Isidre Molas - Quan tot ens semblava possible

Tots ells coincidien a creure en un futur perfecte, però tots sabien que el futur ideal era una creença, un motor, una guia. Quan preguntaves sobre el futur, la majoria responia sobre el programa mínim, perquè «ves a saber com serà el futur», o amb una mitja rialla deixaven anar: «S’hi lligaran els gossos amb llonganisses». Que volia dir: «no em vinguis amb rucades». Era molt difícil de concretar. Si calia, moririen per un futur perfecte, però sabien que el que vindria sempre seria imperfecte, només podien imaginar-se el demà. Tant era així pels qui creien en un nou cel i una nova terra, com pels qui creien en el comunisme, en el socialisme, en l’anarquia o en la llibertat. Potser aquesta va ser la primera lliçó que en vaig treure: els idealistes cerquen el futur perfecte, perquè és important creure-hi per poder conjugar i construir un futur que, encara que imperfecte, sigui millor que el present.

Vaig aprendre que com que el món gira i gira, aquell qui aspiri a dirigir-lo haurà d’observar una exigència fonamental: considerar el seu país com un tot i exigir-se de no pensar només en els seus partidaris o seguidors, sinó d’incloure els seguidors propis i els teus contraris en un mateix bloc. En tota nació, nacionalitat o país, hi ha sempre tota mena de gent, per això s’ha de pensar en la globalitat, com una totalitat concreta, que en deien. El futur al qual es podia aspirar podia ser un vell somni que han tingut tots els utopistes polítics o religiosos: la creació d’una comunitat. En nom d’aquell somni els dissidents podien ser enviats a la forca, a la foguera, a la reeducació, a les cambres de gas, als manicomis o als camps de concentració.

Per saber on ets i què has de fer, has de pensar sempre en tot el poble, en tot el teu poble. Ho vaig sentir explicar amb paraules diferents i per persones molt diferents, alguns tan intransigents amb ells mateixos com amb els altres. Ismael Rodríguez, Antoni Salvador, Poncho Iriarte, Enrique Mújica, Antoni Gutiérrez Díaz, Àngel Abad, José Ignacio Urenda o José Ramón Recalde han estat per a mi exemples diferents de la fidelitat en allò que ells creien. No sé si «pensar en el país tot sencer», incloent-hi els teus enemics i aquells a qui odies, era el que ells volien ensenyar-me; però en tot cas és el que vaig aprendre al pati de la presó. No és solament que podíem viure junts, és que havíem de fer-ho. El futur perfecte és un ideal, una esperança; no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure i de treballar junts per fer un futur millor i imperfecte per al seu poble.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.