Jordi Bastart Cassè - Venècia Responsable

Història

En els més de mil anys de vida, la república veneciana va estendre el seu poder per bona part del Mediterrani oriental i el nord-est d’Itàlia. Quan l’any 828 es produeix el segrest del cos de sant Marc per entronitzar-lo com a patró de Venècia (vegeu pàgina 32) el poder d’aquesta república ja era manifest. Es basava en dos conceptes: l’emmagatzematge de la sal per al seu intercanvi per espècies i teixits portats d’Orient i la protecció de les rutes comercials amb una temible flota i amb ports fortificats en llocs estratègics del Mediterrani. Aquestes circumstàncies venien remarcades pel fet de posseir un territori continental molt petit, la qual cosa feia imprescindible desenvolupar una gran flota per expandir-se pel mar. Als venecians precisament se’ls atribueix el gran desenvolupament de les tècniques de navegació i de construcció d’embarcacions amb un Arsenale d’on van sortir milers de vaixells i on van arribar a treballar més de 15.000 persones.

Monumento all’Olocausto, Campo del Ghetto Nuovo.

Com a fets assenyalats destaquen la victòria, l’any 1381, a la batalla de Chioggia contra els genovesos, que confirmaria la supremacia veneciana al Mediterrani; la victòria sobre els turcs a la batalla de Lepant el 1571 i la invasió napoleònica de l’any 1797, que posa fi a la República veneciana.

El 1814, després de la derrota de Napoleó, Venècia i la regió del Vèneto passen a dependre de l’Imperi austrohongarès fins que el 1866 Venècia s’integra a la Itàlia unificada.

El lleó és el símbol que acompanya l’evangelista sant Marc. En el cas del lleó alat de Venècia, icona del poder de la República, apareix amb dues urpes al mar i dues a la terra en representació de l’extensió del seu poder en aquella època. Però saber amb certesa com va arribar a Venècia el cos de qui seria el seu patró és tot un misteri.

Explica la llegenda que l’any 828 dos mercaders venecians van aconseguir robar el cos de sant Marc d’un monestir d’Alexandria. Custodiat pels àrabs, van poder eludir-ne la vigilància amagant-lo sota una gruixuda capa de greix de porc. Després de passar molt de temps extraviat, un miracle va fer que l’any 1094 tragués un dels seus braços a través d’una columna. Actualment està enterrat sota l’altar major de la basílica que porta el seu nom.

Marco Polo (Venècia 1254–1324). Probablement ha estat l’explorador més famós de tots els temps. Fill d’una família de mercaders del barri de Cannaregio, va viatjar a l’Extrem Orient per comerciar amb els productes d’allà, principalment seda i espècies. El llibre Il milione (en català Els viatges de Marco Polo), fruit dels relats de Marco Polo a l’escriptor Rutischello de Pisa mentre tots dos es trobaven empresonats a Gènova, relata les aventures d’aquest viatger, a qui, de manera anecdòtica, es considera introductor del gelat, la pasta i les persianes a Itàlia.

Giovanni Bellini (Venècia 1430–1516). Pintor del Renaixement italià destacat per les seves obres de caire religiós. El seu pare Jacopo i el seu germà Gentile també van ser reconeguts mestres de la pintura.

Giorgio Barbelli, Giorgione (Castelfranco 1477–Venècia 1510). Tot i haver nascut en un poble del Vèneto, es va formar aviat com a pintor a Venècia, on va ser cridat per retratar el dux. També va decorar diverses façanes de palaus. Va morir a causa de la pesta que va assolar la ciutat el 1510.

Jacopo Sansovino (Florència 1486–Venècia 1570). Arquitecte, pintor i escultor, se’l coneix per la quantitat d’edificis que va construir als voltants de la Piazza de San Marco, així com la base (loggetta) del Campanile de la basílica.

