Pere Comellas - Els colors de la neu

Si demanéssim als autors on resideixen aquestes característiques (musculatura de la frase, exactitud de l’anglès, intel·ligència del francès…), segurament ens respondrien amb una sèrie de vaguetats. I si haguessin de justificar per què aquestes sí i d’altres no, costa d’imaginar quina podria ser la resposta. Què té la «musculatura» del castellà que no tingui la del rus? Per què l’exactitud de l’anglès i no la de l’alemany? Per què la intel·ligència del francès i no la de l’italià? El cas és que, si en lloc de confrontar-los al rus, l’alemany i l’italià, ho féssim al cherokee, el mandinga i el malai, segurament podrien respondre qualsevol cosa i ningú no els ho discutiria. Per què? Doncs perquè, d’entrada, són llengües molt menys conegudes, però sobretot perquè són llengües que aquests pontificadors sobre la qualitat de les llengües no consideren ni llengües. Sinó simples dialectes o patuesos que no vehiculen cap «cultura» digna d’aquest nom (recordem l’expressió que es fa servir sovint de «llengua de cultura», com si hi hagués llengües que no ho fossin).

Tots els judicis sobre la qualitat, l’adequació, la riquesa i altres atributs de les llengües només es basen en prejudicis. No es basen en el coneixement, perquè el coneixement desmenteix tots aquests tòpics.

És cert que la lingüística del segle XIX, i pràcticament fins a la Segona Guerra Mundial, a vegades va voler donar pàtina científica a judicis d’aquesta mena, però l’argumentació és tan feble que ni es mereix que ens hi entretinguem. D’altra banda, quan es parla d’aquesta qüestió, generalment els arguments es basen en el lèxic, i el lèxic, especialment el cultural, és la part més superficial de la llengua. Aquella que es pot canviar més fàcilment i, pel mateix motiu, pot augmentar o disminuir ràpidament segons les necessitats dels parlants.

Quan es diu que «en tal llengua no es pot parlar de X» no s’està dient que la gramàtica de la llengua en qüestió tingui unes regles que li impedeixen de fer-ho. Senzillament es diu que no hi ha prou paraules per fer-ho. I què fem —tots— quan no tenim paraules? Doncs o bé les creem (rarament), o bé les calquem (alguna vegada), o bé ampliem el significat d’alguna que ja tenim (força sovint), o bé les manllevem directament (gairebé sempre). En el camp de la informàtica, per exemple, programari seria una creació, ratolí un calc (una traducció literal de mouse ), teclat una ampliació de significat (ja existien els de les màquines d’escriure) i web un manlleu.

Això que fem en el món de la informàtica (i en tants altres àmbits), ho fan totes les llengües en tot allò que els convé. Quan manllevem, recorrem a aquells que ens poden proporcionar el que necessitem i, sovint, del tipus de manlleu en podem inferir el tipus de relació amb els parlants (quines cultures són més influents, o amb qui tenim més contacte…). Però el que cal tenir present és que tots manllevem. A vegades es diu que hi ha llengües més manllevadores que d’altres. L’islandès és un dels casos clàssics de llengua resistent al manlleu, però de fet el que és resistent no és la llengua, és la política lingüística que s’hi practica. Atès que l’islandès era considerat un dialecte del danès, quan Islàndia aconsegueix la independència els islandesos es proposen diferenciar la seva llengua del danès, i per això eviten tant com poden els manlleus i s’estimen més crear termes nous.

El suahili, parlat a l’Àfrica oriental i que actua com a llengua franca en una zona força extensa del continent, és una llengua considerada manllevadora, fins al punt que hi ha qui la considera un dialecte de l’àrab, del qual ha manllevat bona part del lèxic; a més, també ha manllevat termes de l’anglès, el portuguès, l’hindi i d’altres llengües africanes. En aquest cas, la situació geogràfica dels parlants, a la costa de l’Índic (una zona d’intens contacte des de fa segles), va determinar que el suahili fos la primera llengua amb què topaven els visitants, i per això hi ha tants termes manllevats. Però la seva gramàtica és inequívocament bantu.

