Ángel Castiñeira - Valors tous en temps durs

En la dimensió religiosa se situen pràcticament al costat dels components del clúster 4: són molt menys religiosos que els del clúster 1 (que recordem que es diferencien molt notablement a l’alça respecte a tots els altres), però clarament més que els dels clústers 2 i 5. Després dels membres del clúster 1, són els més familiars de tots. Afirmen que “un nen necessita un pare i una mare per créixer feliç”, “el deure dels pares és procurar el millor per als seus fills, fins i tot a costa del benestar propi”, etc., potser perquè al grup hi ha una forta presència de dones. Quant als valors que cal inculcar a les noves generacions, apunten la importància del sentit de l’economia i de l’estalvi, i de l’obediència, de manera que subratllen amb un altre indicador la informació que ja coneixíem sobre el seu sentit de l’ordre i la importància que concedeixen a l’economia.

Manifesten poc interès per la dimensió política, on es posicionen, clarament, més a la dreta que la mitjana, tot i que no tant com en el clúster 1. En les seves intencions manifestades de vot mostren preferències pel PP, C’s i CiU. Són els que estan més insatisfets per la manera com es desenvolupa la democràcia en el seu país i, juntament amb els components del clúster 4, també sobre “el desenvolupament de les coses” respecte al sistema de govern a Catalunya. Destaquen en la seva apreciació crítica la forma com funciona el sistema econòmic i les dificultats per mantenir l’ordre públic. Però no hem d’entendre el que acabem de dir com un rebuig al sistema democràtic, que prefereixen abans que qualsevol altre (com tots els clústers), sinó com una queixa particular sobre el problema de l’ordre en el govern concret de Catalunya.

El seu catalanisme segueix la mitjana poblacional, encara que la mitjana d’aquest clúster 3 pot ser una mica enganyosa, atès que, tot i que destaquen pel fet d’afirmar que Catalunya és Espanya “i res mes”, també hi ha un percentatge superior al del conjunt poblacional que defensa la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol. Probablement la major presència de persones properes tant a CiU com al PP expliquen aquestes divergències.

Com tots els col·lectius, assenyalen la llengua catalana com la més important i la que triarien en primer lloc per educar els seus fills. Destaquen sobre la resta de clústers per la importància que donen a la llengua anglesa.

Són els qui tenen més prevencions contra els immigrants i els que sostenen amb més força que caldria posar límits estrictes al nombre d’estrangers que puguin venir. També són els qui creuen en major proporció que hi ha massa immigrants a Catalunya i diuen que de vegades se senten estrangers a la seva terra (a diferència dels membres del clúster 2, que, tal com hem assenyalat més amunt, destaquen pel fet de ser els que menys se senten preocupats pels problemes dels immigrants). En general, els membres d’aquest tercer clúster denoten un retraïment superior al de la mitjana poblacional respecte als problemes dels altres.

No hi ha un tret específic i concret pel qual els components d’aquest quart clúster sobresurtin respecte als altres. Els del primer clúster, els que hem anomenat “neoconservadors”, destaquen pel seu gran rebuig a comportaments com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, etc., alhora que per la màxima confiança en les organitzacions de control social, com ara la policia, els mossos, l’Església, les forces armades, etc. Els del segon clúster, que hem etiquetat com a “individualistes egocèntrics”, sobresurten amb força en la seva constitució com a col·lectiu propi pel fet de menystenir en gran manera, dins les seves vides, la feina i la família (i pràcticament tot), i per la seva actitud oportunista que els fa justificar en un grau notablement major el suborn, mentir per propi interès, enganyar l’Administració, etc. En el tercer clúster, amb l’etiqueta d’“individualista pragmàtic” ho diem tot: són persones que no dubten a justificar la pena de mort i els maltractaments als detinguts per tal de mantenir l’ordre social, malgrat que són liberals a l’hora de jutjar conductes privades, i són els més propers als bancs i caixes d’estalvis i a l’àmbit econòmic en general.

