Muriel Villanueva - Semiidèntics

Una vegada em vaig enfadar amb tu perquè et vas passar el dia mirant pardalets feliços i núvols prims per la finestra sense fer-me ni cas i et vaig arrencar els ulls. I la mare regirà la casa de dalt a baix fins que trobà dos botons menuts i negres al fons d’un calaix i, ja més tranquil·la, s’assegué a la butaca del saló. Allà, sense haver-se enfadat un pèl amb mi però amb unes ganes de plorar molt evidents, te’ls va cosir a la cara per a que pogueres seguir mirant-me.

No ha provat mai de separar-nos. Per alguna estranya raó, ella ho entén. Jo no, Gretel. Però ella sí.

No em cal despertador. Em fot dels nervis, i no em cal. Estic programada. Les vuit del vespre, comença el meu dia. Surto del llit en pilotes, a aquesta hora, sola a casa, soc la puta ama.

Abans de pirar a la seva feina immunda, la Manuela em deixa un plat al microones. Jo el llenço a les escombraries i demano una pizza, o menjar xinès, o el que em roti. Avui sushi. «Vint minuts, senyoreta, i som aquí».

No és dia de convidar ningú ni de sortir a fer mal. Estic concentrada en temes nous.

Mentre espero el sushi em passo una aigua ben freda. Quan miro el plat de dutxa sota els meus peus, quan veig com ha perdut la brillantor, em venen al cap els jacuzzis resplendents dels hotelassos americans i em pregunto per què coi no m’he comprat ja un àtic assolellat al passeig de Gràcia o un xalet de quatre plantes a Sitges, amb un jardí de palmeres i rosers que desemboqui al mar. Corro aquesta merda de cortina de plàstic brut i em pregunto per què segueixo en un entresol de Sants sobre uns baixos abandonats, apalancada amb una mare tan penosa, per què no foto el camp i li assigno una pensió perquè deixi de passar el motxo, per què sento que li dec alguna cosa.

«La vida, em deus, em sents?», em diu. «Si tu sabessis el que em deus no em parlaries com em parles».

I jo no puc marxar d’aquesta merda de pis que fa pudor de tabac. Quin puto fàstic.

Persiana a mig gas, saleta en penombra, lampareta de peu, catifa de pèl llarg, cul enfonsat al sofà de vellut, dessuadora, caputxa, bermudes, capítol de sèrie xunga, crèdits estridents rere les plantes dels peus descalços sobre la tauleta, i ja no queda sushi. Un rot en honor al cuiner del japonès de la cantonada.

Em trec la caputxa i encara em noto els cabells mullats. Amb el puny de la màniga em netejo els mocs. Tanco el portàtil amb el peu i l’aparto. M’atanso al vidre de la tauleta. Al reflex endevino que ja toca repassar la part del cap que porto rapada i retocar el tint blau de les rastes.

M’aixeco i vaig cap a l’estudi. Encenc l’altre portàtil, el teclat, la caixa de ritmes, l’ampli, i em poso els cascos, fins als ovaris que el veí em doni copets a la paret.

Treballaré tota la nit en un tema nou.

Si n’estic satisfeta, així que surti el sol en faré una premaqueta, només de la part instrumental, i la passaré al Lost i a la Jèssika perquè la vagin escoltant i decidim si ho passem a la resta. A les set del matí em calçaré les vambes, em posaré una samarreta de tirants, em faré una cua, em clavaré la gorra de la invisibilitat, baixaré les escales fins al portal a tres esglaons per segon i sortiré a la placeta mentre em posaré els auriculars. Tot just començarà a fer-se de dia quan arrencaré a córrer. És així com em surten les lletres, esquivant la boira densa i eterna que porto davant dels ulls, escrutant el món, les voreres trencades, els passos de zebra esborrats, els arbres denigrats, mentre escolto la base.

Passaré pel carrer aquell només per comprovar un cop més si, quan m’aturo a beure aigua a la font on pixen els gossos, es mouen les cortines blanques del segon, si s’obren una mica, si ens creuem les mirades. Sé que no és un fan. Potser és una vella avorrida, o un pervertit que s’excita amb noies que no es depilen, o una nena malalta que no pot sortir de casa i a qui no pot tocar el sol. Algun dia, quan sàpiga qui és, li faré una cançó.

