Anna Jolonch Anglada - Exclusió social

El valor del llindar, quan és expressat com a valor dels ingressos totals de la llar, dependrà de la dimensió de la llar i de les edats dels seus membres. Per exemple: “Per a una llar unipersonal, el llindar del risc de pobresa s’estableix en 8.276 euros nets anuals; mentre que, per a una llar amb dos adults i dos infants menors de 14 anys, el llindar passa a ser de 17.380 euros” (IDESCAT, 2008).

A l’hora de mesurar la pobresa econòmica, no és el mateix viure sol o amb altres membres de la família que tenen ingressos, com tampoc no és el mateix tenir cura de fills petits o no tenir-ne o haver de fer una transferència econòmica, com en el cas de les separacions matrimonials. També cal considerar el nivell de prestacions públiques a les quals es té accés i, en tercer lloc, el nivell de preus del cistell d’anar a comprar, que varia enormement segons la situació personal: “Recentment també s’ha generalitzat l’ús d’estadístiques que introdueixen l’anàlisi de variables que tenen a veure amb diferents aspectes que afecten la qualitat de vida i que van més enllà dels valors monetaris. Saber com és la família en què es viu, quina és la situació laboral, quina situació es té en relació amb l’habitatge, quin és l’estat de salut, quines són les dificultats d’accés als recursos socials existents i quina és la situació legal de les persones són dades que cal tenir en compte quan parlem de pobresa” (Recio, 2006 a).

La resposta oficial a la pregunta sobre el nombre de pobres a Catalunya, la podem anar a trobar a l’IDESCAT, que situa la taxa del risc de pobresa de la població en un 19% segons les dades més recents, publicades el mes de març del 2008. És una taxa que ens situa molt per sobre de la mitjana europea, un 16%, i que només és superada per Grècia, Irlanda i Portugal, amb un 20%, i que dista molt de països com Suècia, que té la taxa més baixa, un 9%.

“La pobresa creix i afecta dos de cada deu catalans”, deia el titular de la periodista Sònia Pau l’endemà de la publicació de la nota de premsa de l’IDESCAT: “Més d’1,3 milions de persones, és a dir, gairebé dos de cada deu catalans, viuen amb menys de 690 euros al mes” ( Avui , 28 de març del 2008). Si atenem a d’altres criteris, però, es poden oferir altres dades. Això és el que feia també recentment la Taula d’Entitats del Tercer Sector, que situava la taxa de pobresa en un 25% de la població, referint-se en aquest cas a tots aquells que “en algun moment” han estat en aquesta situació. Davant d’aquesta realitat, i amb el suport d’un percentatge tan alt, la Taula demanava un “pla per a la inclusió social, amb mesures, recursos, estratègies i objectius reals per tal de disminuir la pobresa” (gener del 2008).

[3]La mediana és el valor que, ordenant tots els individus de menors a majors ingressos, deixa una meitat d’aquests individus per sota d’aquest valor, i l’altra meitat, per sobre.

[4]Durant molts anys, els indicadors utilitzats per mesurar la pobresa es van establir a partir de metodologies d’allò més variades, i l’heterogeneïtat invalidava qualsevol comparació entre estudis i països quan no es feien a partir de la mateixa font. El 2001, naixia l’EU-SILC (European Survery of Income and Living Condition), hereu de l’antic Panel de llars de la Unió Europea; i el 2003, el Parlament i el Consell aprovaren un reglament relatiu a les estadístiques comunitàries on s’instava a fer ús de les metodologies de consens. A l’estat espanyol es va posar en marxa l’Enquesta de condicions de vida, que a Catalunya s’encarrega d’explotar l’Institut Català d’Estadística (IDESCAT).

La definició estrictament monetària de la pobresa ha estat molt criticada per la seva limitació. És considerada per alguns autors arbitrària i alhora simplista (Labbens, 1978). L’argument més destacat és força evident: que una persona es trobi en situació de pobresa no depèn només del seu nivell d’ingressos, sinó que hi ha molts altres factors associats. Qui no coneix un amic, una tieta o una veïna que, pel seu nivell d’ingressos, podríem considerar un pobre de solemnitat? Pel que fa al nombre, sempre obtenim estimacions, percentatges i xifres que fan anar els pobres amunt i avall del llistó de mesura.

