Ángel Castiñeira - Valors tous en temps durs

En línies generals, són, juntament amb els components del clúster 5, els menys religiosos, tant en la dimensió institucionalitzada del fet religiós (pràctiques, confiança en l’Església, etc.) com en el vessant personal (oració o meditació, per exemple). Destaquen per damunt de tots a l’hora de prendre posició com a ateus convençuts i com a no creients en Déu, en dos indicadors diferents.

Encara que, en consonància amb la majoria poblacional, creuen que ocupar-se de l’educació dels fills és un deure dels pares, entre ells hi ha la major proporció dels qui no estan d’acord amb aquesta afirmació.

Sobre les qualitats que cal que desenvolupin els fills, subratllen en major grau que els altres la independència i la imaginació i, en menor grau, les bones maneres, la responsabilitat i, sobretot, el sentit de l’eco- nomia i de l’estalvi.

Són els qui diuen que estan menys interessats en la dimensió política. En particular, els que en menor proporció segueixen diàriament la política a la premsa, a la ràdio i a la televisió, cosa que no deixa de ser destacable en un col·lectiu que se situa clarament més a l’esquerra que la mitjana poblacional. Les seves preferències polítiques s’inclinen molt lleugerament cap al PSC i ICV i, molt més nítidament, però a la baixa, cap a CiU, tant en les eleccions autonòmiques com en les generals.

En aquest col·lectiu hi ha la major proporció de persones que s’anomenen “ciutadans del món sencer”, en detriment dels que es consideren perta- nyents a la localitat on viuen, a Catalunya o a Espanya. També són els que en major proporció s’anomenen “ni catalans ni espanyols”. No se singularitzen pel fet de defensar les institucions, la llengua i la cultura catalanes (ben al contrari, en aquest punt destaquen a la baixa), ni per donar suport a la idea que allò que decideixen democràticament els catalans respecte al futur de Catalunya ha de ser acceptat per l’Estat, afirmació amb la qual hi estan molt majoritàriament d’acord, però en menor proporció que tots els altres col·lectius. En realitat, aprofundint en els seus índexs de catalanitat/espa- nyolisme, tot i que s’inclinen, com tots els clústers, per la catalanitat, mostren respecte dels altres un relatiu distanciament del tema.

Aquest distanciament de la catalanitat en realitat és una constant del col·lectiu, tal com ho demostra el fet que siguin els qui menys afirmen sentir-se afectats per qüestions que fan referència als membres de la seva pròpia família, a la gent gran de Catalunya, als desocupats, als malalts i als maltractats. Mostren la mateixa opinió respecte dels immigrants i, de fet, són els que denoten el major distanciament per les seves necessitats, malgrat que, en una pregunta anterior del qüestionari, hagin manifestat una actitud molt més oberta i acollidora que la mitjana catalana (que ja n’és).

Un factor destaca, de manera més que notable, en els components d’aquest col·lectiu: són els que en un evident major grau justifiquen la pena de mort i la tortura als detinguts. A continuació, però ja amb molta menys diferència respecte al conjunt poblacional, dues notes més, amb pes singular, destaquen en la configuració del clúster: d’una banda, assenyalen que la dimensió política i la religiosa són menys importants en les seves vides que per a la mitjana poblacional i, de l’altra, manifesten un menor nivell de confiança que la mitjana poblacional en el món del voluntariat, en les associacions, en les ONG i en les organitzacions mediambientals. Altrament, amb un pes menor en la construcció del clúster, tot i que destacant a l’alça respecte a la resta de grups, són els qui assenyalen més confiança en les grans, mitjanes i petites empreses i, clarament més que la mitjana poblacional, en les caixes d’estalvis.

Amb aquestes primeres notes ja podem percebre allò que serà definitori d’aquest grup, el qual hem etiquetat com a “individualista pragmàtic”. També cal afegir-hi un distanciament respecte a la cosa pública, inclosa la dimensió pública d’iniciativa social, però sense arribar a les cotes del col·lectiu anterior, el segon d’aquesta tipologia.

Aquest darrer aspecte es corrobora amb la següent característica en la configuració del clúster: els seus components assenyalen tenir menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública, els ajuntaments, la Generalitat, el Govern d’Espanya, etc. És el mateix que passava en el clúster 2, del qual, malgrat tot, el diferencien moltes altres coses.

Esmentem una darrera nota, sorprenent a primera vista, però que tindrà la seva explicació quan detallem la composició sociodemogràfica i altres aspectes nòmics del col·lectiu: justifiquen una mica més que la mitjana poblacional l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi i la inseminació artificial (són els que més la justifiquen), però, en canvi, menys que la mitjana, una aventura fora del matrimoni.

La seva baixa implicació social els fa individualistes. Tenen un individualisme calculador, poc interessat per la consciència col·lectiva i encara menys per la solidaritat. És un perfil que econòmicament s’inscriu dins dels paràmetres ideològics del neoliberalisme, en els aspectes tant de mercat com socials. El seu individualisme, d’altra banda, no és gens anòmic, sinó pragmàtic: procuren pels seus propis interessos i són raonablement hedonistes (pels temps que corren), però tenen clar que el plaer i la posició social requereixen esforç, i estan disposats a esmerçar-lo per tal d’arribar a les seves fites, que són viure bé i, probablement, tenir un cert estatus social. Desconfien de les funcions de l’Estat i de l’Administració pública, excepte quan els reclamen ordre (fins i tot establint mètodes altament repressius) i garanties de protecció del mercat lliure. La seva predilecció per l’ordre els connecta amb els neoconservadors, mentre que la seva confiança en l’esforç com a mitjà de consecució de finalitats els vincula sobretot als neomoderns. Però el seu exacerbat individualisme, el seu rebuig a tot allò relacionat amb valors col·lectius o amb el comunitarisme, els seus horitzons hedonistes i el seu liberalisme, tant de mercat com de drets i en els costums, els converteixen en més aviat postmoderns. No postmoderns purs, com els del clúster 2, però sí tendencialment postmoderns (tot i que, això sí, postmoderns relativament integrats –que no vol dir implicats– socialment, i més o menys responsables d’ells mateixos). És a dir: postmoderns pragmàtics.

És el clúster on hi ha una major proporció de dones: 56% enfront del 51% del total de la població. La seva estructura d’edats ens mostra una sobrerepresentació de persones entre els 25 i els 44 anys, i moltes menys de 65 anys en endavant. És a dir, una població de mitjana d’edat inferior a la del conjunt poblacional, composta majorment per adults joves amb un nivell mitjà d’estudis i, d’altra banda, per menys retirats i jubilats que la mitjana, gairebé al mateix nivell que en el clúster 5, el més jove de tots (i justament en el qual hi ha més persones nascudes a Catalunya).

Són els qui, de manera destacada, tenen menys confiança en les altres persones. Sostenen que mai no s’és prou prudent en les relacions amb els altres, cosa que té a veure (no sabem si n’és causa o efecte) amb la seva demanda d’ordre i amb el seu profund rigor en el tractament a qui incompleix les normes. Respecte a la feina, destaquen, per una banda, perquè consideren que la situació de les persones amb necessitats bàsiques es deu a la seva pròpia mandra i manca de força de voluntat, i, per l’altra, perquè pensen que la gent que no treballa es torna mandrosa. És el col·lectiu que, en un grau més alt, defensa que, quan hi ha pocs llocs de treball, els empresaris han d’afavorir els autòctons abans que els immigrants.