Rosi Braidotti - Coneixement posthumà

No tan sols la teoria ha passat de moda (vegeu l’apartat següent) sinó que ni tan sols som capaços de continuar compartint el mateix espai social, i encara menys l’acústic. Avui dia tothom camina embolicat amb la seva pròpia bombolla acústica, amb l’ajuda d’auriculars i llistes de Spotify personalitzades. Segregats però units dins del mateix soroll blanc, ens hem convertit en jos quantificats, és a dir, alhora individualitzats i dividits ( dividus , com diria Deleuze, o fitbits , com dirien uns altres). Atrapats en algun punt entre l’estasi i les expectatives, ens podríem rendir a la desesperació, o aprofitar l’oportunitat i reinventar-nos a nosaltres mateixos. L’esgotament es pot tornar afirmatiu, si les condicions de la regeneració són compartides per una quantitat suficient de persones, tant del tipus humà com del no-humà, que l’acullen com una obertura a noves possibilitats virtuals i no com una caiguda en el buit. En aquest cas sí que necessitem una gent, una comunitat, i una unió: el «nosaltres», aquesta multiplicitat complexa, no pot sobreviure ni actuar sol.

En aquest llibre proposo una aproximació posthumana creativa i exploro el cas de la producció de coneixement posthumà i el creixent camp de les posthumanitats per documentar-la. Argumentaré que l’estat d’esgotament ja s’ha activat i s’ha convertit en la precondició generativa per aprendre a pensar d’una altra manera sobre nosaltres mateixos. Aquest coneixement ens pot ajudar a construir una combinació transversal de components humans, no-humans i inhumans. El coneixement posthumà es nodreix de la transversalitat i l’heterogeneïtat: la multiplicitat i la complexitat seran les nostres directrius i la sostenibilitat, l’objectiu.

La manera de començar és compondre un «nosaltres» que sigui fonamentat, responsable i actiu. És la pràctica col·lectiva de la política afirmativa, que ens pot ajudar a sortir de l’alternança entre eufòria i desesperació, entre l’entusiasme que fa rodar el cap i la negativitat tòxica. En aquesta època posthumana, entre relacions socials mediades per la tecnologia, les conseqüències negatives de la globalització econòmica i un medi ambient que es deteriora ràpidament, en resposta a la retòrica paranoica i racista dels nostres líders polítics i la seva «postveritat», ¿com podem treballar plegats per construir pràctiques ètiques i polítiques afirmatives? ¿Com podem treballar per uns horitzons d’esperança socialment sostenibles, mitjançant la resistència creativa? ¿De quines maneres els experts en humanitats reconfiguren actualment els seus camps de coneixement, en resposta als reptes posthumans? ¿Quines eines podem utilitzar per resistir el nihilisme, fugir de l’individualisme consumista i vacunar-nos contra la xenofòbia? La resposta està en l’actuació, en la pràctica de formar un «nosaltres, una gent» per mitjà d’aliances, de connexions transversals i de participar en converses difícils sobre allò que ens inquieta. En aquest aspecte, els nous temps posthumans, amb el seu gran component inhumà, en el fons són massa humans.

Permeteu que m’allargui en una de les característiques de l’esgotament contemporani que em toca de prop per la meva experiència: la fatiga manifesta de la teoria i els teòrics. Tot i que mai no apareix una definició de teoria clara i consistent en els polèmics debats que l’envolten, tendeix a estar relacionada amb els discursos crítics produïts per les humanitats i les ciències socials, sobretot si s’inclina cap a l’esquerra i tendeix a fer servir polisíllabs llargs. El «malestar postteòric» (Cohen, Colebrook i Miller, 2012) es tradueix fàcilment en antiintel·lectualisme en el conjunt de la societat i porta a un estat d’ànim força apaivagat que està directament vinculat amb el nostre context sociopolític.

