Pere Comellas - Els colors de la neu

Un altre dels trets de disseny del llenguatge humà que el diferencia molt d’altres sistemes de comunicació és la productivitat, és a dir, la capacitat de crear i entendre missatges que no hem sentit mai abans, o que també ens permet construir oracions gramaticals amb paraules inventades: «Els brisons gerrosos tisneren lonassos» no vol dir res, i tanmateix no ens costa gens convertir la frase en singular: «El brisó gerrós tisnera un lonàs», o en passiva: «Els lonassos són tisnerats per brisons gerrosos», en condicional: «Si els brisons gerrosos tisneressin lonassos…», en passat, en futur, etc.

Aquests quatre trets —doble articulació, semanticitat, arbitrarietat i productivitat— donen una gran versatilitat a les llengües i, com a trets inherents al sistema, són universals. Per això, quan algú diu que hi ha llengües que només tenen 80 paraules o que no tenen gramàtica, ignora que tots tenim els mateixos recursos, com deia el gran lingüista Edward Sapir (1921: 206): «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d’Assam». Seria força incomprensible que no els aprofitéssim. Però, a més, les llengües disposen d’un altre tret molt rar en altres sistemes de comunicació: el desplaçament.

El desplaçament és la característica que ens permet parlar de coses que no són ni aquí ni ara. És cert que les abelles poden indicar on es troba una font d’aliment que pot ser a deu quilòmetres del rusc, però comparat amb les llengües humanes és una capacitat molt pobra (i, tot i així, gairebé és única en els sistemes de comunicació no humans). Perquè amb les llengües no només podem comunicar sobre coses que no són a la vista, com l’aliment a deu quilòmetres: podem fins i tot crear mons que no han existit mai. El desplaçament combinat amb la prevaricació o la capacitat de mentir del mateix sistema fan que la capacitat del llenguatge ens doni unes possibilitats no conegudes en altres espècies però comunes a tots els humans.

Els trets de disseny ja mostren per què no té gaire sentit parlar de llengües millors que d’altres quan totes en disposen, però és que, a més, s’han identificat una sèrie de trets universals que mostren, d’una banda, que les llengües funcionen a la seva manera, és a dir, que els humans en bona part no les podem controlar. D’altra banda, aquests principis universals mostren que en molts sentits les llengües no depenen ni de la cultura ni de les característiques socioeconòmiques dels seus parlants.

Un dels prejudicis més freqüents sobre les llengües que se suposen «primitives» és que no estan capacitades per a l’abstracció. Aquesta suposició, del tot gratuïta, en el sentit més literal és completament absurda. Qualsevol concepte, qualsevol, és una abstracció. «Pedra» és una etiqueta lèxica que fa referència a tots els objectes que existeixen, han existit i existiran amb unes característiques bastant abstractes (tractarem una mica de la qüestió de la categorització, és a dir, de com conceptualitzem, a l’apartat «Categoritzar»). Però encara que entenguem la idea d’abstracció en un sentit menys general, és a dir, considerant no pas conceptes com «pedra», que semblen apuntar a referents molt concrets i tangibles, sinó a conceptes com «llibertat» o «llengua» o «socialisme» (el que al col·legi anomenaven «noms abstractes»), la situació és la mateixa. Perquè totes les llengües estan perfectament capacitades per expressar conceptes tan abstractes.

De fet, en el fons no és qüestió de llengües, sinó de pensament humà, de capacitat d’abstracció totalment inherent a la ment humana, qualsevol ment humana. Però és que, a més, hi ha llengües d’aquestes que històricament s’havien considerat «primitives» que compten amb mecanismes lingüístics específics i ben clars per expressar aquesta mena d’abstracció. Per exemple, les llengües bantus.

