Isidre Molas - Quan tot ens semblava possible

La coincidència amb els estudiants del Moviment Socialista de Catalunya era el punt més positiu, pel que fa a la complementarietat i l’opció ideològica, i va ser feta amb caràcter general; no solament assegurava que no hi hauria escissió entre nosaltres, sinó que a més articulava una aliança que en el futur podia anar més enllà de la universitat. En tot cas, seria una organització socialista plural, que va resultar prefiguradora de la futura unitat socialista. L’organització, d’entrada, no tenia nom, i el compromís fou que els estudiants que actuessin fora de la universitat no s’hi incorporarien. Els més coneguts ajudaríem des de la segona fila, amb discreció. Una peça del puzle era fer una revista: teníem el punt de trobada en una casa del carrer Magdalena Sofia que oferia Josep Montserrat Torrents, de l’MSC de Dret, que era més gran que nosaltres. Ell i jo escrivíem i corregíem. Em sembla que es va dir, o s’havia de dir, Realitat . En vaig veure un número zero, però la impressió era infame i crec que no es va repartir. No n’he vist mai més cap exemplar, ni n’he sentit parlar a ningú. La creació de la plataforma va costar algunes reunions de dos en bars o caminant pel carrer. Només recordo una reunió de tres al bar Núria del passeig de Sant Joan, al costat del cinema Xile. Més endavant, aquesta plataforma va prendre el nom de Moviment Febrer 62. El nom es va posar més endavant, en record de les manifestacions d’estudiants del febrer de 1962, i seria una plataforma conjunta universitària de l’MSC, l’ADP i el FOC.

Sense l’existència d’un marc social de llibertats polítiques i sindicals que permetés una articulació fluida i permeable del nostre poble, sense condicions de llibertat, la tendència a esdevenir un partit resultava inevitable; i no era possible cap altra opció que no fos la d’un partit clandestí, amb el risc d’esdevenir un espai tancat. El patriotisme de partit i l’exigència de disciplina foren conseqüències inevitables —i amb la dosi corresponent de mística i de sectarisme—, però la defensa del caràcter democràtic, del debat permanent i de ser un espai de formació foren també fonamentals. En molts dels militants va quedar-hi el pòsit d’una idea de partit entès com a expressió d’un front social ampli, plural i variat. La missió de la direcció havia de ser garantir-ne l’existència; no pas retallar-lo.

I en aquestes condicions, arran de les mobilitzacions de solidaritat amb les vagues obreres que s’havien iniciat a Astúries i que s’havien transmès al País Basc, havien començat els esforços per fer actes de solidaritat entre els estudiants universitaris i en algunes empreses; moguts per líders nous, joves. A començaments de març havíem ciclostilat fulls que convocaven a la solidaritat en les empreses i a una concentració. No recordo si anaven signats o no, però en la distribució d’aquesta propaganda es van produir unes detencions que van suposar una «caiguda» del FOC i la detenció de diversos militants i l’exili d’altres.

Fa algun temps vaig escriure i publicar, sota el títol El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records , unes memòries sobre el meu pas per la presó, encara que seria més exacte dir per les presons, ja que durant aquell any vaig passar per la Model de Barcelona, la Carabanchel de Madrid i, finalment, per la presó de Sòria.

La meva detenció va produir-se la matinada del dia 16 de maig de 1962 i vaig ingressar a presó el dia 21 de maig a última hora. Quan ens van treure del cotxe érem a l’interior de la presó Model de Barcelona, ens van registrar en el llibre i ens van aplicar les mesures administratives corresponents; i tot seguit ens van enviar a dormir en cel·les individuals. L’ingrés va ser tan alliberador com trobar una illa en un naufragi. Em sembla recordar uns sorolls de benvinguda, i així vam començar a passar el període d’aïllament; no recordo quants dies vam ser-hi, potser una setmana. Allí ja hi havia diversos estudiants que havien arribat en grup i ara n’arribaven uns altres que els destinos —presos que redimien i feien d’auxiliars a les galeries o altres dependències— van considerar que per l’edat havíem de ser estudiants. D’aquesta manera, els residents van ser avisats de l’arribada de nous hostes i a través de la finestra o de la canonada de l’aigua vam donar i rebre les primeres notícies. Uns dies després ens van traslladar a cel·les de tres i vam sortir al pati. Dels estudiants, alguns eren del PSUC, uns altres de l’MF 62 i algun encara no era d’enlloc. Hi recordo Manuel Vázquez Montalbán, Salvador Clotas, Antoni Aponte, Martí Capdevila, Pere Puig i Bastard, Ferran Fullà i Albert Ballesteros, per exemple.

