Rosi Braidotti - Coneixement posthumà

Els intel·lectuals es van tornar encara més actius després de la insurrecció global coneguda com a «Maig del 68». La generació del baby boom que seria la dels meus professors de postgrau (entre els quals destaquen Foucault i Deleuze) va reflexionar molt seriosament sobre la seva responsabilitat social. Van traçar una distinció útil entre les funcions universals, orgàniques i específiques dels intel·lectuals (Foucault i Deleuze, 1972). Aquests diferents models provenien, respectivament, de la tradició universal hegeliana i marxista, del model orgànic d’Antonio Gramsci i dels pensadors compromesos de la generació de Sartre i Beauvoir, i acabarien amb la seva pròpia comprensió «específica» de la labor dels intel·lectuals. Tot i que la distinció entre aquestes categories no és rígida sinó porosa i cadascuna es pot desplegar per separat, o potser justament a causa d’aquesta flexibilitat, el seu esquema triple encara resulta força útil com a eina d’anàlisi. Examinem-lo de més a prop.

El denominador comú tant de l’intel·lectual orgànic com de l’específic és el rebuig de l’universalisme i el compromís ètic i polític de proporcionar cartografies del poder adequades i raonades. El poder s’aborda en les seves formacions històriques immanents i situades, igual que la producció de coneixement i el discurs. Per a la meva generació (Braidotti, 2014), aquella posició anava de la mà amb la crítica de l’humanisme europeu i les seves pretensions universals, vehements i sovint bel·ligerants, fent-se ressò de la percepció de Lyotard sobre el declivi dels grans relats (1979). La pràctica dels intel·lectuals específics o situats recolza en la crítica de les relacions encarnades i integrades per mitjà de cartografies del poder que també inclouen la política de la localització feminista i la crítica del racisme i el colonialisme. Les pràctiques intel·lectuals van generar mètodes pedagògics innovadors, destinats a incrementar l’alfabetització de la població i la crítica democràtica (Said, 2004). Això va portar a la producció de diverses àrees de recerca interdisciplinàries que es van anomenar a si mateixes «estudis». En tornaré a parlar al capítol 4, perquè resultaran crucials per a la formació de les posthumanitats crítiques.

L’especificitat de la labor crítica de l’intel·lectual hauria de passar per unes quantes transformacions en les dècades següents. El terme mateix d’«intel·lectual» va passar de moda durant el final dels anys 1980 i el va substituir un nou tipus de «proveïdors de continguts», també coneguts com el règim d’experts i consultors (Anderson, 1997). Aquesta baixada de categoria va coincidir amb la privatització creixent de la recerca després de la fi oficial de la Guerra Freda el 1989 i l’impacte d’una nova cultura tecnocientífica basada en les tecnologies de la informació i la biogenètica. Com ho va expressar Williams: «La teoria es va treure de sobre l’aura sentimental de les humanitats i la va renovar amb una aura de tecnoexpertesa» (2014: 403).

Els anys 1990 en filosofia també són coneguts com el període de les «guerres de teories», que va veure l’inici de la reacció de la dreta política i els seus mitjans de comunicació (Arthur i Shapiro, 1995). Aquests van apuntar contra acadèmics que practicaven la teoria crítica i sobretot contra els pensadors acadèmics pròxims a la filosofia postestructuralista francesa, fins que van arribar a un zenit estrident amb el canvi de mil·lenni (Lambert, 2001). Aquestes campanyes virulentes contra la teoria francesa, especialment contra Derrida, que es van presentar en un nou embolcall de «postmodernitat» i com a sinònims de la teoria mateixa, van coincidir amb l’ascens lent però sistèmic de la ultradreta als Estats Units. Trump i el seu seguici són conseqüència d’aquesta evolució, que ells han portat a nous extrems de violència verbal i indecència. Però l’antiintel·lectualisme i el menyspreu per la universitat són elements clau en els moviments populistes d’arreu del món.