En aquestes llengües els substantius es classifiquen en diverses classes nominals que determinen les concordances (vegeu-ne més exemples a l’apartat «Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)»). Els fonaments de l’agrupació semblen respondre aproximadament a criteris semàntics: hi ha una classe per a les persones, una altra per als animals, per a les plantes, per a les coses… i per als abstractes! Si agafem l’arrel - ganda , per exemple, tenim els termes baganda (amb el prefix ba- , corresponent als humans), que vol dir «els gandes, la gent ganda»; luganda vol dir «la llengua ganda» ( lu- serveix per a les llengües, entre altres coses) i Uganda , «el país ganda». O l’arrel -kongo , que forma bakongo («els kongos») i kikongo («la llengua kongo»); o l’arrel -tswana : batswana («els tswanes»), setswana («la llengua tswana») i Botswana («el país tswana»). El prefix u- / bo- correspon als abstractes. Julius Nyerere, primer president de la Tanzània independent, va crear molta terminologia política en suahili, terminologia d’aquesta que es considera abstracta per excel·lència. Per expressar la idea de «socialisme africà», per exemple, va crear un neologisme sobre la base d’una arrel - jamaa amb el prefix dels abstractes: ujamaa ( jamaa és un manlleu de l’àrab que vol dir «grup de persones», que en suahili passa a voler dir «família» en el sentit d’organització comunitària tradicional. El prefix u- ho converteix en un terme abstracte, en aquest cas «socialisme africà», la gran família de la societat sencera. Igual que en català convertim germà en germandat , o amic en amistat , en el nostre cas no amb una classe nominal diferent, sinó amb un sufix de derivació).

Al marge dels procediments morfològics com els de les llengües bantus, hi ha un procediment universal que parteix dels noms de coses concretes, especialment les parts del cos humà, per explicar nocions espacials, temporals i abstractes. Cap , per exemple, en català també es fa servir per expressar una direcció en l’espai, «vaig cap allà»; una aproximació temporal, «arribarem cap a les dotze», i idees abstractes com la intel·ligència: «aquesta noia té molt bon cap». A mà li podem donar un sentit espacial, «a mà dreta»; quantitatiu, «fa una mà de temps que no ens veiem», o abstracte, «té molt bona mà amb les criatures», «és la seva mà dreta» (la col·laboradora més estreta, de més confiança). Aquest procediment es troba en totes les llengües. Per tant, no podem dubtar que en totes podem parlar de conceptes abstractes, i convertir en abstractes coses ben concretes per la via de la metàfora o la gramaticalització.

De manera semblant a l’abstracció, els universals desmunten tots els tòpics sobre les suposades mancances de determinades llengües. Hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Ja hem vist que el tret del desplaçament és universal. Per tant, en totes es pot parlar del passat i del futur. L’afirmació generalment es basa en llengües que no gramaticalitzen el temps com ho fem nosaltres. Però això no vol dir que no en puguin parlar mitjançant altres recursos, de la mateixa manera que nosaltres que no gramaticalitzem l’espai (no tenim formes verbals diferents per indicar que fem una cosa a prop o lluny, com sí que en tenim per indicar que la fem avui o ahir) en podem parlar fent servir demostratius — aquest, aquell —, adverbis — aquí, allà — i els recursos que ens calguin.

També hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot comptar i, tot i que hi ha diferències molt importants en l’abast dels sistemes numerals, no es coneix cap llengua que, quan ho ha necessitat, no hagi sigut capaç de construir-ne o manllevar-ne un ràpidament (vegeu l’apartat «Comptar fins a tres o més»). O que hi ha llengües sense gramàtica, i aquí se sol confondre aquesta mena de codi penal o de codi de circulació de la llengua que ensenya les convencions de l’estàndard, fonamentalment escrit, i que assenyala el que és correcte i el que no ho és, amb el que els lingüistes entenen per gramàtica: el funcionament d’una llengua, el conjunt de mecanismes i elements que la fan possible. Si una llengua no tingués gramàtica (no tingués estructura, cap regularitat) seria impossible comunicar-s’hi en cap sentit.