Isabel de Villena - Jesús i les dones

I aquestes cinc virtuts foren molt ben acollides per la Senyora.

Santa Anna sentia contínues consolacions en la seva ànima tocant i tractant aquella excel·lent filla, i hauria volgut no deixar mai de tenir-la als braços. Quan mamava, la mirava sempre a la cara amb dolçor inenarrable; quan la posava a dormir al llit, s’estava amb una espelma a la mà, mirant i contemplant aquella dolçor de cara, que li era tan plaent de veure.

Complerts els vuitanta dies, la gloriosa Anna anà al temple, portant la seva estimada filla als braços, per donar gràcies a Déu nostre Senyor, que la hi havia donada, i per oferir els sacrificis que la llei manava. I quan arribà al temple, el gran sacerdot la veié i sortí a rebre-la amb gran goig, perquè coneixia el seu gran desig de tenir fills, car moltes vegades n’havia parlat amb ell, contant-li amb moltes llàgrimes la seva angoixa i demanant-li de gràcia que en pregués a Déu.

I el sacerdot, acostant-se a ella, li digué: «Oh, Anna! Donem gràcies infinites a Déu nostre Senyor, que així ha volgut consolar-vos i complir el vostre bon desig! Ara us dic que multum valet deprecatio iusti assidua , car en vós tinc experiència certa que val molt l’oració contínua de la persona justa. Vós en l’angoixa vostra heu deixat de banda tots els altres remeis i heu recorregut tan sols a aquell qui podia ajudar-vos, és a dir Déu nostre Senyor, suplicant-li amb fervent i contínua oració que donés remei al vostre dolor, i sa majestat tan bé us ha escoltat, i ha consolat i acontentat la vostra voluntat, que us ha donat una filla tan excel·lent quae valet ad vos multo magis quam decem filii , car aquesta filla us val, sense comparació, molt més que deu fills. Gran exemple deixareu en aquest món als qui pateixen tribulació perquè cerquin tot el seu refugi en l’oració, si volen tenir aviat consolació plena.»

Anna, molt alegre de les paraules del sacerdot, dins del seu cor contínuament donava gràcies a Déu nostre Senyor de la seva misericòrdia. I així, tot enraonant, anaren davant de l’altar, i Anna hi féu la seva ofrena amb molta devoció. Acabat el sacrifici segons era manat per la llei, la gloriosa Anna prengué comiat del sacerdot, tornà a casa seva i posà la seva dolça filleta al bressol perquè reposés i dormís un poquet, i ella s’estava davant seu, agenollada, besant-li els peuets i les manetes amb un goig inenarrable. I la humilíssima Senyora, no podent suportar que la seva mare li fes tals serveis, tot i que encara no parlava, mostrava en la seva carona que no li plaïen aquestes coses. I la virtuosa mare, que no pensava en res més sinó a complaure aquella excel·lent filla, coneixent la seva voluntat, posà fi al seu propi plaer per acontentar-la a ella, i en endavant no li besava peus ni mans, sinó sols la boqueta, el frontet i les galtetes, amb grandíssim amor i reverència, car sabia qui era; car l’estimava molt més per les seves moltíssimes virtuts que no perquè fos la seva filla.

DEL SINGULAR EXERCICI DE VIRTUTS EN QUÈ LA SENYORA S’OCUPAVA EN LA TENDRA EDAT DEL SEU MAMAR, I DE L’INESTIMABLE GOIG DE SANTA ANNA

Aquesta gloriosa verge ja era de vida tan ordenada en aquella tan poca edat, que provocava gran admiració al qui la mirava, car hi havia dies de la setmana que no mamava més que una vegada, sabent que la penitència i el dejuni són vida de l’ànima, segons que és escrit: « Ista est salus animae, restauratio virtutum, via iustorum, refectio bonorum », car la penitència és salut de l’ànima, restauració i conservació de les virtuts, camí ral dels justos, nodriment i confort de tot bé. I per això nostra Senyora l’ha presa i amada al començ de la seva vida, per donar exemple als seus servidors que segueixin aquest camí si volen atènyer el seu repòs.

