Rosi Braidotti - Coneixement posthumà

Plantejo que necessitem teoria posthumana, menys fatiga i més, molta més, creativitat conceptual. Si renunciem del tot a la pràctica de la subjectivitat, és probable que ni tan sols arribem a produir una cartografia adequada d’aquestes condicions canviants, i encara menys comencem a esbossar-ne una possible solució. Al contrari, ens cal reestructurar la subjectivitat ètica i política per als temps posthumans.

Les fractures socials provocades per la nova economia són profundes i causen una radicalització dels moviments polítics i socials. El populisme creix a la dreta i a l’esquerra de l’espectre polític, com si la democràcia ja no se’n sortís a l’hora d’encendre la imaginació popular. Pensant en els comentaris de Husserl sobre la crisi de les humanitats i les ciències socials a Europa els anys 1930, em pregunto per les tendències suïcides del sistema democràtic i si la democràcia representativa està ben vacunada contra els seus propis elements reaccionaris (Brown, 2015). La consciència que la democràcia en si mateixa no és suficient per salvar-nos de la seva majoria electoral fa reflexionar, i és crucial en moments històrics en què l’impuls polític sembla estar al costat dels moviments il·liberals. Necessitem una resistència ètica més forta per afrontar aquest tipus de pressió.

Avui hi ha massa gent, molta, que vota democràticament per moviments antidemocràtics. Els polítics occidentals contemporanis –des de Donald Trump, passant pels partidaris del Brexit, fins a l’interès del Grup de Visegrad per Vladimir Putin– 4han perfeccionat l’art de manipular el ressentiment i el descontentament de la gent i canalitzar-los cap a la xenofòbia i el racisme. Aquests polítics explotadors només «empatitzen» amb el dolor i la desesperació del seu electorat, fins al punt que els animen a convertir en bocs expiatoris de la seva ràbia les dones, les persones LGTBIQ+, els migrants, els estrangers, els refugiats i altres figures d’«alteritat» menyspreada.

Els antics pensadors liberals que s’han tornat ultraconservadors com a resposta a la preferència de l’actual govern dels Estats Units per la supremacia blanca s’estan convertint en un tret destacat de les actuals guerres teòriques nord-americanes (Lilla, 2017). L’expressió genèrica «correcció política» s’ha ressuscitat i s’ha adoptat com a terme insultant entre els moviments populistes, tant de dretes com d’esquerres, amb esquerrans com Žižek que no tan sols fan costat al president Trump sinó que també culpen els liberals progressistes del creixement de l’extrema dreta. Aquest clima polític pervers d’excés d’indulgència envers els sistemes i moviments autoritaris i il·liberals també ha portat al ressorgiment de la tàctica antiteòrica que ja es va fer servir extensament els anys 1990. Es tracta d’una doble càrrega amb relativisme cognitiu i mètodes anticientífics contra qualsevol discurs crític que reflecteixi les experiències i els interessos de les minories socials i dels qui queden exclosos de la nova economia. Aquestes tàctiques, emprades sobretot per gurus de de les habilitats dels mascles blancs, com el psicòleg clínic canadenc Jordan Peterson (2018), són especialment perjudicials per a les humanitats, perquè en posen en dubte la credibilitat científica. D’acord amb la intolerància dels temps actuals, aquests neoconservadors adopten un llenguatge altament moralitzant, i acusen les humanitats crítiques i teòriques ni més ni menys que de «corrupció» i de trair la seva suposada missió moral.

