Joan Mayans - El futur no és el que era

Un petó.

Francina.

Corregeix “Un petó” per “Una abraçada”. El rellegeix i li sembla massa sec, massa dur. “Li sabrà greu”, pensa. “Però ja li està bé”. “No hi té dret”. Continua la conversa amb ella mateixa mentre fa un glop al tallat i el troba tan fred com el seu missatge. Esborra la frase del “Ja trobarem…”. Esborra el “No ho trobo adequat”, el “Saps que” i el “No vull”. Canvia l’abraçada per quelcom més col·loquial, per veure si ho arregla. S’ho torna a mirar.

No vindré, Kai.

No m’agrada perdre el temps pensant en el passat. No puc. I no em ve de gust. Entenc que tu vulguis anar-hi, que tu vulguis fer-ho, però no m’hi esperis.

Dona records a la Sara.

Francina.

No. No serveix. Esborra tot el missatge i tanca l’app. S’aixeca sense cap intenció d’acabar-se el tallat, deixa un euro i vint cèntims sobre la taula, recull i marxa ràpidament, com si, de sobte, tingués pressa. Bruscament, com si la jaqueta i la bossa en tinguessin la culpa. Fent espetegar els talons dels seus botins negres, com si les rajoles del carrer de Rosselló fossin un teclat més adequat per transmetre la seva incomoditat.

Passa el dia. Passa la nit. Passa la setmana. En passa una altra. Ràpidament, el missatge-bomba del Kai passa a ser primer una molèstia, després una anècdota i finalment una nota a peu de pàgina perduda dins l’apocalipsi del dia a dia. Fins que arriba el dimecres en qüestió, el dia que ell la citava, i ella se n’oblida completament.

No és fins uns dies després que hi torna a caure. És dissabte a la nit i el Jep, la seva parella, habitualment absent d’esperit des del moment que travessa el llindar de casa, avui tampoc no hi és físicament. Té un sopar amb no recorda qui. Abans s’hi oposava, als seus freqüents compromisos nocturns. Ara ja no. De fet, li agrada tenir el sofà i el menjador per a ella tota sola. Tant de bo se n’anés més sovint, a sopar, o al que sigui que faci. Els nens dormen i ella remena el mòbil davant la tele . És aleshores quan hi cau. “Hòstia! El Kai!” Mentre prem les icones que l’han de portar al seu missatge, dubta quin dia era que el Kai deia de quedar. “Quina setmana era?”, es pregunta, desitjant no fer tard. “Merda, merda, merda”, diu, quan comprova que la data ja ha passat. “És clar”, mormola, posant números a un calendari imaginari que sura entre la tele i ella. “Puta memòria!”

L’enuig que va sentir quan va rebre el missatge ara es converteix en culpabilitat. Com va poder oblidar-se’n? Com és que no va contestar-li res? Devia anar-hi, ell? Segur que sí. Ja fa per a ell, anar-hi sol i fustigar-se. Només faltava que ella no aparegués per fer-ho encara més gros, més dramàtic. Però li sap greu. No necessàriament per no haver-hi anat, sinó perquè, no dient-li res, d’alguna forma recargolada, ho havia alimentat. Se’l pot imaginar, sol, al bar, envoltat d’estampes de toreros i cuplets, bevent en silenci. Rememorant escenes deformades que ella no podria recordar i que ell seria capaç de reproduir fins als detalls més ínfims. Puta memòria.

De sobte, té pressa. “Ho sento taaaaaant, Kai!!!” Vol fer saltar la línia, però el missatge s’envia així, tal qual. Sent un calfred, quan ho veu enviat, dins un globus de color blau i ja fora del seu abast. Ja no pot fer més que continuar. Ràpidament. “Em va sorgir un imprevist…” Quin imprevist?, pensa. Quina excusa pot treure’s de la màniga. Esborra i redreça: “La Noa, la meva filla petita, va estar malalta i se’m va passar completament”. No és el primer cop que fa servir la seva filla d’excusa. Sempre funciona. Ningú qüestiona mai una explicació així. Continua: “Em sap supergreu!!!” Envia. Un altre globus blau, just sota l’anterior. És fàcil. Li surt natural. Continua, sense sospesar-ho gaire. “Si vols, podem quedar algun altre dia, encara que no sigui a La Concha…” Envia. Globus blau. Com tancar-ho? “Una abraçada!” No. Lleig. Estrany. Forçat. “Un petó.” Un? Per què un? “Petons!” Sí, així, “petons”, com si fos una tieta. Envia. Globus blau. Petons blaus. Estèrils i falsos.