Personatges il·lustres

Tiziano Vecellio (Pieve di Cadora 1488–Venècia 1576). Es tracta d’un dels pintors més importants de l’anomenada Escola veneciana i se’l considera un dels experts en la utilització del color. A Venècia hi ha una àmplia representació del seu art.

Andrea Palladio (Pàdua 1508–Vicenza 1580). La seva obra, amb un estil propi inconfusible, es troba en nombroses mansions del Vèneto reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. El seu veritable nom era Andrea Pietro della Gondola.

Jacopo Comin, Tintoretto (Venècia 1518–1576). Reconegut pintor de l’Escola de Venècia i un dels últims grans autors del Renaixement italià, Tintoretto es va dedicar en cos i ànima a pintar llenços per a esglésies i palaus de la seva ciutat natal. A la Scuola Grande di San Rocco hi ha una àmplia representació de la seva pintura.

Paolo Caliari, Veronese (Verona 1528–Venècia 1588). A l’edat de 28 anys es va establir definitivament a Venècia i les seves obres es caracteritzen pel luxe i el color, emmarcades de vegades entre grans arquitectures. Al Palazzo Ducale hi ha una bona mostra del seu art.

Veronica Franco (1546–1591). Una dona avançada al seu temps que va destacar en el camp de la música i de la poesia. Summament atractiva, un cop separada del seu marit, va adoptar el paper de cortesana, per la qual cosa va esdevenir objecte de desig de la majoria d’homes de la cort. La seva casa va ser un centre de les arts i pel seu jaç van passar prínceps i reis. Va sortir indemne de les acusacions de bruixeria a què la va sotmetre el tribunal de la Inquisició i va acabar fundant una casa d’acollida per a les dones cortesanes que es volien redimir. La seva vida ha estat novel·lada per l’escriptora nord-americana Margaret F. Rosenthal en The Honest Courtesan i el 1998 es va estrenar la pel·lícula Dangerous Beauty (a Espanya sota el títol Más fuerte que su destino), dirigida per Marshall Herskovitz, inspirada en l’esmentada novel·la. Tintoretto la va immortalitzar en un retrat.

Claudio Monteverdi (Cremona 1567–Venècia 1643). Compositor i intèrpret, la seva obra va estar sempre lligada a la temàtica religiosa. També va compondre divuit òperes, entre les quals destaquem: L’Orfeo, Il ritorno d’Ulisse in patria, L’incoronazione di Poppea i Arianna. El 1632 es va fer sacerdot i està enterrat a la Basilica di Santa Maria Gloriosa dei Frari.

Antonio Vivaldi (Venècia 1678–Viena 1741). Compositor i músic del Barroc, va crear més de set-centes obres. Una de les més conegudes és Les quatre estacions, concert per a violí i orquestra. Està considerat com un precursor de la música romàntica i de la música programàtica.

Descens de l’Esperit Sant, de Ticià. Basilica di Santa Maria della Salute.

Giorgio Massari (Venècia 1687–1766). Important arquitecte venecià que barrejava el seu estil clàssic amb elements de Palladio del període barroc. A Venècia hi ha nombrosos palaus i esglésies que porten la seva signatura.

Giovanni Antonio Canal, Canaletto (Venècia 1697–1768). Va destacar en la pintura, sobretot pels seus paisatges urbans, que eren fidels reproduccions de l’època. Segurament aquesta especialitat li va venir heretada del seu pare, també pintor, que treballava en l’escenografia de teatre. Tot i ser un artista eminentment venecià per les reproduccions de les seves vedutas (vistes), a Venècia hi ha molt pocs quadres seus; només hi són presents a la Gallerie dell’Accademia i a Ca’ Rezzonico.

Giambattista Tiepolo (Venècia 1696–Madrid 1770). La seva obra decora moltes esglésies de Venècia i alguns dels seus quadres més famosos es poden veure a la Gallerie dell’Accademia. Va tenir encàrrecs de diferents països i es va traslladar a Madrid per pintar el fresc del sostre del saló del tron del Palacio Real.