Però les diferències culturals persisteixen a tots dos costats de l’Atlàntic i, capgirant completament la tradició reaccionària consolidada al llarg del temps, els moviments populistes de dretes de la Unió Europea han sortit en defensa del feminisme i els drets dels homosexuals. Destaca el cas de França, on el Front Nacional, influenciat per l’exvicepresident i activista gai Florian Philippot, es va plantar amb fermesa contra l’homofòbia ancestral del partit de Jean-Marie Le Pen. Aquest gir es va produir encara més aviat als Països Baixos, on primer Pim Fortuyn i més endavant el dirigent del Partit per la Llibertat Geert Wilders van abraçar la causa LGTBIQ+. El fenomen més recent s’ha produït a Alemanya, on Alice Weidel, una lesbiana sortida de l’armari, ha esdevingut la cap del grup parlamentari de l’extrema dreta Alternativa per Alemanya. Aquestes organitzacions polítiques hipernacionalistes i racistes fan un ús instrumental de temes LGTBIQ+ i feministes, com a exemple de la suposada superioritat d’Occident respecte a l’islam. Aquesta tàctica oportunista –que també s’anomena de diverses maneres, entre elles «nacionalisme sexual», «homonacionalisme» i «nacionalisme queer » (Puar, 2007)– és un intent d’afegir el projecte social radical i transformador del feminisme i els drets LGTBIQ+ en una campanya civilitzadora xenòfoba contra l’islam.

L’atracció dels valors nacionalistes forts i la incitació a la xenofòbia, promovent detencions, expulsions i exclusions, produeix el que Deleuze i Guattari anomenen microfeixisme (1972), tant entre l’esquerra com entre la dreta. Les manipulacions que practiquen en l’actualitat els moviments populistes i els seus líders irresponsables aspiren a escampar l’odi, el racisme i les divisions. L’antiintel·lectualisme nacionalista torna a créixer, quan internet facilita no tan sols la comunicació instantània sinó també efusions diàries de verí. Això és censurable i esgotador almenys per dos motius: pel que té d’estupidesa sense vergonya i perquè ja ha passat abans en la història d’Europa (aquí agafo les paraules de Hannah Arendt, 2006).

Com a resposta, en aquest llibre intentaré encendre de nou un imaginari democràtic, posant l’accent en les passions polítiques afirmatives i en una recerca col·lectiva de llibertat. Partiré del reconeixement de les fractures i els desenganys del nostre temps, però els reelaboraré des d’una pràctica ètica afirmativa.

Aquest procés no és ni senzill ni indolor, és clar, però amb la ràbia i l’oposició totes soles no n’hi ha prou: s’han de transformar en capacitat d’actuar per esdevenir una força constitutiva. La pregunta crucial és: qui i quants som «nosaltres»? Vull resistir-me a la crida bel·ligerant a «la» gent i defensar que la política comença amb la reunió de només «una» gent, una comunitat que es construeix al voltant d’una manera compartida d’entendre la pròpia condició. Aquest espai de trobada també és el lloc on es poden produir formes d’acció, sobre les nostres esperances i aspiracions compartides. La crítica i la creació treballen braç a braç. Aquesta aproximació relacional i productiva és encara més important si tenim en compte les contradiccions del nostre temps. «Nosaltres» podem estar emocionats pels nostres avenços tecnològics i al mateix temps ferits per les fractures socials i les injustícies del nostre sistema. Però fins i tot abans de poder posar-nos d’acord sobre què volem construir plegats com a alternativa, hem d’afrontar aquesta pregunta: ¿fins a quin punt «nosaltres» podem dir que «nosaltres» estem junts precisament en això ?

Dit d’una altra manera, per tal d’activar la solidaritat i la resistència, és millor evitar recomposicions a correcuita d’una «humanitat» lligada per la por i la vulnerabilitat. Prefereixo treballar de manera afirmativa i defensar localitzacions fonamentades, la complexitat i una visió diferencial, orientada a la pràctica, d’allò que ens uneix. És important, per exemple, en l’era de l’antropocè, veure els estrets vincles entre la política econòmica neoliberal i un sistema de privació de drets i exclusió de capes senceres de la població humana i dels agents no-humans del nostre planeta. Hem de reflexionar bé tant sobre la quarta revolució industrial com sobre la sisena extinció.