Quan ens apropem a la configuració del quart clúster de la nostra tipologia, constatem que no el defineixen un o dos trets, sinó quatre i amb escasses diferències entre si. D’una banda, els membres d’aquest grup mostren menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública i els ajuntaments, i són els que en mostren menys en la Generalitat, el Govern d’Espanya i els partits polítics. Per tant, senten un gran distanciament respecte del govern. De fet, també valoren menys que la mitjana poblacional la política (i la religió). Tanmateix, a la vegada és el col·lectiu que mostra més civisme en determinats comportaments públics, atès que són els que en un grau més alt rebutgen reclamar beneficis indeguts a l’Estat, rebre un suborn en el compliment de llurs obligacions i, en major grau que la mitjana, enganyar en el pagament d’impostos, mentir per propi interès, viatjar sense pagar en un servei públic o agafar el cotxe d’un desconegut. També destaquen en el rebuig al consum de drogues, com ara l’haixix o la marihuana. Finalment, la quarta gran nota, amb pràcticament el mateix pes que les anteriors, és el gran liberalisme en comportaments com ara l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, l’homosexualitat i la inseminació artificial (que justifiquen en proporcions encara més elevades que les de la mitjana poblacional), i, tot i que per sota de la mitjana, el suïcidi i, encara més avall, “tenir una aventura fora del matrimoni”.

A aquests grans trets, cal afegir-hi, ja amb menys pes, que són els més refractaris a la manipulació genètica dels aliments i, menys que la mitjana, als experiments científics amb embrions humans; que destaquen lleugerament per sobre de la mitjana pel seu nivell de confiança en la UE, l’OTAN i l’ONU (malgrat que sigui només perquè els altres les veuen llunyanes i amb menor utilitat o bé inútils); que confien més que la mitjana en les ONG, en les organitzacions mediambientals (són els que més hi confien) i en el món associatiu en general, i, per últim –però no per això menys significatiu, atès que defineix bé el col·lectiu–, són els qui valoren més a les seves vides la feina i, més que la mitjana, la família (en aquest punt només els sobrepassen els “neoconservadors” del clúster 1).

Aquest conjunt de dades, que admetem que és complex i difícil d’administrar en una primera lectura, ens parla d’un col·lectiu molt actual, diríem que postmodern en la mesura en què està centrat en la seva pròpia vida civil (tot i que presenta elements de civisme) i desvinculat de la res publica com a entitat governativa i de les necessitats socials (en alguns supòsits, no en tots, tal com ho veurem més endavant). Els membres d’aquest clúster estan contents amb la seva feina i amb les seves famílies. Tot i que piquen l’ullet verbalment a les ONG i als organismes internacionals, no tenen compromisos més grans, ans al contrari. Són ciutadans que viuen en la seva vida amb civisme, però sense més compromisos. Més aviat, tenen poc compromís, si l’hem de deduir de la seva participació en l’acció col·lectiva. Tanmateix, essent un perfil familiar i alhora amb consciència cívica, no participaran en lluites comunitàries, però sí que assumiran una ètica col·lectiva i segurament socialitzaran els seus fills i filles en valors cívics, cosa que en certa manera ja és una manera d’implicar-se amb el fet col·lectiu, encara que sigui amb baixa intensitat. El seu profund liberalisme en el fet social (però no exempt, insistim-hi, de consciència crítica sobre la idea que “no val tot”) i el seu allunyament d’institucions tradicionals (com ara la religió), combinat amb la confiança (tot i que poc implicada) en nous moviments socials de reivindicació de causes humanistes i ambientalistes, suggereix que se’ls ha clavat ben endins un cert desencantament davant d’algunes promeses de la Modernitat (per exemple, les relacionades amb el paper dels poders públics, dels partits polítics o dels sindicats). Aquest desencantament pot haver fet que se centrin més en ells mateixos, cosa que és una actitud molt postmoderna. Tanmateix, la permanència dins seu del fet cívic, dels judicis morals crítics i de la família i la feina com a valors, fa que no puguem dir que hagin trencat els lligams amb la Neomodernitat.