Les successives campanyes contra la teoria, que avui estem veient de nou, formades per atacs violents i desqualificacions humiliants, han coincidit amb les transformacions de l’economia. Aquests canvis han portat alteracions de gran abast en l’estructura institucional de la universitat mateixa. La creació d’«universitats de recerca» dirigides segons normes de l’economia neoliberal que lluitaven per la classificació en un rànquing mundial va canviar les condicions de la vida acadèmica. Va incloure la creació de classes socials entre el personal universitari, com les estrelles acadèmiques, d’una banda, i un nou «precariat» universitari, de l’altra. 3En aquest aspecte, el debat sobre l’estatus de la teoria en les humanitats i els atacs rebuts per part d’una dreta revifada se superposa a les preocupacions més generals sobre el lloc de la universitat com a institució en temps posthumans.

Al final dels noranta, era evident per a tothom que l’únic «proveïdor de continguts» realment important era internet, cosa que va fer inclinar la balança cap a l’orientació crítica de les humanitats. Els antics intel·lectuals van quedar relegats a una posició orientada al mercat com a «intermediaris d’idees» i, en el millor dels escenaris, com a «líders de pensament». En aquell moment la mutació del capitalisme en màquina diferencial cognitiva anava a tot drap (Deleuze i Guattari, 1972, 1980; Moulier-Boutang, 2008) i l’antiteoria es convertia en un reflex dominant en un ordre econòmic neoliberal (Felski, 2015). Mentre que fa només una dècada Peter Galison (2004) podia assenyalar els avantatges d’aquest canvi de to, i aplaudir la fi dels sistemes grandiosos en favor d’una teoria més «concreta», més recentment Jeffrey Williams tenia motius per lamentar que «ara som emprenedors de la ment i això ens deixa sense forces» (2014: 166). Els acadèmics estan esgotats per l’excés de feina i les avaluacions competitives constants (Berg i Seeber, 2016).

Però la crisi no era ni de bon tros universal. La situació desigual de les publicacions acadèmiques semblava que es compensava amb el creixement dels llibres de no-ficció supervendes escrits per celebritats acadèmiques, que tenien èxit comercial i un bon domini dels mitjans de comunicació (Thompson, 2005; 2010). La seva visibilitat sovint es manipulava per amagar la realitat més pobra en aquest camp (Collini, 2012; Williams, 2014). Altres camps acadèmics simplement van florir. Per exemple, Matthew Fuller explica que, contràriament a la tendència general, la dècada de 1990 va ser un període d’exuberància pràctica per a la teoria dels mitjans de comunicació, a causa de l’ascens de les cibercultures, i les noves àrees de recerca després del final de la Guerra Freda. És significatiu que un teòric dels mitjans de comunicació proposés una valoració tan positiva, i que per tant sonés tan optimista, dels efectes secundaris de la fi del comunisme a Europa sobre la salut general de les humanitats (Fuller, 2008). Els estudis de comunicació audiovisual, que se centren en els aparells tecnològics no-antropocèntrics i en objectes d’investigació com xarxes, codis i sistemes, són un dels molts motors i beneficiaris de la convergència posthumana. Això tot sol podria explicar gran part de la vitalitat de les humanitats contemporànies.

La trajectòria que traça la corba descendent de l’estatus i la sort dels intel·lectuals és problemàtica, no tan sols pel que fa a aquesta mena de professionals en concret, sinó també pel que revela sobre els escenaris institucionals i la posició social canviant de les humanitats acadèmiques en particular i la universitat en general. La naturalesa sovint agra del debat sobre el paper dels intel·lectuals crítics es limita a subratllar la vulnerabilitat institucional de les humanitats en aquell moment. Però aquesta hostilitat és directament proporcional al grau en què la universitat mateixa va ser atacada de manera simultània (Berubé i Nelson, 1995). Dit d’una altra manera, l’estat d’ànim «post-teòric» coincideix amb el final del suport econòmic públic a l’educació superior (Nixon, 2011: 259) i amb «una reducció més general en el conjunt de les humanitats i les ciències socials de la mena de radicalisme que sovint feien possible els treballs antiimperials i postcolonials» (Nixon, 2011: 259). Quan repassa aquesta situació, Coetzee suggereix que l’atac a les humanitats, que va començar durant la dècada de 1980, ha tingut èxit a l’hora de fer fora d’aquesta institució tots els acadèmics que van ser «diagnosticats com esquerrans o anarquistes o antiracionals o anticivilitzacionals» (2013). Se n’ha sortit fins al punt que «continuar concebent les universitats com a planters d’agitació i dissensió faria riure» (Coetzee, 2013).