. Em recorda qui som; em recorda els nostres dons i la nostra responsabilitat envers aquests dons. La cerimònia és un vehicle per a la pertinença: a una família, a un poble i a la terra.

Finalment, vaig pensar que comprenia l’ofrena als déus del Tahawus. Per a mi era l’única cosa que no estava oblidada, que no podia ser arrossegada per la història: el coneixement que pertanyíem a la terra, que érem el poble que sabia com donar gràcies. Brollava d’un profund record de la sang que la terra, els llacs i l’esperit ens havien conservat. Però al cap d’anys, amb la meva resposta ja assentada, vaig preguntar al pare:

—D’on venia la cerimònia, la vau aprendre del vostre pare, i ell del seu? S’estenia enrere en el temps fins a l’època de les canoes?

Ell va pensar-hi molta estona.

—No, em sembla que no. Tan sols és el que fèiem. Semblava el que tocava.

I prou.

Van passar setmanes, i quan vam tornar a parlar, va dir:

—He estat pensant en el cafè i com vam començar a donar-lo a la terra. Ja saps que era cafè bullit. No hi ha filtre, i si bull massa fort, el marro puja i embussa el broquet. O sigui que la primera tassa que se serveix arrossegaria aquest tap de marro i no seria bona. Em sembla que vam començar a fer-ho per a netejar el broquet.

Era com si em digués que l’aigua no es transformava en vi: tota la xarxa de gratitud, tota la història de remembrança, no era més que llençar el marro?

—Però, saps una cosa?, no sempre hi havia marro per a llençar. Va començar així, però va convertir-se en una altra cosa. Un pensament. Era una mena de respecte, una mena d’agraïment. En un bonic matí d’estiu, suposo que en podries dir joia.

Aquest, penso, és el poder de la cerimònia: aparella allò mundà amb allò sagrat. L’aigua es converteix en vi; el cafè, en pregària. Allò material i allò espiritual es mesclen com el marro barrejat amb humus, transformats com el fum que s’alça d’una tassa en la boirina de l’albada.

Quina altra cosa es pot oferir a la terra que ho té tot? Quina altra cosa podeu oferir sinó una cosa vostra? Una cerimònia feta a casa, una cerimònia que fa casa.

La noia de la fotografia té una pissarra a la mà amb el seu nom i «promoció del 75» escrit amb guix, una noia del color de la pell de cérvol amb els cabells llargs i foscos i els ulls negres i il·legibles que miren els teus i no s’aparten. Recordo aquell dia. Duia la faldilla nova de quadres que els pares m’havien regalat, una roba que jo considerava que era la marca de tots els silvicultors. Quan vaig tornar a contemplar la foto més tard en la vida, em resultava un enigma. Recordo sentir-me encantada d’anar a la universitat, però no hi ha ni rastre d’això en la cara de la noia.

Fins i tot abans d’arribar a la universitat tenia totes les respostes preparades per a l’entrevista de nous alumnes. Volia que la meva primera impressió fos bona. Amb prou feines hi havia dones a l’escola de silvicultura en aquells temps, i de ben segur que no n’hi havia cap que se m’assemblés. L’orientador va mirar-me per damunt de les ulleres i va dir:

—Així, vol especialitzar-se en botànica?

Ell tenia el llapis preparat sobre el formulari de matrícula.

Com podia respondre, com podia dir-li que jo havia nascut botànica, que tenia capses de sabates plenes de llavors i piles de fulles assecades sota el llit, que aturava la bicicleta a la vora del camí per a identificar una espècia nova, que les plantes m’acolorien els somnis, que les plantes m’havien triat a mi? O sigui que vaig dir-li la veritat. Estava orgullosa de la meva resposta ben planificada, la sofisticació d’alumna novella evident per a tothom, la manera com demostrava que jo ja coneixia diverses plantes i els seus hàbitats, que havia pensat amb deteniment sobre la seva naturalesa i clarament estava preparada per a la feina universitària. Vaig dir-li que triava botànica perquè volia aprendre per què els àsters i els plomalls d’or es veien tan bonics junts. Estic segura que somreia aleshores, amb la meva faldilla vermella de quadres.

Però ell no. Va deixar el llapis com si no hi hagués cap necessitat d’anotar el que jo deia.