La Francina contempla els núvols blaus amb les seves lletres blanques. “Kai està escrivint”, diu el sistema. Què? Que Kai està escrivint? Merda! No comptava amb això. Estava connectat? Què ha de fer, ara? Desconnectar? Ell deu veure que està llegint-ho? És massa tard per fugir-ne, per desconnectar-se, per esborrar-se del Facebook, per tornar deu anys enrere i poder tornar a fer-ho tot cara a cara? “Kai està escrivint.” Què collons està escrivint? La Bíblia? Deu estar escrivint i esborrant, ell també. Pensant-se cada paraula. Merda. Rellegeix el que ha escrit ella mentre s’espera. Per què ha hagut d’obrir-li la porta a quedar un altre dia? Quina necessitat en tenia? Deu estar mirant agenda i arreglant-s’ho per quedar. Ara no podrà esquivar-ho. No és que no vulgui veure’l. Li fa gràcia, tornar-lo a veure. Saber d’ell. Ensenyar-se fotos dels nens i parlar de vells coneguts i dels temps de la facultat. Però tem que no serà tan fàcil. Que, en algun moment, ell tirarà de records. De sentimentalisme. Que li llançarà alguna floreta més de les que ella és capaç d’assumir. Especialment ara, que no sent que se’n mereixi cap. Que li parlarà d’alguna situació bonica i tendra i romàntica que ella no recordarà més que vagament i que ell descriurà amb pèls i senyals. Puta memòria. Si pogués, li posaria com a condició per quedar: prohibit parlar del passat. Del seu passat. De la seva història. Prohibit recordar. Un llampec en forma de globus gris trenca el curs del seu pensament.

Hola!

No passa res, no et preocupis. Com que no em vas dir res, jo tampoc no hi vaig anar, al final… Ja quedarem algun altre dia, és clar. Quan tu vulguis…

K.

No és el que ella s’esperava. En cap moment havia previst que ell no hi hagués anat. No sap si creure-s’ho. No fa per a ell. Però potser és que “ell” ja no és “ell”. El recorda massa dependent, massa necessitat. Embafador, fins i tot. Però d’això fa tant… Ell era un nen, gairebé. Era incòmode, que fos tan impulsiu, tan demandant. Però ara… De debò no hi havia anat, al bar? I si ella arriba a presentar-s’hi? “Ja quedarem algun altre dia”, diu. “Quan vulguis”, diu. Li torna la pilota. “Ja m’està bé”, pensa. “M’ho mereixo, per imbècil.”

S’aixeca del sofà i va cap al lavabo. Hauria de sentir-se alleugerida, però sent més coses que no és capaç de classificar. Posa pasta de dents al raspall elèctric i deixa rodar el seu capçal com roden idees contradictòries dins el seu cap. El darrer que necessita a la seva vida ara és perdre el temps i l’energia en quelcom així. No. No contestarà. I probablement ell tampoc no dirà res més. Sembla que, amb els anys, ha guanyat en orgull. Millor. Així ni s’arrossegarà ell ni l’arrossegarà a ella. Entra dins el llit, gèlid, sense treure’s els mitjons. Aquella habitació és freda i humida fins ben bé el mes de juny. Apaga el llum i es queda mirant els reflexos que es dibuixen al sostre i la vermellor que projecten els números del despertador electrònic que hi ha a la banda del Jep. “Quan tu vulguis”, ha escrit ell. Era ell, que havia de voler. Aquest era el guió: ell volent i ella esmunyint-se’n. Això és el que s’esperava. El que no tenia previst era que ell no insistís. I, sobretot, que a ella li sabés greu que ell no insistís. No sap per què sent això. No li pot molestar això. I s’esforça tan diligentment a apartar-ho de la seva ment que pocs minuts després s’adorm i, pocs dies després, ni ho recorda.

Poc més d’un mes després, tot està oblidat. El Kai baixa les escales que connecten l’estació de rodalies amb la de metro de plaça de Catalunya. Els auriculars posen banda sonora al seu matí. Li agrada mirar-se el túnel del metro com si fos un anunci de la televisió. La música amplifica la realitat. Els cartells publicitaris del passadís subterrani bateguen amb més força. Cada cara promet una història, un secret, una mentida. Immers dins aquest videoclip personal i intransferible, un calfred li travessa l’ànima quan la reconeix.