Anna Jolonch Anglada - Exclusió social

Però el problema més important a l’hora de mesurar els nivells de privació està en la definició del que es valora com a necessitat o del que és una situació de benestar per a tothom. Pressuposa un consens o una uniformitat d’estils de vida i de normes socials o valors culturals que no són un reflex de la diversitat i la pluralitat de l’actual societat catalana. Des d’un punt de vista subjectiu, pot resultar molt més significatiu poder seguir enviant diners a Bolívia cada mes que comprar-se sabates noves cada temporada o pagar-se una setmana de vacances. És evident que hi ha factors contextuals, culturals i personals que ens fan valorar diferentment menjar carn , comprar sabates o marxar de vacances una setmana . Fins i tot, segons el lloc on vivim i els canvis climatològics als quals ens veiem exposats, pot tenir un significat molt diferent mantenir a bona temperatura la casa . En el cas de les preguntes d’opinió, la generalització també fa que les respostes –tant el sí com el no sobre les dificultats per arribar a fi de mes– no sempre vulguin dir el mateix. Hi ha una multiplicitat d’interpretacions possibles de la mateixa pregunta a l’hora de respondre.

La privació neix com a alternativa als problemes de mesura de la pobresa, però, a l’hora de la veritat, fa enormement més complexa l’anàlisi, que no queda exempta de les dificultats d’establir mesures objectives. Com establir per a tots uns nivells adequats en relació amb les condicions de vida si no es contemplen les variacions de context o d’interessos? [9]

Els sense llar són la punta de

l’iceberg d’una extens

vulnerabilitat social.

No hi ha una definició de

pobresa que pugui escapar

als valors i l’ètica.

La taxa del risc de pobresa

situa Catalunya molt per

sobre de la mitjana europea.

No hi ha una ciència

que objectivi el que significa

ser pobre.

[5]Aquesta mena d’interrogació porta a distingir entre les situacions de precarietat, de pobresa moderada i de pobresa severa en els estudis sobre pobresa de FOESSA.

[6]Definicions i llindars de pobresa utilitzats a l’Informe sobre la inclusió social 2008, de la Fundació Un Sol Món (i que s’ha fet segons els estàndards de la Unió Europea): www.obrasocial.caixacatalunya.es

[7]Tot i que no hem de deixar de considerar el creixement de les situacions de mobbing immobiliari, que afecta en primer lloc les persones grans en ciutats com Barcelona (Informe anual del Síndic de Greuges, 2007).

[8]Per a Joan Estruch, s’ha fet i es fa un abús a l’hora d’identificar la sociologia amb les enquestes. Durant molts anys, i encara avui, es confon massa sovint el que són els resultats de les enquestes amb la sociologia. Les enquestes i els seus resultats en xifres i percentatges ens ofereixen, com a màxim, una sociografia. Segons l’opinió del sociòleg català: “La major part dels problemes, de les dificultats i de les ambigüitats de l’ús de les enquestes en sociologia deriven de les enquestes d’opinió, que són, d’altra banda, aquelles de les quals se solen fer ressò els mitjans de comunicació, i que són precisament les menys fiables i les que més es presten a manipulacions de tota mena” (Estruch, 1999, 21).

[9]D’un barri a un altre, i sobretot del poble a la ciutat, els preus varien enormement, com varien també els nivells de consum relacionats amb productes diversos. Una família que viu a Barcelona té una despesa de transport públic que no té una família que viu i treballa en un poble. Per exemple, els de Barcelona estalviaran molta calefacció, estufes, gas o llenya en comparació del consum que es fa, amb el fred de l’hivern, a Camprodon.

Comptar, sumar, classificar, ordenar i seleccionar serveixen per valorar i prendre decisions a l’hora d’intervenir. La característica de l’enfocament que identifica la figura del pobre a partir de les condicions de vida mínimes, o d’una cistella bàsica de recursos necessaris, permet classificar els diferents nivells de vida dels grups i les persones a partir d’allò que es considera socialment necessari, valorat, útil, adequat. El debat, però, ens situa en un nivell de gran complexitat, ja que no és gens evident definir quines són les necessitats bàsiques que han d’estar cobertes per ser considerat pobre o no ser-ho.

Víctor Renes, un dels sociòlegs que més ha aprofundit en els temes de pobresa, responsable del Servei d’Estudis de Càritas Espanyola, posa en dubte la mania persistent de quantificar la pobresa: “Per què s’ha de donar tanta importància als números?” (Renes, 1999). La seva resposta apunta la necessitat d’establir un referent per tal de no perdre’ns quan parlem de pobresa. Si bé és cert que en la seva argumentació no nega la dificultat d’establir una definició, també ens planteja la utilitat d’una referència a nivell europeu. La visió relativa de la pobresa fou adoptada fa més de dues dècades per la Unió Europea, i ens permet parlar del mínim nivell de vida : “Aquelles persones els recursos (materials, socials i culturals) de les quals són tan limitats que no poden participar d’un nivell de vida mínimament acceptable en l’estat membre on viuen”. Establir uns índexs i un llindar ens ofereix la força del nombre, i forneix a l’anàlisi estadística un poder indiscutible per revelar la dimensió estructural i política del fenomen. Amb un nombre es compleix l’objectiu polític de dir que, enmig d’una societat de l’abundància, hi ha persones que viuen amb recursos limitats, al marge del benestar i la superabundància, reforçant la consciència dels desequilibris i les desigualtats.

Prenguem un exemple molt proper. Vint anys després, encara té força i ha esdevingut un clàssic el referent, a nivell estatal, dels vuit milions de pobres que va revelar l’ Informe FOESSA de Càritas Espanyola l’any 1984. Entre ells, gairebé la meitat (segons els estàndards europeus) es podien considerar en situació de pobresa severa. Va ser una dada que en el seu moment va generar debat i polèmica: “També aquell mateix any un organisme tècnic del Ministeri de Treball va realitzar una enquesta semblant a la de Càritas, però el citat departament va decidir que no es publicarien els resultats, i també va rebutjar els resultats de l’enquesta de Càritas” (Casado, 2007).

Precisament perquè va provocar escàndol, es van utilitzar arguments semblants als que aquí hem pogut plantejar, atès que la consideraven una dada poc científica. Feia emergir un problema del passat, una realitat que es volia superada. La “vella” idea del pobre reprenia una terminologia i un llenguatge que van ser titllats de démodés . Parlar de pobresa incomodava massa en un temps de canvis, el temps del nou context democràtic, del creixement econòmic i del desenvolupament dels serveis socials. Enmig d’un procés de reconeixement i professionalització dels serveis socials, la pobresa recordava la filantropia i les velles pràctiques. Era el temps d’esplendor de la tècnica i l’enginyeria socials.

L’any 2000, un nou Informe FOESSA revelava la consistència de la pobresa en la societat espanyola: més de dos milions de famílies, uns vuit milions i mig de persones, vivien sota el llindar de la pobresa. El nombre de pobres es manté o augmenta, tant com les desigualtats en la nostra societat. Podem continuar argumentant l’ambigüitat, les contradiccions i les limitacions en la mesura, però hi ha constants, com veurem, que apareixen en la fotografia de la pobresa. Avui, vint anys després de la dècada “daurada” de la protecció social, seguim tossudament encasellats en la xifra de vuit milions i mig, malgrat el creixement econòmic, la creació de llocs de treball i l’augment ininterromput del PIB.