Mireille Gansel - Traduir com transhumar

A la penombra de la cambra, la Mitzi parlava, molt suaument. Parlava com en veu baixa. En aquesta llengua de memòria. Llengua de l’esperit. Llengua sense territori. Llengua a l’exili.

La tieta Renée té els ulls com retallats al cristall blau del crepuscle. Aquesta vella dama de cabells argentats és neta de l’avi Nathan. La seva veu m’és sorprenentment familiar, el mateix registre, les mateixes entonacions, tanco els ulls i sento la veu de la Szerenke. Les espelmes del sàbat estan enceses sobre la taula de la petita cuina. La finestra-porta és oberta al jardí de roses que l’oncle Edouard cultiva i cuida amb amor en aquest barri religiós d’un dels kibbutz més antics. Arribat fa poc de Txecoslovàquia, en els darrers dies de la Primavera de Praga, és amb les flors que retroba les arrels. Inclinat sobre la terra, eixarcola, talla, rega, contempla, amb un silenci i una paciència infinits. Aquest mateix silenci, al voltant de la taula, a casa la seva filla, a prop de Tel Aviv, on els havia trobat jo per primer cop. Un abisme de silenci. Entre ells i el seu net Judà, que celebra els vint anys. I tots els seus amics de l’exèrcit, reunits. Un abisme de silenci per manca d’una llengua comuna. Ni el txec, ni l’hongarès, ni l’alemany, ni l’ídix. Referents de tot un món, una cultura, una història, una memòria. Tantes fonts interiors enterrades sota l’espessor del que és incomunicat, incomunicable. A partir d’ara ignorades.

Aquest vespre de sàbat a la petita cuina blava, les belles estovalles blanques brodades a mà semblen encara més blanques en l’aura de les flames que vacil·len. La tieta Renée i l’oncle Edouard resen. Resen en hebreu i salmodien amb una joia dolça i greu. Després, a la pau del crepuscle, en veu baixa, dolça i greu, tornen a donar vida a un món engolit. A tants éssers estimats, exterminats, dels quals només ells conserven rastre i memòria.

Alternant i de vegades barrejant els seus relats, ho expliquen com bevent a grans glops de les fonts de les seves vides, com si aquella nit estelada no hagués d’acabar mai. En aquell alemany amb accents de totes les seves llengües riberenques: hongarès, txec, ídix. Llengua de l’ànima. Llengua sense territori. Llengua salvada.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.