David Murillo - Empresa i valors

Tanmateix, cal fer notar que empresa familiar no vol dir empresa petita. MRW, Mango, Esteve, Roca són empreses familiars que no entrarien en la categoria de PIME i sí que ho farien en la de multinacionals que competeixen en un pla d’igualtat amb altres grans corporacions que cotitzen en borsa. Això, en darrer terme, ens duria a una discussió interessant per tractar de comprendre per què unes empreses trien entrar en borsa mentre que d’altres no ho fan. En essència, el que s’estableix és una disjuntiva sobre ritmes de creixement de l’empresa, nivells de transparència respecte de tercers i grau de control sobre el futur de la companyia. Les empreses que no cotitzen en borsa renuncien a aquesta font externa de finançament, però guanyen en llibertat d’actuació; alhora que tenen un nombre menor de mecanismes de control que, si més no teòricament, sí que afecten les empreses cotitzades. D’altra banda, tampoc no es veuen afectades per les oscil·lacions del mercat, un fet que en períodes de crisi com l’actual pot comportar estalvis de pèrdues patrimonials de fins a un 70%. No és poca cosa.

Albet (2005), en el llibre Guia per al bon govern de l’empresa no cotitzada i familiar: de la direcció unipersonal al consell d’administració , introdueix alguns apartats que ens serveixen per comprendre què vol dir bon govern . Comença amb una reflexió canònica sobre les funcions de l’empresa. Segons l’autor, són quatre i impliquen sempre una presa de decisions:

• Aportar recursos perquè l’empresa pugui dur a terme la seva raó de ser, la seva missió.

• Definir quina és la raó de ser de l’empresa (la seva missió), què vol aportar a la societat en termes de béns i serveis.

• Executar allò que s’ha escollit i s’ha acordat en la definició de la raó de ser.

• Controlar que allò que s’executa està d’acord amb la raó de ser definida i amb els objectius establerts.

Tres agents, accionistes, gestors i consell d’administració, seran els encarregats de fer aquestes funcions. L’autor justifica la necessitat de parlar de bon govern de l’empresa des d’una doble motivació: a) l’estrictament ètica (que Albet fa derivar dels principis de l’OCDE per al govern de les societats); i b) la competitiva, de la qual, com veurem, també es desprenen pautes axiològiques que actuen com a model de conducta. El marc axiològic de l’empresa seria aquest:

• Els accionistes són el referent de l’empresa i s’han de tractar d’una manera equitativa.

• Els accionistes i la direcció de l’empresa, en la seva estratègia i la seva gestió, han de tenir en compte els empleats, els creditors, els proveïdors, els clients i la comunitat en general.

• La transparència i la seguretat en la veracitat de la informació.

• Els administradors de les empreses han de ser diligents, no s’accepta la passivitat tradicional.

• Els administradors de les empreses han de ser lleials a la societat que els nomena.

• Els administradors no poden beneficiar-se de la seva posició.

• L’empresa és un projecte a llarg termini, tal com sosté la comptabilitat sota el seu principi d’ empresa en marxa .

Si els principis comptables configuren la manera correcta de plasmar el valor d’una empresa, els principis de bon govern ens parlen del model axiològic de l’activitat empresarial. Aquí apareixen específicament valors com l’equitat, el respecte a les parts afectades ( stakeholders en la terminologia empresarial), la transparència, la veracitat, la diligència, la lleialtat, la neutralitat i (dit en clau normativa) el respecte a les generacions futures. El mateix autor cita Inglehart quan exposa com funciona la transformació dels models teòrics a les conductes: “Els canvis de mentalitat primer són modes, però aquestes modes es transformen en creences, després en valors, a continuació en lleis i finalment en conductes, i aleshores el canvi ja s’ha produït.” En funció de cada empresa concreta, del context econòmic i del marc normatiu, veurem passes endavant i endarrere en aquest escalat cap a la interiorització de principis encara massa teòrics. Tanmateix, el valor de referència és inamovible.

Valors socials i valors de

l’empresa van de bracet.

Parlar de valors de l’empresa

avui en dia implica parlar de

mercats de capitals, de fons

d’inversió i del seu impacte

obre les grans empreses

cotitzades.

Si parlem dels valors de

l’empresa catalana, som

en un país d’empresa petita

i mitjana.

Si mirem les empreses cotitzades, a l’Estat espanyol, el codi Olivencia de bon govern (1998), l’informe Aldama per al foment de la transparència i la seguretat en els mercats i en les societats cotitzades (2003) o el codi Conthe de bon govern corporatiu (2006) han tractat de generar patrons de bon govern, tot i que amb resultats més que discrets. [4]La idea darrera dels models normatius és provocar l’efecte cascada i l’exemplificació tot al llarg de la cadena de valor de l’empresa. Com molt correctament assenyala Albet (2005), el funcionament sociològic de les normes no és sempre evident:

“Malgrat l’existència de normes, els canvis de conductes trigaran a produir-se, ja que al llarg del procés han omès les fases de transformació en creences i valors. Tanmateix, l’obligació imposarà aquest canvi de conductes, primer per part d’uns quants i després per part de molts, i s’acabarà generant el canvi de model mental. És a dir, el moviment que ha començat per les empreses cotitzades i que ha donat lloc als principis abans esmentats, més d’hora o més tard, s’estendrà al conjunt d’agents de l’economia, amb independència del fet que siguin més grans o més petits, privats o públics, familiars o cotitzats, de pertànyer al sector industrial, de serveis o agrícola.”

[4]Vegeu el reportatge de M. Jiménez i I. Lafont publicat el 21 de gener del 2007 a El País, amb el títol “Ninguna empresa cumple el Código Conthe”: http://www.elpais.com/articulo/economia/empresa /cumple/Codigo/Conthe/elpepueco/20070121elpepieco_1/Tes

Canviem ara el nostre subjecte d’anàlisi. Juntament amb el grup majoritari d’empreses familiars, apareix tot un altre bloc d’empreses de l’anomenada economia social. Si els darrers anys han donat lloc a la creació de formes jurídiques com la societat limitada laboral (SLL) o, anteriorment, la societat anònima laboral (SAL), ha estat tradicionalment la cooperativa (SCCL) la que ha representat, si més no al nostre país, l’alternativa no estrictament capitalista dins el model de mercat.

Com hem fet anteriorment, és interessant donar una ullada als principis de l’economia cooperativa. Representen una veritable declaració d’intencions per a un grup d’empreses de nombre significatiu per bé que econòmicament més aviat modest. Una cooperativa, segons la definició, és una associació autònoma de persones que s’han agrupat voluntàriament per satisfer les seves necessitats i les seves aspiracions econòmiques, socials i culturals comunes mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Segons l’Observatori del Cooperativisme de Catalunya, l’Aliança Cooperativa Internacional va adoptar el 1995 la Declaració sobre la Identitat Cooperativa, que inclou un conjunt revisat de principis que pretén guiar les organitzacions cooperatives al començament del segle XXI.

Els principis de govern, una veritable raó de ser axiològica, són els següents: adhesió voluntària i oberta; gestió democràtica per part dels socis; participació econòmica dels socis; autonomia i independència; educació, formació i informació; cooperació entre cooperatives; i, finalment, interès per la comunitat. La integració d’aquests principis en el nostre marc jurídic queda especificada en el preàmbul de la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives, on es diu: