Mireille Gansel - Traduir com transhumar

La desaparició de la llengua universal, la que Walter Benjamin qualificava de «llengua perfecta» o «llengua pura» en referència al mite de Babel, condemna els homes a refer eternament el camí que els separa. Perquè després d’aquell temps bíblic en què la humanitat, ens diuen, era una: «sí, un sol poble, un sol llavi per a tots», 4les llengües es van multiplicar, creant divisió, impedint-los la comunicació, promovent la discòrdia, els conflictes i les guerres. I la tasca dels traductors que restableixen les condicions de l’intercanvi, així com la dels poetes que tenen el poder d’acostar-se a la llengua universal, han esdevingut essencials. En la cerca d’un món més humà, en aquest recorregut que va de l’autor al lector i és regenerador com un acte de transhumància, s’inscriu l’aventura de Mireille Gansel.

Le Grand Pan, 21 de juny de 2011

1Citat per Paul Ricoeur, «Le paradigme de la traduction». Lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, octubre 1998. A Paul Ricoeur, Sobre la traducció , traducció de Guillem Calaforra. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.

2Fernand Braudel, La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a l’époque de Philippe II . París: Armand Colin, 1949. (Si no es fa constar el contrari, totes les traduccions són de Dolors Udina.)

3Michel Maffesoli, Du nomadisme, Vagabondes initiatiques . París: Le Livre de poche, 1997, pàg. 143.

4Gènesi 11 1-9.

La llengua nativa no és un conjunt de normes i regles de gramàtica que es posen a disposició de l’infant: és l’aliment espiritual de l’ànima.

Janusz Korczak

a Jean Halperin z”l home de pau i de llum

Quan arribava una carta de Budapest, el pare quedava absort en la lectura, tothom aguantava la respiració i a casa regnava un silenci religiós. Assegut a la gran butaca, de sobte se n’anava molt lluny i al cap d’una estona, amb una gravetat ritual, anunciava: «Aquest vespre us traduiré». Ningú no faltava a la cita. Tampoc ningú no es podia fer esperar. Me’n recordo: aquella manera d’escoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri, transicions subtils que duraven segons. A la nena li encantava sentir les paraules que parlaven d’ella, i més encara sentir-les pronunciar a aquell pare meticulós amb les paraules. Hi va haver un vespre memorable, perquè va ser en aquell instant quan per primera vegada vaig viure des de dins, sense mesurar-ne encara l’abast, el que arribaria a significar per a mi «traduir». Les coses van anar de la manera més senzilla del món, com passa sovint amb el que és important. En aquell paràgraf de la carta, es parlava de mi, quina felicitat! El pare va traduir un primer cop el terme que feia servir el seu germà, o una de les seves germanes, com a «estimada», va dubtar en la paraula següent i va repetir una primera vegada aquest adjectiu, que sonava més aviat banal, i va continuar, va tornar a dubtar i el va repetir una segona vegada. En aquell moment vaig tenir una mena de revelació. Vaig gosar interrompre’l per preguntar-li: «Però en hongarès diu la mateixa paraula?» Va esquivar la pregunta: «Vol dir el mateix». Vaig gosar insistir: «Però quina és la paraula en hongarès?» Llavors, va enumerar un per un, gairebé empipat, si més no amb incomoditat davant d’aquella insolència, les quatre paraules màgiques que no he oblidat mai més: « dragam – kedvesem – aranyoskam – edesem ». Fascinada i inclement, insisteixo, i li suplico que em «tradueixi» què «volen dir cadascun d’aquests mots». Dragam , estimada; kedvesem , reina meva; i aquestes dues paraules la literalitat sensual de les quals no he oblidat mai més: aranyoskam , petita meva d’or; edesem , petita meva de sucre. Aquell vespre vaig descobrir que les paraules, com els arbres, tenen arrels i el pare me’n va revelar la màgia: arany , l’or; edes , ensucrat, dolç. De cop, em va semblar que la precisió del francès es veia envoltada d’un ventall de sensacions, cadascuna d’elles enriquida per un possessiu tendrament evocador.

A través d’aquests quatre mots, se’m va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.

A l’ucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre alemany».

«Però tu en saps, d’alemany?» La resposta del pare va ser estremidora: «En sé vuit paraules, les que el professor reservava als alumnes jueus de la classe, les úniques que em va inculcar: du bist ein stück flesch mit zwei auge » (Ets un tros de carn amb dos ulls). I va afegir: «Odio l’alemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes d’un sofriment compartit i d’una revolta compartida, un doble rebuig: de l’alemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de l’hebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: l’hebreu de la devoció de sa mare, Deborah, d’un antic llinatge provinent de Moràvia, l’hebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, d’un antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de l’imperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques d’una devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed , bondat i fervor del cor. Com l’avi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf d’una petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, s’asseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.

Aquests records me’ls va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins d’una exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven s’escolaven dins la nostra sense que ens n’adonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena d’humor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1

Aquest alemany d’Imre Kertesz de Budapest, d’Appelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. D’un món que ja no existeix.

Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui s’emporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.