En aquestes detencions la policia no va fer diferències entre els nostres matisos i va agafar persones d’un sector i de l’altre, i també persones que es movien en tots dos sectors. Aquestes detencions es troben a la base de la decisió posterior de fer ja junts el Front Obrer de Catalunya (FOC) com un partit socialista pluralista i democràtic, dotat d’una certa organització i disciplina, i federat en l’FLP, o, tal com se’n diria oficialment, en les Organitzacions Front. A la presó, superada la primera fase de tensió entre Urenda i Guerra, tot va començar a rutllar ja mentre érem a Barcelona i després, a Madrid, va culminar.

Havíem estat detinguts i traslladats a Madrid: Josep Maria Picó Junqueras, Josep Verdura Tenas, Joan Ignasi Sardà Antón, Rodolf Guerra Fontana, Lluiís Avilés Farré, Damià Escuder Lladó, José Ignacio Urenda Bariego, Tomás Chicharro Manero, Josep Doladé Guardia, Antoni Tomàs Pineda, Josep Font Pérez, Vicenç Estévez Reus i jo mateix. Vam continuar organitzats com a partit i allí, si no m’equivoco, ens vam dividir en tres cèl·lules i vam tenir un comitè. Participàvem en les activitats conjuntes amb l’FLP que tenia també un comitè. Si es vol, era com una translació de l’estructura federal que existia a fora. I era allò que feien els del PSUC, els del PC d’Euskadi i el PCE.

Un cop a la setmana fèiem una reunió de cèl·lula al pati i també una de comitè, que eren els òrgans amb què parlaven oficialment els presos d’un altre partit o sindicat, i que es reunien necessàriament quan hi havia un conflicte de convivència entre persones de grups diferents per arribar a un acord i resoldre-ho. Les reunions de cèl·lula servien per comentar les notícies que els familiars havien donat en les comunicacions sobre fets rellevants. La nostra organització ja era integrada, encara que es respectava qui no volgués formar-ne part. Les sessions de formació es feien en un horari diferent i consistien en la lectura en veu alta d’un llibre, amb comentaris posteriors dels assistents.

Les reunions de cèl·lula eren per partit i les de formació es feien entre els felips . Les classes d’idiomes o de cultura general tenien també un horari autogestionat i eren voluntàries. Tot es feia al pati, asseguts a terra, uns repenjats a la paret i els altres formant rotllana. La gimnàstica, el frontó o l’atletisme no eren considerats disciplines polítiques, sinó que eren activitats lliures. En canvi, el règim de la comunitat econòmica funcionava més aviat voluntàriament i en tot cas anava per cel·les; el partit només hi intervenia si es produïa algun cas de necessitat o de marginació.

Durant un any hi vaig poder gaudir del repòs, de l’estudi i de la conversa, i vaig poder relacionar-me, i ho dic amb orgull i amb afecte, amb més d’un centenar de persones d’una categoria humana extraordinària. D’ells, en vaig aprendre molt, a través de converses o dels monòlegs que sorgien quan s’animaven a parlar sobre les seves trajectòries, o quan reflexionaven sobre el futur imperfecte. Cada història del món, d’Espanya o de Catalunya, era diferent segons qui l’expliqués; però les perspectives eren tan riques i sucoses que podies seguir-les sense necessitat d’estar obligat a donar-los la raó. Tampoc no la demanaven, i això era fonamental. Perquè cadascú només explicava la seva part de veritat.