Tornaré a la meva cel·la després d’una hora fora.

Apuntaré quatre idees per a una possible lletra en un paper qualsevol.

Llavors vindrà el millor: ficar-me a l’habitació, tancar la porta amb pestell, abaixar la persiana, treure’m tota la roba, tirar-me sobre el llit, abraçar-me a tu, coixí, i caure en un son molt profund, molt profund, en què no recordaré haver existit.

El teu pare, Ariadna, em va deixar tirada. Ell a mi, em sents? Ell. A mi. Fica-t’ho al cap.

Ja està. No t’ho volia dir. Sempre he pensat que tenies dret a creure que en algun lloc tenies un pare mínimament decent, un desgraciadet que, per algun motiu, no havia pogut fer-se càrrec de tu. Però no. El teu pare no va voler, no va voler, fer-se càrrec de tu, que és molt diferent de no poder, ho entens? Poder podia, i tant que podia. I ni un duro, en tots aquests anys.

Menja’t això i no em miris amb aquesta cara. Vols més caldo?

Que no. Com vols que t’ho digui? No et diré com es diu.

És que al final t’ho has buscat, Ariadna, perquè portes... Quants anys fa, que saps parlar, eh? Portes mínim setze anys tractant-me com una merda perquè et penses que t’he pujat sola perquè m’ha donat la gana. Doncs no. Et penses que no somiava amb tenir marit i sogres i un gos i una segona residència o què?

Parlo amb la boca plena perquè em rota, que aquí la mare soc jo.

Em vaig buscar un bon partit i... Ni això, perquè em va trobar ell sense buscar-lo jo. Es va encapritxar de mi, perquè ho sàpigues, que jo als vint era una cucada, encara que llavors no me n’adonés. Ara amb quaranta em veig horrible i penso que... Bé, que em va prenyar i després em vaig passar sola bona part de l’embaràs, la pitjor part de l’embaràs. Et vaig parir sola. So-la. I vaig haver de prendre sola la pitjor deci...

Què?

Ja ho sé, coi, que no és culpa teva. Però escolta’m i no em tallis. I no et moquis a les mànigues, coi, quin fàstic.

Patates? No, de quètxup res, filla, cuidem-nos una mica, va.

Fumar fumo perquè em surt del cony. Aquí l’adulta soc jo.

Ja ho sé, que no és cosa teva si els meus pares... que no és cosa teva si no tinc ni pares. Ves a saber si tinc germans, jo. No és culpa teva, filla, ja ho sé, i què vols que et digui? Per això t’he aguantat la mala llet tants anys, però ja tens una edat, Ariadna, ja fa més d’un any que ets major d’edat, escrius cançons suuupermadures per tenir-ne dinou, que ho diuen hasta per la ràdio, i crec que ja pots entendre el que és que un home deixi tirada a una dona a mig embaràs només perquè se li ha creuat un cable als collons i no se’l sap ni treure.

Has de sopar amb la caputxa posada?

El teu pare era un covard. Un covard i un imbècil. Però que no et sàpiga greu portar el seu ADN, que covard i imbècil t’ho fa ser la vida, no la sang.

Nooo. Això no ho diguis. No és pitjor, ni molt menys, portar el meu.

Ets idiota, filla. Tan malament ho he fet? Com m’has pogut sortir així? Desagraïda. Una filla forrada de diners que permet que jo segueixi esllomant-me netejant escales.

Tens sort d’haver tret els meus ulls. Mira-te’ls.

Deixa el bistec i mira’m als ulls, coi, que no em mires mai.

Com que no? Jo a tu sí que et miro. T’he mirat sempre.

Ell? Res, negres. I era guapot, d’acord, apanyat, però juraria que ara ja deu ser calb. I d’acord que jo sempre he estat una pocapena, però et prometo que soc molt però que molt millor persona que ell. I no em negaràs que tenir els ulls verd olivera...

Ja ho sé, que no és un concurs.

Ets idiota. No vaig de poeta. A l’hospital m’ho va dir la llevadora, que aquest verd es diu olivera.

Menja, va, que estàs feta un secall. T’ho reescalfo?