Rosi Braidotti - Coneixement posthumà

«Braidotti és un nom conegut pels qui fa temps que s’interessen per la categoria d’humà en un context contemporani que queda travessat pel salt tecnològic, la crisi climàtica i la revolució del gènere. En la seva obra proposa tot un sistema de pensament que permeti superar l’esquema de l’humanisme europeu i adaptar-lo a les transformacions i els reptes d’avui. Aquest sistema de pensament, que ella articula al voltant del concepte de posthumà , es nodreix de la crítica a l’humanisme tradicional, que posava al centre del món l’home blanc occidental i ignorava totes les subjectivitats de gènere i de raça que escapen a aquest paradigma, i també sorgeix de la necessitat, en plena crisi climàtica, d’abandonar la mirada antropocèntrica que menysté la resta de formes de vida no humanes del nostre planeta.» ELISABET GOULA, Ara , setembre del 2020.

ROSI BRAIDOTTI (Latisana, 1954) és catedràtica de Filosofia i directora del Centre per les Humanitats de la Universitat d’Utrecht (Països Baixos). Nascuda a Itàlia, va créixer a Austràlia, on va llicenciar-se a la Universitat Nacional d’Austràlia a Canberra, i va fer els estudis de doctorat en Filosofia a la Sorbona, de París. Des del 1988 ha estat professora a la Universitat d’Utrecht.

Considerada una de les pioneres en els estudis europeus de la dona, la seva carrera ha rebut múltiples reconeixements, com el doctorat honoris causa de la Universitat de Linköping (Suècia, 2013), el de la Universitat d’Hèlsinki (Finlàndia, 2007) i el Premi Erasmus de la Comissió Europea (2010).

Entre les seves obres de referència, bona part de les quals han estat traduïdes al castellà, destaquen Patterns of Dissonance (1991), Nomadic Subjects (1994), Metamorphoses (2002), Transposition s (2006) i la trilogia sobre la condició posthumana The Posthuman (2013), Posthuman Knowledge (2019) i Posthuman Feminism (2020). En català ha publicat Les humanitats a debat (2017).

Rosi Braidotti

Traducció d’Anna Llisterri

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Edició digital: octubre del 2020

Primera edició: setembre del 2020

Títol original: Posthuman Knowledge

© 2019, Rosi Braidotti, pel text

© 2020, Anna Llisterri, per la traducció

© 2020, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició

Muntaner, 3 1º 1 a

08011 - Barcelona

www.arcadia-editorial.com

Realització de la coberta: Víctor García Tur

Disseny de la coberta: Astrid Stavro / Atlas

Composició: LolaBooks

eISBN: 978-84-122305-6-7

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari d’aquesta publicació: www.conlicencia.com

AGRAÏMENTS

INTRODUCCIÓ POSTHUMANS, MASSA HUMANS

1. LA CONDICIÓ POSTHUMANA

2. ELS SUBJECTES POSTHUMANS

3. LA PRODUCCIÓ DE CONEIXEMENT POSTHUMÀ

4. LES POSTHUMANITATS CRÍTIQUES

5. COM FER PENSAMENT POSTHUMÀ

6. SOBRE L’ÈTICA AFIRMATIVA

7. L’INESGOTABLE

BIBLIOGRAFIA

Durant la fase de recerca d’aquest llibre m’he beneficiat molt de l’ambient intel·lectualment estimulant que Tamar Garb i el seu equip han fomentat a l’Institute of Advanced Studies de l’University College de Londres, on vaig ser professora visitant distingida el 2017. També estic agraïda a Henrietta Moore, directora de l’Institute for Global Prosperity de l’University College de Londres, que em va convidar a ser professora visitant honorària activa des del 2017.

Vaig passar dos mesos molt productius com a investigadora visitant a l’Internationales Kolleg für Kulturtechnikforschung und Medienphilosophie (IKKM) de la Universitat Bauhaus de Weimar, a Alemanya. Agraeixo a Lorenz Engell i Bernhard Siegert el seu lideratge en la recerca, i al meu auxiliar de recerca Eduard Kolosoff el seu suport i dedicació.

Part d’aquest material es va presentar per primer cop a les conferències Tanner sobre valors humans que vaig fer a la Universitat de Yale el 2017. Vull donar gràcies a la Tanner Foundation de Utah i el Tanner Lectures Committee de la Universitat de Yale per convidar-me, i especialment al president de la Universitat de Yale Peter Salovey per la seva rebuda càlida i intelligent. Agraeixo sincerament al professor Gary Tomlinson i els seus col·legues i personal del Whitney Centre for the Humanities la seva magnífica hospitalitat. Agraeixo als meus interlocutors Joanna Radin i Rüdiger Campe les seves contribucions perspicaces durant el debat obert, i a molts col·legues i estudiants els seus comentaris formals i informals durant les sessions. També agraeixo a la meva amiga Moira Fradinger la commovedora presentació pública que va fer.

Dono sincerament les gràcies a Genevieve Lloyd pel seu savi guiatge que m’ha il·luminat durant el procés d’esborranys del llibre. Gràcies també a Matthew Fuller i Keith Ansell-Pearson per les seves generoses aportacions, consells teòrics i detalls bibliogràfics. Tinc molt per agrair a l’afectuosa amistat de Marlise Mensink. També voldria donar les gràcies als meus auxiliars de recerca Gry Ulstein, Evelien Geerts i Lauren Hoogen Stoevenbeld per la seva infatigable ajuda d’organització i logística. Estic en deute amb Linda Dement per donar-me a conèixer la fotografia que Jessie Boylan va fer el 2015 de Ngurini , una instal·lació immersiva del Nuclear Futures Arts Program amb la comunitat aborigen de Yalata.

Algunes parts d’aquest llibre s’han publicat en el meu capítol del llibre Conflicting Humanities [Humanitats en conflicte], que vaig coeditar amb Paul Gilroy el 2016, i en la introducció de The Posthuman Glossary [El glossari posthumà], que vaig coeditar amb Maria Hlavajova el 2018. Vull incloure aquí un afectuós reconeixement a tots dos. Un esbós previ del marc teòric de les posthumanitats es va publicar a Theory, Culture & Society el maig de 2018.

Aquest llibre no hauria estat possible sense el suport fidel del meu editor John Thompson; li dono les gràcies sincerament pel seu compromís constant amb el meu projecte posthumà.

Finalment, estic eternament agraïda a la meva companya de vida, Anneke Smelik, pel seu suport intel·lectual, emocional i moral, i perquè viure juntes és molt divertit.

No és estrany que als usuaris de tota mena de llocs web o serveis digitals se’ls demani que demostrin la seva humanitat dia sí dia també. Les instruccions normalment diuen una cosa com ara: «Abans de fer la subscripció, necessitem verificar que ets humà». I tenen un aspecte semblant a això:

La necessitat de demostrar la pròpia humanitat adopta com a punt de referència central la cultura algorítmica de les xarxes informàtiques, i no l’humà. Aquest exemple quotidià demostra que en la societat contemporània l’humà s’ha convertit en un interrogant. ¿Qui o què compta com a humà, avui?