Muriel Villanueva - Semiidèntics

Muriel Villanueva(València, 1976) És escriptora i professora d’escriptura, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i diplomada en Educació Musical. Ha publicat una trentena de llibres per a totes les edats i ara comença a programar les seves primeres obres de teatre. En narrativa per a adults destaquen La gatera, El parèntesi esquerre, Nines, Motril 86 i El ball de les estornelles . Ha estat traduïda a diverses llengües i ha rebut guardons com l’Antoni Vidal Ferrando, el Just M. Casero, el Carlemany, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, l’Atrapallibres o el Llibreter.

«T’ho dic a tu perquè no tinc ningú. Ara ja ho saps, que canto per no parlar perquè no tinc ningú. Tinc un estadi desbordat, a petar d’un públic que salta i que aixeca els punys quan canto, però és com un mar dels de bandera vermella, que es remou i s’entortolliga i fa veure que respon als trons i fa veure que els putos llamps l’electrocuten, però que no escolta a ningú.»

«T’ho dic a tu perquè no tinc ningú. Balle per no parlar perquè no tinc ningú. Em faig meu l’escenari i deixe que em parlen els cossos, els cossos dels altres, i faig com que parle amb ells, sí, i els abrace, els alce, els imite i ens dobleguem els uns dins dels altres, ballem simetries i paral·lelismes, les xiques fan exquisideses, els xics ens tornem rajoles, i entre tots construïm miratges i el públic ens felicita...»

L’Ari i l’Aran lluiten constantment contra una sensació de mancança, com si els faltés alguna part d’ells mateixos. Ella, l’Ari, compon cançons sobre els seus sentiments i inquietuds: soledat, incomprensió, absència, boira. Tot i que només té dinou anys, està triomfant arreu amb els seus raps estripats i punyents. Ell, l’Aran, és ballarí i dalt de l’escenari és la mescla perfecta de força i delicadesa: el seu cos busca connectar-se amb el món, amb algú. Tot i que només té dinou anys, les millors companyies de dansa el volen contractar.

Amb un estil alhora líric i directe, Muriel Villanueva ha trenat la història de dos joves que es busquen, que es qüestionen la seva identitat, la seva realitat sexual i els seus orígens, i que senten el mateix buit. Però cap dels dos no sap que l’altre existeix.

Villanueva ha guanyat els premis Just M. Casero, Carlemany, Antoni Vidal Ferrando i Llibreter, entre altres.

Semiidèntics

Narratives

125

© 2021 Muriel Villanueva

© Ebru Sidar / Arcangel Images,

per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: gener de 2021

ISBN: 978-84-18197-62-8

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Muriel Villanueva

A les meves tres mares, per ordre d’aparició, i al meu germà

La sesquizigosi és una tercera possibilitat de formació de bessons originada per la fecundació simultània d’un òvul per part de dos espermatozous. Se la considera un contínuum entre la monozigosi i la dizigosi i s’ha acordat anomenar aquesta mena de bessons «semiidèntics». Els dos únics casos descrits fins a l’actualitat daten de 2017 i 2019.

Canto per no parlar. Per no escopir.

Un bloguer gilipollas que no aixecava un pam de terra va escriure una vegada que quan canto escupo, que el meu rap no és música, que només soc una cria mimada fotent criaturades, com si em conegués de res, com si sabés una merda de la meva vida. No. Jo sé què i per què canto i ho faig així perquè em surt dels ovaris. I el que passa és que alguns tios no suporten que una tia amb poques tetes i amb un micro ompli un estadi i posi la penya a saltar com boja.

Jo no escupo, joder, jo agafo les paraules i les cuso en frases que formen com imatges i sé que foten mal però només vull que obliguin a pensar, a pensar de debò, sense xarxa, a cor obert. I si pensar fot mal no és cosa meva. Que s’hi posin fulles. D’afaitar. O ja s’ho faran.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Ara ja ho saps, que canto per no parlar perquè no tinc ningú.

Tinc un estadi desbordat, a petar d’un públic que salta i que aixeca els punys quan canto, però és com un mar dels de bandera vermella, que es remou i s’entortolliga i fa veure que respon als trons i fa veure que els putos llamps l’electrocuten, però que no escolta a ningú.

T’ho dic a tu, mirall, perquè jo sé que ets viu. Tu ets meu i jo soc teva, però ets líquid i hi ha algú a dintre teu, algú altre que no soc jo. I entre l’altre i jo no hi ha cap mena de boira.

Enganxo el nas a tu, fins a embrutar-te i tot. Llavors em miro als ulls. Em miro cada porus i cada puto error de l’epidermis, sento la pell tibant i les pestanyes em tremolen. I si em concentro molt puc quasi creure que el que hi ha a l’altra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que m’escolta, que em veu, que em diu que em mira i que és aquí. Algú a qui puc tocar.

No puc parpellejar. Si parpellejo tot se’n va a prendre pel sac, tot això se’m desintegra a les retines, fot un pet, desapareix. I em quedo sola, aquí, com sempre, un altre cop.

Balle per no parlar. Perquè, si no balle, em tombe a terra a mirar el sostre i el cap comença a fer-me voltes i llavors em pose a desvariejar.

Una crítica de dansa parisenca escrigué fa un parell de mesos que la meua dansa és única perquè combine la força dels ballarins amb la delicadesa de les ballarines. Reduccionista i conservadora, tot i les ínfules. Escrigué això sense saber el que només saben els meus amics més íntims, perquè per a la majoria soc un xic, perquè en aquest món només es pot ser o xic o xica, i jo no tinc ganes de discutir.

I a mi ballar m’encanta, clar que sí, però només ho faig per no parlar. Ben mirat, la dansa és la meua manera de parlar, perquè jo parle amb el cos, així, botant i girant i alçant el braç que tinc sencer i el braç que tinc a mitges.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Balle per no parlar perquè no tinc ningú.

Em faig meu l’escenari i deixe que em parlen els cossos, els cossos dels altres, i faig com que parle amb ells, sí, i els abrace, els alce, els imite i ens dobleguem els uns dins dels altres, ballem simetries i paral·lelismes, les xiques fan exquisideses, els xics ens tornem rajoles, i entre tots construïm miratges i el públic ens felicita però jo seguisc ficat en la meua quarantena infinita, en el meu silenci, que busca a la deriva altres silencis.

T’ho dic a tu, espill, perquè et sent meu i em sent teu, perquè eres líquid. Però hi ha algú dins teu, algú altre que no soc jo.

Apegue el nas a tu, quasi a tocar. Em mire als ulls. Em mire cada porus i cada error de l’epidermis, sent la pell estirada i les pestanyes em tremolen. I si em concentre molt m’adone que el que hi ha a l’altra banda són carn i ossos, que hi ha algú viu que viu en tu, idèntic a mi, però no del tot. Algú que m’escolta, que em veu, que em diu: «Et mire. Estic ací».