Una decisió que cal prendre per mesurar la pobresa monetària és si ho fem a partir de les despeses o els ingressos, i a partir de les llars o els individus. Més enllà de la xifra, però, per entendre de què parlem són imprescindibles altres indicadors que ens ofereixen els nivells d’intensitat i de perseverança de la pobresa. No és el mateix per a una família catalana que manquin quinze euros o cent quinze euros cada mes. [5]El mateix podem dir de la persistència. El temps és una dimensió crucial de la pobresa. No és el mateix el fet que, per raons diverses, hi hagi un temps limitat de pobresa i penúria econòmica que viure de manera persistent com a pobre enmig d’una societat rica. Això ha dut a utilitzar noves mesures que porten a diferenciar entre diferents graus o nivells de pobresa. Els adjectius més freqüents són els de pobresa relativa, moderada, crònica, severa, extrema o absoluta. [6]

Llindar per a l’any 2005 (import en euros anuals)

No hi ha una ciència que objectivi el que significa ser pobre. Per això també hi ha els qui defensen una concepció del que significa ser pobre des del punt de vista subjectiu, segons la percepció que es té, i no solament com un fenomen quantificable.

Aquestes limitacions en la mesura de la pobresa a partir d’un llindar oficial van ser a l’origen de la introducció de la noció de privació social . La privació relativa en l’accés a determinats béns i serveis és un complement a l’indicador de la pobresa monetària. Per tal de superar el caràcter unidimensional i els límits de l’anàlisi de la pobresa en termes d’ingressos i rendes es va introduir la noció de privació. Per a Peter Townsend, sociòleg anglès, la deprivation permet centrar l’anàlisi estadística, a l’hora de mesurar la pobresa, en les condicions de vida de la gent. La privació serveix per mesurar els límits d’accés a serveis i béns de primera necessitat. En el cas de l’habitatge, per exemple, les dificultats per tenir-hi accés afecten enormement la població més jove i, en canvi, no afecten tant els jubilats, els quals es veuen molt més afectats per la pobresa monetària. [7]Ara bé, per decidir quins són els indicadors de privació social, cal establir amb anterioritat quins són els criteris de benestar i de participació social del conjunt de la població, criteris que poden variar considerablement d’una societat a una altra i que sempre són relatius.

En el cas català, el nivell de privació s’ha mesurat fent la tria de quatre ítems que mostren el nivell de vida de les persones. Segons les dades de l’IDESCAT (2005), les privacions més freqüents en les llars catalanes són:

• No poder-se pagar una setmana de vacances (35,4%).

• No tenir capacitat de reacció econòmica davant de despeses imprevistes de 500 euros (32,4%).

• Dificultats per mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (7,5%).

• No poder menjar carn, aviram o peix almenys dos cops per setmana (2,7%).

En l’elaboració dels indicadors i els qüestionaris per mesurar els nivells de privació social o les condicions de vida de la gent, hi ha preguntes que busquen dades objectives, com ara l’edat, el sexe, el lloc o l’any de naixement; dades sobre els comportaments, com les vegades que hom ha menjat carn en la darrera setmana o si hom compra sabates noves cada temporada; o dades d’opinió, com les que es poden obtenir de preguntes com ara “t’agrada el barri on vius?” o “tens dificultat per arribar a fi de mes?”. És evident que, en el moment de tractar-les, són dades qualitativament molt diferents les unes de les altres. Les respostes no tenen el mateix grau de fiabilitat, i tampoc no són comparables les possibilitats que ofereixen a l’hora de fer sumes, percentatges o comparacions. Les preguntes sobre comportaments sempre suposen fer una selecció que mai no és l’única possible i que, d’altra banda, està relacionada amb les qüestions que interessen a l’equip que fa l’estudi perquè considera que són més significatives i també més abordables, però que no necessàriament es corresponen amb les preocupacions, els valors o els interessos dels enquestats (Estruch, 1999). [8]