No és el lèxic, doncs, el que podria determinar que una llengua fos més apta que una altra per a determinades funcions. I quan diem que una llengua té més termes per parlar de plantes, o de filosofia, o de farmàcia, o d’astronomia, del que estem parlant és d’èmfasi cultural: hi ha llengües que tenen més termes per parlar d’aspectes rellevants en determinades cultures de la mateixa manera que un lingüista fa servir una terminologia i un ramader una altra. Qüestió d’especialització.

Si no és el lèxic, doncs, què ens podria permetre establir categories de millor o pitjor entre les llengües? Podríem optar per les mateixes característiques del llenguatge o, si no, pels aspectes estructurals de les llengües o, si es vol, la gramàtica.

El llenguatge és una capacitat humana universal que es realitza en les llengües. El fet que sigui universal ja determina que totes les llengües comparteixin una sèrie de trets de disseny que en altres sistemes de comunicació o bé no existeixen o, en cas que existeixin, no es combinen de la mateixa manera. Vegem-ne alguns.

Totes les llengües tenen un nombre finit de trets distintius sense significat per si mateixos. En les llengües orals els anomenem fonemes, i en les llengües de signes, components bàsics. El nombre d’aquestes unitats mínimes varia molt de llengua a llengua. La llengua amb el nombre més petit de fonemes que es coneix és el rotokas, una llengua de Papua Nova Guinea amb onze sons distintius, i les llengües amb els sistemes més extensos es parlen per la zona del Kalahari i tenen uns 140 fonemes (Maddieson, 1984: 7). Entre aquests extrems hi ha de tot, però el més important és que en totes les llengües aquestes unitats es combinen per formar unitats més grans, i aquestes, al seu torn, d’altres encara més grans. Aquest és el principi que es coneix com la doble articulació.

Les unitats obtingudes amb aquestes combinacions tenen (o poden tenir) significat. Per exemple, si apliquem el principi de doble articulació al llenguatge musical, podem combinar les unitats més petites (notes) en altres de més grans (acords o frases musicals), però el resultat no té significat, no apunta a un referent. Les paraules (dites o signades), en canvi, tenen un significat. Aquest tret de disseny és la semanticitat.

El significat de les unitats no respon a cap regla d’emparellament entre forma i referent. En principi, qualsevol paraula pot significar qualsevol cosa, i només el consens entre els parlants o la convenció permeten establir quin és el significat d’un signe lingüístic determinat. Aquest tret de disseny és l’arbitrarietat, i fa una funció molt important en l’eficàcia de les llengües i també, subsidiàriament, ens permet treure conclusions pel que fa a la seva història: en la mesura que, en principi, no hi ha cap relació entre el significat i el significant o la forma, tota semblança de forma i significat en llengües diferents s’ha d’explicar. Una causa no gaire freqüent és la casualitat: «fill» en hongarès és fiú , i en romanès fiu , i ambdós provenen d’arrels diferents, com l’anglès much i l’espanyol mucho . Les semblances són casuals. Una altra causa és la iconicitat. Seria el cas de les onomatopeies o altres elements que tenen una connexió amb el referent, de manera que la relació no és (del tot, si més no) arbitrària.

Una causa molt més freqüent amb diferència que les anteriors és el manlleu. Paraules que passen d’una llengua a una altra i que, per tant, s’assemblen en les dues llengües. És el cas de termes com xocolata o girafa (vegeu l’apartat «Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos»). Finalment, hi ha correspondències de forma i significat en el cas d’un origen comú, elements que pertanyien a la llengua de la qual venen les dues (o més) llengües actuals i que, per tant, són indicadors de parentiu. Bona part del lèxic romànic prové del llatí, i per tant no és estrany que paraules com aigua, agua, auga, aqua, aiga o apă s’assemblin en forma i significat; d’altra banda, eau és una bona mostra de fins a quin punt amb el temps les formes es poden anar diferenciant fins a fer-se difícilment reconeixibles com a cognades.