Pere Comellas - Els colors de la neu

El més curiós de les llengües, potser, és que són perfectament diferenciables de qualsevol altre sistema de comunicació, i al mateix temps se’ns fa difícil delimitar clarament què tenen en comú, més enllà d’universals tan generals com els que acabem d’esmentar breument. De fet, ja els primers estudiosos dels universals de les llengües des d’una perspectiva inductiva (és a dir, comparant les característiques de les llengües particulars per extreure’n elements comuns) es van adonar que gairebé sempre es podia trobar un contraexemple. Si s’entenia «universal» de manera absoluta, pràcticament calia reduir-los a gairebé res. I, a més, una determinada perspectiva teòrica podia afavorir o, al contrari, qüestionar l’existència d’un determinat universal, perquè la comparació interlingüística passa inevitablement per unes categories teòriques. Així, per exemple, se sol considerar que totes les llengües compten amb verbs i noms, però això implica reconèixer prèviament que les categories «verb» i «nom» existeixen en si, i per això hi ha lingüistes que posen en dubte fins i tot aquest universal. Al final, ja gairebé des del començament es va estipular que el que es trobava en les llengües són uns pocs universals molt generals, i una segona categoria d’universals estadístics, és a dir, aquells que es troben en la gran majoria de les llengües, però que poden tenir excepcions.

A banda, la lingüística del segle XX va identificar una sèrie de trets que es relacionen entre ells i va començar a formular universals implicatius.

Un universal implicatiu es predica amb la fórmula: «Si una llengua té una característica X també té una característica Y, però no a l’inrevés». El més interessant d’aquest tipus d’universals és que ens mostren fins a quin punt les llengües funcionen a la seva manera i no són fàcilment manipulables, perquè les característiques depenen del sistema. Vegem-ne alguns exemples:

1. Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés. Hi ha moltes llengües que designen amb un únic terme el que nosaltres denominem amb dues paraules, braç i mà , i un altre terme per al que nosaltres també denominem amb dos mots, cama i peu . Com en el nostre cas, sabem que totes les llengües que tinguin un terme per a «peu» també en tindran un per a «mà». Però hi ha llengües que tenen un terme per a «mà» i un per a «braç», però després en tenen un de sol per a «cama» i «peu».

2. Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés. Sovint, quan parlem de sistemes numerals que tenen multiplicació, pensem en el francès, que empra el terme quatre-vingt per «vuitanta». Si hi pensem és perquè, en fer una operació diferent de la que fem nosaltres, som conscients que és una multiplicació. Per poc que ens hi fixem, però, ens adonarem que dos-cents, quatre mil, tres milions , etc. també són multiplicacions (dos per cent, quatre per mil…). I això ens permet concloure que també tenim addició, com ara trenta-set (trenta més set), cinquanta-nou, setanta-tres , etc.

3. Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés. Aquest universal respon a un principi general que diu que les oposicions que es donen en la categoria marcada també es donen en la no marcada, però no a l’inrevés. Atès que en l’oposició singular-plural el plural és el marcat, les oposicions que hi trobem també hi han de ser en singular. En canvi, les oposicions que es donen en el singular no tenen per què ser-hi en plural. Si pensem en els articles, en català tenim l’oposició els/les en plural i en singular el/la . En alemany, en canvi, l’oposició der / die / das del singular es neutralitza en die en plural. En francès tenim le / la en singular i les en plural.

4. Si una llengua té flexió també té derivació, però no a l’inrevés. La diferència entre la flexió i la derivació és que la flexió només afegeix a l’arrel informació gramatical (per exemple, a canto i cantaven es manté el significat essencial —«cantar»— sense produir-se canvis en la categoria, en aquest cas sempre un verb; o a vaig i anava , on encara que la flexió modifiqui tant l’arrel que es fa irreconeixible, significat i categoria es mantenen), mentre que la derivació canvia el significat de l’arrel ( familiar – familiariaritat ) i a vegades també la categoria gramatical ( personal – personalment ). Una manera fàcil de distingir una cosa de l’altra és que els termes derivats tenen cadascun entrada pròpia al diccionari, mentre que els flexionats no (totes les formes verbals van sota una mateixa entrada). Hi ha moltes llengües que amb la derivació fan la funció que nosaltres fem amb la flexió (per exemple, els temps verbals), però sabem que si tenim flexió, també tindrem derivació.

5. Cap llengua no té trial si no té dual. Cap llengua no té dual si no té plural (vegeu l’apartat «Nosaltres vol dir tu i jo?»). Pot ser que una llengua no tingui nombre. Si en té, aleshores com a mínim ha de tenir singular i plural, però pot ser que també tingui dual, trial… Però els universals implicatius diuen que si una llengua té trial també té dual, però no a l’inrevés. És a dir, no podem esperar trobar una llengua que tingui trial però no tingui dual.

6. Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés. De fet, hi ha moltes llengües que tenen la categoria nombre (un 80 % pel cap baix), però molt poques que tinguin la categoria gènere (vegeu l’apartat «Gèneres i sexes»). El que no es coneix és cap llengua que tingui la categoria gènere i no tingui la de nombre perquè aquestes categories tenen relacions d’implicació.

Amb aquests exemples es fa evident que el funcionament d’una llengua no el controla ningú —els acadèmics tampoc— i atès que, pel que anem observant, totes s’ajusten a determinats models, podem concloure que la idea de llengües desenvolupades versus llengües subdesenvolupades no té cap fonament real. És per això que quan topem amb aquests (pre)judicis podem estar segurs que només es basen en el desconeixement, tant de les llengües en qüestió com del funcionament de les llengües i de la lingüística. En realitat, la igualtat de totes les llengües és inquietant per a alguns perquè ens diu que hi ha àmbits de la vida dels humans que es poden escapar de tot control i que ens fan realment lliures. Potser per això les volen fer desaparèixer.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.