Aquesta Senyora estava contínuament ocupada en l’oració, i la seva mare sovint la trobava amb les mans plegades, els ulls aixecats al cel, mostrant en el seu gest quia in Domino delectabatur, et angelica fruebatur dulcedine , car el seu esperit s’adelitava tot en el Senyor, i assaboria i sentia la dolçor divina, que és repòs i delit dels sants àngels.

En les hores de matí i de vespre s’exercitava sa senyoria en la més alta contemplació, seguint el consell del seu devot avantpassat David, que diu: « Ad vesperum demorabitur fletus, et ad matutinum laetitia », car al vespre ella pensava i contemplava les misèries i els dolors de la naturalesa humana, com havia caigut d’aquella altesa de gràcia en ira del seu creador, i quants mals i quants danys, tant corporals com espirituals, havia sofert per aquesta causa. Això turmentava tant la seva piadosa ànima, que el seu cor i el seu cap es desfeien en abundància de llàgrimes, tot demanant misericòrdia a Déu nostre Senyor que li plagués remeiar i guarir aquell cruel dolor i aquella malaltia infecciosa, heretada d’Adam, que abastava tots els seus fills. La pudor d’aquesta infecció els havia tancat les portes del paradís, i no hi havia a la terra ningú que els les pogués obrir ni llevar-los-en l’impediment, si sa clemència no ajudava en aquesta feina, car, sense la seva potència i la seva saviesa, no es podia fer res de profitós per a la salvació dels homes.

En aquesta caritativa pregària perseverava la Senyora la major part de la nit, amb contínues llàgrimes secretes i molt amagades; tenia, però, ferma fe d’obtenir allò que demanava, i aquesta fe li convertia les llàgrimes en grandíssim delit i en dolçor de la divina bonesa.

Així, venint la matinada, elevava el seu esperit fins en aquells delits del paradís per contemplar-hi les excel·lències divinals, i entenia tan alts secrets i sentia delits tan immensos que es veia forçada a exclamar: « Parasti mihi cenaculum grande stratum, ut faciam apud te pascha », volent dir: «Oh, eternal Déu i Senyor! Vós m’heu convidat en aquesta sala del vostre palau, ornada de la vostra divinal presència que glorifica i alegra tots els qui us miren i us contemplen, fent-me partícip dels vostres delits i dolçors, dels quals, senyor, no me’n voldria estar ni un sol moment.» I, pensant que aquell lloc de tan sobirà delit era tancat i clos pel pecat d’Adam, abundava en infinites llàgrimes, suplicant la clemència divina que donés fi a aquest exili d’Adam i dels seus fills, i els tornés a la seva gràcia i al seu amor.

I la Senyora insistí contínuament en aquesta petició fins que meresqué d’obtenir allò que demanava. Per la qual cosa podem dir que Déu nostre Senyor l’ha feta néixer en aquest món perquè fos advocada i refugi de la nissaga humana en totes les seves necessitats, i tots els qui pateixen tribulació poden dir-li amb gran confiança: « Potens est misericordia tua, gratiam desideratam mihi praestare », volent dir: «Oh, Senyora! Tanta és la potència de la vostra misericòrdia que podeu donar-me la gràcia que desitjo, car de vostra mercè ningú que tingui fe no en parteix decebut.»

I com més creixia la Senyora, molt més augmentava el goig de la seva santíssima mare Anna, que s’adelitava infinitament a mirar-la i contemplar-la. I quan sa senyoria començà a caminar, la prenia per les manetes i l’ajudava amb tant d’amor i reverència, que li semblava que en tocar-la i mirar-la rebia nova gràcia cada vegada. I sentia tan gran delit a servir-la, que reposar li era pena, i per això constantment pensava què li podia fer.

Quan la Senyora començà a parlar, Anna s’omplí de singular goig, i, volent compartir-lo amb el seu marit Joaquim, el cridà amb gran alegria, dient: « Venite, audite, et vivet anima vestra », volent dir: «Veniu, senyor Joaquim, i sentireu els xerroteigs de la vostra amada filla, i viurà la vostra ànima amb la consolació inestimable que prendreu escoltant la seva paraula.»