Aquest estat d’ànim s’està estenent tant per la dreta com per l’esquerra del camp polític i es pot descriure a grans trets com un estat avançat de desencís respecte a les promeses incomplertes de la modernització occidental, i més concretament les seves utopies polítiques i impulsos emancipadors. Després del final oficial de la Guerra Freda, els moviments polítics de la segona meitat del segle XX han estat àmpliament descartats per ser experiments històrics fracassats i, per tant, s’han deixat de banda els seus esforços teòrics. Al principi la «nova» ideologia de dretes de l’economia de lliure mercat va passar com una piconadora per sobre de l’oposició, malgrat les sorolloses protestes de molts sectors de la societat (Fukuyama, 1989). Més recentment, el nou sobiranisme (Benhabib, 2009) va ocupar el seu lloc, a mesura que el nacionalisme autoritari va començar a prevaler en les democràcies occidentals. La teoria crítica, un baluard històric de l’antiautoritarisme, té una fe intrínseca en la raó crítica com a eina per comprendre i transformar la realitat. Aquesta fe, però, actualment s’està posant en dubte, quan els detractors del pensament teòric sovint el descarten qualificant-lo de forma de fantasia o font de satisfacció personal narcisista, i n’ataquen tant la metodologia com els objectius.

En el que queda de l’esquerra política, la situació encara és més complexa. Aquí hi intervé una marcada dimensió intergeneracional: és com si, després de la gran explosió de creativitat teòrica els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, estiguéssim perduts en un paisatge afligit de repeticions sense diferència. En certa manera, és un senyal de progrés: el que els anys vuitanta era una blasfèmia avui s’ha convertit en banalitat. Les obres de Foucault i Derrida, «abans llançadors de bombes discursives i assots dels tradicionalistes, ara són autoritats habituals que cal citar quan pertoca» (Williams, 2014: 25). Però també funcionen com a bocs expiatoris intel·lectuals que serveixen regularment per explicar tots els mals que ens han caigut al damunt. 2Aquests atacs contra la teoria francesa fets als Estats Units tendeixen a escampar-se a totes les humanitats amb inclinacions teòriques, en un context en què estan perdent ràpidament el respecte de la població general.

La malenconia és l’estat d’ànim dominant. Mentre el centre ensopega i cau dubtant de si mateix (Latour, 2004), una dimensió espectral i forense s’ha filtrat en els nostres patrons de pensament. Això està fomentat, a la banda dreta de l’espectre polític, per idees sobre el triomf històric del capitalisme i la inevitabilitat de les croades de civilitzacions desencadenades pels atemptats de l’11-S (Huntington, 1996). Entre l’esquerra política, el rebuig a la teoria ha tingut com a conseqüència una onada de ressentiment i pensament negatiu envers les anteriors generacions d’intel·lectuals. En aquest context de fatiga de teories, els intel·lectuals neocomunistes (Badiou i Žižek 2009) han defensat amb arguments el retorn a l’acció política concreta, fins i tot a l’antagonisme violent si és necessari, en lloc de perdre’s en més especulacions teòriques. Mentre que uns quants estudiosos destacats i coherents van fer el salt i van entrar en la vida política (Douzinas, 2017), altres pensadors d’esquerres es van conformar a declarar la seva impotència i tornar a conviccions leninistes de joventut (Badiou, 2013), o bé a afirmar la seva atracció total pels homes forts com a remei contra el liberalisme inepte i de gènere (Žižek, 2016).

Una altra manera d’exposar els mateixos arguments és observant l’ascens i el declivi de la classe intel·lectual com l’autoproclamada força crítica de la societat. Històricament, la figura de l’intel·lectual és anterior a la Segona Guerra Mundial però adquireix un caire més marcat després de la violència i els horrors del feixisme, l’holocaust, Hiroshima i Nagasaki, i la repartició del món durant la Guerra Freda (Braidotti, 2016a). La generació filosòfica dels existencialistes, amb Sartre i Beauvoir com a principals figures, va convertir la responsabilitat pel que fa a l’estat de la societat i el món en el tema central de la filosofia durant tot el període de postguerra.