Et devia una carta

Així i tot treballo, a la fàbrica i a casa, i no estic pas desesperat. Tot això que us he dit és una exposició objectiva dels fets; no una queixa. 13

I alhora que Miquel Martí i Pol maldava per superar el tràngol de l’esclerosi múltiple, Oliver compartia la depressió anímica que patia en el moment de desestimar l’encàrrec d’escriure un pròleg per a la traducció castellana d’una antologia de Martí i Pol:

[…] no em veig amb cor d’escriure un pròleg correcte, passable per al vostre llibre. Durant aquests dos mesos he lluitat amb mi mateix per tal de superar aquesta dificultat. Però totes les provatures que he fet han estat un fracàs. Aquest horrible estiu ha agreujat la depressió moral i física que sofreixo d’un any ençà. Tot just sóc capaç d’atendre les feines de rutina de les quals depèn la meva subsistència. La meva activitat literària s’ha reduït a zero. 14

Novament, des de 1973 a 1976, el contacte escrit entre l’escriptor de Sabadell i el de Roda de Ter es va interrompre un temps durant el qual va arribar una certa estabilització personal per als dos. D’aquests anys contrasta la popularització i l’èxit editorial de Martí i Pol —amb la publicació de La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), i els dos primers volums de la seva obra poètica publicats a El Mall, L’arrel i l’escorça (1975) i El llarg viatge (1976)— amb el silenci poètic d’Oliver, que fins a 1977 no publicaria Quatre mil mots . De fet, la represa de la correspondència i la seva continuïtat va ser ocasionada per nous projectes que implicaven a Martí i Pol com a poeta i a Oliver com a director editorial, ja que el primer va oferir a Óssa Menor, integrada dins del grup Aymà-Proa de Joan Baptista Cendrós, la publicació de Quadern de vacances (1976) que, en aquest cas sí, a més, va ser prologat pel mateix Oliver, com queda recollit també en les cartes d’aquell moment: «estic donant el darrer cop d’ull i passant en net els poemes del llibre que us enviaré». 15

Després d’aquella intensa i continuada producció poètica, les cartes conservades deixen rastre de la valoració que en feia Oliver, de tal manera que en plantejar el pròleg esmentat afirmava que:

La vostra obra d’ara, la d’aquests darrers anys, és d’una tal maduresa, diria d’un equilibri apassionat, que m’inspira un respecte gairebé religiós. No és pas cap joc! «Parlo, doncs, de la mort i a més em moro…» Les vostres relacions amb la mort són formals, com diuen les senyores, i no pas un festeig ni un flirt. No puc participar-hi amb la mateixa tranquil·litat amb què vós us hi referiu. Perdoneu tanta sinceritat… 16

Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que s’hi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.

Joan Oliver deia el 14 de gener de 1978 sobre Crònica de demà (1977):

L’admiració ha estat produïda pel vostre inestroncable doll líric, per l’alè indefallent amb què ens conteu la vostra història no per dolorosa llastimosa, sinó vivíssima i no pas endarrerida sinó sempre present. Cada un dels vostres quaderns és un renovellament; els profunds motius del vostre cant persisteixen però no pas com una reiteració, sou com l’ocell que reneix de les pròpies cendres, però en aquest cas les cendres mantenen tostemps el caliu i fins i tot la flama: els successius avatars donen llum i mai fum. Crònica de demà és un cop més una revelació d’aquest espectador no pas tan furtiu d’ell mateix que voleu ser, puix que les seves visions ens afecten —i m’afecten— com aventures universals que l’home pensa, somia, tem…, o potser anhela, experimentar.

I Miquel Martí i Pol, després de l’èxit editorial d’ Estimada Marta —del qual se’n va fer una primera impressió de deu mil exemplars—, explicava a Oliver la intencionalitat i el sentit conjunt dels seus tres llibres publicats entre 1976 i 1978. Un testimoni impagable que aporta al lector actual noves dades per a una lectura més aprofundida:

L’hoste insòlit vol ser un pas més en l’intent de represa que s’inicia amb Crònica de demà i pren cos amb Estimada Marta . Després d’aquest últim llibre no tenia les idees prou clares (primera part de L’hoste insòlit ). Finalment, però, va semblar-me que havia trobat un possible desllorigador, a base de fer «dialogar» dos jo, no enfrontats ni tan sols diferents, però que potser havien divergit durant aquest[s] últims anys (segona part). 17

De la mateixa manera, Oliver, en preparar el volum de Poesia empírica , va explicar a Martí i Pol que:

Sota el títol volgudament pedant […] aplego uns textos que aquí són satisfactoris i allà faceciosos i més enllà herètics; d’altres només anecdòtics. Un pout-pourri , una barreja força desmanegada, però potser els versos més sincers que he escrit, fills ben legítims de la meva idiosincràsia. 18

La possibilitat d’aplegar ara totes les cartes, en les quals hi ha afirmacions com aquestes i moltes d’altres de similars, permet de conèixer de manera més fonamentada la interioritat de l’amistat que es professaven Oliver i Martí i Pol, la seva xarxa de relacions de caràcter personal i cultural i també apreciar amb un major grau de detall quina era l’evolució del seu pensament literari. Aquella confiança que va anar creixent amb el pas dels anys fa que en la correspondència no s’estalviïn les crítiques, de caràcter polític, social o literari i els comentaris punyents o sarcàstics sobre escriptors, artistes o editors, que es fan encara més intensos i directes en la darrera etapa d’aquest diàleg escrit que s’ha pogut recuperar. De la confiança, però, també en queda rastre en un aspecte ben significatiu com és el canvi en el tractament formal que van fer servir Oliver i Martí i Pol durant divuit anys —la forma «vós»— per la forma «tu» a partir del 27 de setembre de 1979: «Ara m’adono que si t’anomeno Miquel, t’haig de tutejar; ho faig amb una condició: que em paguis amb la mateixa moneda!». Proposta que Martí i Pol va entomar «amb una mica de vergonya perquè et tinc molt de respecte […] conseqüència d’un gran afecte i una gran admiració». 19

Els tres darrers anys de la correspondència entre els dos poetes són potser els que recullen amb menys filtres i menys formalitats les vivències personals, les confessions polítiques i les crítiques més viscerals de tota la llarga trajectòria d’amistat. Aquells van ser els anys de la consolidació de l’èxit editorial de l’obra martipoliana, amb edicions que s’esgotaven ràpidament, i amb un creixent reconeixement públic, que ja s’havia iniciat amb Estimada Marta però que acabaria de consolidar-se amb L’àmbit de tots els àmbits :

Escric força, com et deia, intento —em sembla que ja t’ho vaig dir dies enrere— fer una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari en què tanta falta ens fa l’esforç de tots per mirar de tirar les coses endavant. Torno a servir-me del plural; i això per dues raons: primera, perquè si he superat (?) la malaltia i assolit una síntesi entre els dos (o més) jo que hi ha en mi ( L’hoste ), la meva actitud no pot ser sinó comunitària; i segona, perquè el que estic escrivint és una poesia diguem d’exaltació nacional, poesia política, però el màxim d’allunyada de qualsevol partidisme. Més ben dit, potser caldria qualificar-la de poesia cívica, ja veus per on van els trets. 20