Magí Camps - Molt a favor

La solució és senzilla i no té cap cost econòmic: a l’hora de triar pediatre, caldria saber abans si sap català. No si té un títol X de Política Lingüística, sinó si el parla i l’entén bé (malauradament, una cosa no implica l’altra). Habitualment als CAP hi ha uns quants pediatres. Doncs cal que n’hi hagi com a mínim un que parli i entengui el català. Això ha d’estar garantit.

Amb els metges de capçalera seria partidària de fer el mateix. Quan t’assignen un metge t’haurien de dir si parla i entén el català. Encara que només fos per a la gent gran: qui no vol tenir a prop algú que parli la seva llengua en moments de màxima vulnerabilitat? Sobretot si no domina l’altra, com encara els passa a gent molt gran que ha viscut tota la vida en pobles d’algunes zones. I més tenint en compte que sovint les expressions que es fan servir per descriure segons quins mals no són fàcilment traduïbles, perquè provenen de la fraseologia popular. Proveu de dir en castellà que el nen té cucs, o que teniu coragre o que us ha sortit una granissada. Què voleu que us digui, quan arribes a les tres pedretes no és tan fàcil posar-se a traduir. Com més íntima és la situació, més costa parlar en una llengua que no és la pròpia.

Per què ha de ser el pacient el que es baralli amb el metge perquè no l’entén o el fa canviar de llengua si vol ser atès? El malalt ja té prou feina a arribar a cal metge! Si l’ICS (l’Institut Català de la Salut) donés aquesta informació abans, ja hi aniríem curats d’espants. Més val prevenir que curar, no?

La llarga, inacabable travessa del desert que ha representat la reciprocitat dels canals televisius en català, i que encara no s’ha acabat perquè falta À Punt, hauria de ser un model a no seguir en la inexcusable política de col·laboració que han de tenir els tres canals de televisió pública que emeten en català (sense negar la possibilitat que se n’hi afegeixin d’altres de cert abast, com ara BTV). És a dir, que ara que la porta ja és oberta, hauríem de fer més via en els assumptes importants. Per exemple la subtitulació de pel·lícules. Mostrar tota la varietat dialectal catalana amb naturalitat contribuiria de manera decisiva (la televisió és molt poderosa) a combatre prejudicis lingüístics i ideològics més propis del XIX que no d’avui.

Deixant de banda els programes i pel·lícules diguem «costumistes», en què val la pena mantenir les diferències dialectals a causa del caràcter de la trama o dels personatges (per no fer perdre gràcia i versemblança al producte), la subtitulació única seria aplicable a tota la resta de programació. Disposem de dos precedents recents que podrien servir de guia: la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff Only) i La mort de Guillem , que es va emetre de manera quasi simultània per À Punt, TV3 i IB3.

La primera està rodada en francès i català oriental (la varietat dels dos protagonistes); la subtitulació del francès es va fer en una varietat valenciana diguem convergent sense renunciar a trets morfològics i lèxics del valencià. I aquesta és segurament la mare dels ous. La dificultat d’arribar a establir un model únic de subtitulació per als tres territoris (tant de bo hi poguéssim incloure un canal per a la Catalunya del Nord!) rau en molt bona part en aquests dos camps: la morfologia i el lèxic. De fet, el segon és més salvable, perquè al capdavall tothom pot aprendre com es diu una determinada cosa en un altre dialecte, i fins i tot a la majoria de gent els fa gràcia; en canvi, la morfologia verbal (les terminacions de subjuntiu, per exemple, que varien força) sol resultar estrident a la població no alfabetitzada en català, o també les combinacions de pronoms, que especialment en la parla col·loquial arriben a diferir notablement.

Però com que només tenim una manera de saber si l’invent funciona, toca arriscar-se. Experimentar. I, per descomptat, seguir amb molta atenció el grau d’acceptació de la proposta entre l’audiència (tenint sempre en compte, no cal dir-ho, el gènere audiovisual: no és el mateix una tertúlia que una road movie ) i els corresponents registres emprats.

Qui hauria de fer la proposta de model únic? Òbviament els mitjans públics hi haurien d’estar implicats, ni que fos com a «ens consultius», però sembla més assenyat encarregar-ne la direcció a la universitat. Les facultats que ofereixen grau de Traducció i Interpretació probablement són les més indicades. Tot plegat, no cal ni dir-ho, comptant amb l’acord o supervisió de les respectives autoritats acadèmiques (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de les Illes Balears).

I finalment la virolla. Qui ho ha de pagar, això? Ateses les estretors pressupostàries que ofeguen els canals mal anomenats autonòmics, fora més sensat crear una mena de consorci (ni que fos de vida breu, per arrencar) en què també s’impliquessin tant els departaments universitaris com les acadèmies. I, com que qui no plora no mama, tampoc seria balder acudir a Europa amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la mà, tot reclamant fons comunitaris per a la promoció de l’ús del català.

Des de 1996 el projecte cultural Barnasants s’ha orientat a promoure la cançó d’autor arreu dels territoris de parla catalana, entenent que la cultura és una inversió estratègica de qualsevol territori i, sobretot, del nostre. Igualment, el projecte Enderrock , publicació que va néixer el 1993, es dedica a difondre la música pop-rock en català d’arreu de la catalanofonia. Per tant, són dues grans aportacions per a la difusió i la promoció de la música en català. Una música que compta amb autors i grups de gran renom com Antònia Font, Manel, Zoo, etc. A més, en el panorama musical català hi ha una àmplia varietat de cantautors i grups que mantenen viva la flama, com any rere any ens demostren els companys d’ Enderrock .

Malgrat això, tampoc no podem obviar que alguns grups de música del territori no sempre aposten per la cançó en català, perquè no saben si tendran prou seguidors, si l’impacte serà menor, etc. Al capdavall, són els problemes de sempre quan pertanys a una llengua i cultura minoritzades —i amb tot un Estat a la contra. Per això, una manera de motivar els futurs músics en català i de fer-los visibles pot ser la posada en marxa del Festival de la Cançó en Català, semblant, per exemple, al Festival d’Eurovisió —però sense el repartiment de punts per interessos polítics— o el Festival de la Cançó de la Mediterrània.

Aquest festival s’hauria d’organitzar cada any en un indret diferent dels Països Catalans, i hauria d’incloure un grup musical o un cantautor de cada territori. Així, hi hauria representants de l’Alguer, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya. La selecció dels respectius representants es podria fer mitjançant un portal web que recollís les diferents candidatures dels grups o cantautors que hi volguessin participar, de manera que els ciutadans podrien votar quina cançó —una per candidat— els agrada més i volen que els representi.

Un cop seleccionats els candidats de cada territori, se celebraria el festival a un lloc concret —que no haurien de ser sempre les capitals de cada territori— i amb la presència de públic, tot i que també se n’ha de garantir la retransmissió a través d’internet i de qualque canal de televisió —sobretot en època de màscara i pandèmia. El festival, doncs, ha de ser un acte festiu en favor de la música en català i, per tant, de la llengua, per això ha d’incloure, també, actuacions de músics locals i de grups consolidats.