Magí Camps - Molt a favor

Algun dia, ens hauríem d’atrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, concretament. Per treure’ns els complexos i la idea que tot el que no es diu al diccionari normatiu ni a les obres de referència no és genuí. I perquè un diccionari acadèmic no recull mots d’actualitat fins que no es consoliden. I sí, ens fa falta també un diccionari de català col·loquial (vegeu la proposta 42). Per posar-vos uns quants exemples, podria ser urbà dir sanguango o sanguanga (mot que tenen molt viu els valencians per anomenar algú que és un dropo, del castellà zanguango, zanguanga ) o horabauxa , una proposta de mot mallorquí força actual per a l’equivalent castellà de tardeo , d’anar a fer el got, vaja. També es podrien incorporar propostes d’argot juvenil que en català funcionen, com ara fer oi o fer aix per fer cringe ; PQC ( Però què cony o Però què collons !) per WTF ( What the Fuck! ); i el senyoro o matxirul·lo per mots més nostrats com ara mestretites o mestretitoles .

Sí, la idea és prendre el referent del que ha fet l’anglès amb l’ Urban Dictionary . Crear un material lexicogràfic d’argot amb propostes catalanes o adaptacions de formes angleses i castellanes que tinguin ganxo. No cal esperar que l’anglès i el castellà arribin amb la nova proposta, tot i que és cert que sempre anem a remolc del que fan les llengües dominants; això és així, i aquest és el problema. La idea, evidentment, seria potenciar l’argot propi, explorar els recursos de la nostra llengua i donar espai a la creativitat, regla principal i bàsica.

Així doncs, es tracta de fer un projecte col·laboratiu en línia, amb la participació dels parlants joves, on cadascú podria incorporar una paraula nova amb definicions i exemples molt clars i planers, tal com fa el diccionari anglès: ser clars i contextualitzar sempre amb exemples perquè ho entengui tothom, ser creatius i, òbviament, anar més enllà del que diu sempre l’autoritat o un diccionari tradicional. I passar-ho bé, amb el component del sentit de l’humor. Això sí, amb certes condicions de sentit comú: no penjar informació personal o privada, d’una banda, i no ser imbècil, de l’altra. És a dir, que es poden definir mots amb connotacions ofensives, inevitablement sempre n’hi ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.

Els catalans hem obert la porta a explorar l’argot juvenil? Sí, l’hem oberta. Si més no, hem obert la porta a parar l’orella i penjar en línia el que diuen els més joves gràcies a la pàgina web Com ho diria , a càrrec de Xavier Mas Craviotto, Gerard Viladomat i Clara Soler. Es dediquen a arreplegar material en converses espontànies, introdueixen el mot o l’expressió a la base de dades i llavors la defineixen amb algun exemple perquè el lector sàpiga com es fa servir. Cal fer un aclariment: el web és plenament descriptiu i no sempre hi ha propostes en català perquè recullen l’ús dels joves, però certament és un primer pas per arreplegar part de l’argot que es diu actualment. Dit això, estic convençuda que la proposta de crear un diccionari urbà els entusiasmaria.

També existeix el Taller d’argot bord , un blog en què es fa tasca cooperativa i on es pengen mots d’argot lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex (LGBTI). I ho tenen clar: «[…] en un àmbit en què la llengua catalana clarament és minoritària i minoritzada», diuen en la declaració de principis del blog. Hi recullen algunes perles, com ara gratapalles («gai que no va mai més enllà de la masturbació»), guardar-se un roc a la faixa («anar molt i molt calent»), paté de figa («lesbiana pija, classista i esnob») o plomaferida («gai que escriu molt, que és escriptor»).

Per exemple, què en fem, de l’ ok boomer ? («d’acord, vell xaruc»). I dels mutuals , les persones que se segueixen mútuament en una xarxa social? Es podria reduir a mutus ? Per què no, si partim de la forma llarga seguidors mutus ? I el famós stalker , l’espia de xarxes socials? Acabaríem entrant la forma híbrida del verb que fan servir els joves, stalkejar ? Com traduïm wow effect (l’estat fruit d’un efecte sorpresa)? Funciona la traducció literal efecte oh ? I el sadfishing ? (l’acció de publicar problemes emocionals a internet), funciona pescar penes ? Pensem-hi. Caldria tenir en compte, primer de tot, si hi ha formes o propostes en català actuals que poden arrelar o que ja es fan servir. Potser ens vam precipitar incorporant el postureig a les nostres vides, perquè tenim maneres genuïnes de dir-ho: fer el tifa, fer el merda o ser un merdosot . Per exemple, els mallorquins en diuen figurera , del postureig , i em sembla meravellós. Vull pensar que tota aquesta riquesa i varietat que es diu actualment, i que encara no ha quedat arraconada en el calaix dels records, no ens la perdríem amb aquest projecte col·laboratiu de diccionari urbà.

I qui ho engega, tot això? Hi hauria d’haver un equip d’impulsors, i uns quants editors amb experiència en assessorament lingüístic perquè coordinin la feina, per validar i alhora filtrar les propostes; és importantíssim que siguin ments joves d’esperit i alhora amb criteri lingüístic. Un cop tinguem un equip d’assessors format, cal fer una crida als parlants joves perquè hi incorporin propostes. La idea és que el projecte sigui participatiu, col·lectiu i voluntari, però caldria una empenta, tirar-ho endavant per mitjà de finançament públic o esponsorització, com tot projecte. Qui s’hi apunta?

Cal que ho diguem ben fort. Cal que en siguem conscients. És millor saber-ho i així hi podem posar remei: per molt que la Llei de política lingüística digui que qualsevol ciutadà té dret a «ésser atès en qualsevol de les dues llengües oficials», això no sempre es compleix, i els damnificats sempre som els mateixos. Un exemple clar: quan anem al metge. Els principals perjudicats: els infants i la gent gran.

Anar al metge ja de per si acostuma a ser una cosa poc agradable. Hi anem perquè ens trobem malament o perquè ens revisin. La confiança és bàsica. I perquè n’hi hagi el primer que cal és entendre’s. Els fills de progenitors catalanoparlants no aprenen castellà fins que van a l’escola (i no el dominen fins que comencen primària). I precisament durant aquests primers anys és quan han d’anar més a cal metge, el pediatre en aquest cas. «¿Cómo se encuentra la pequeñina? ¿Dónde te duele?» Silenci sepulcral. «Ehem, no… és que és molt vergonyosa… Cuca, digue-li a la doctora on et fa mal, sisplau». ¿Cal que li expliquem a la facultativa en qüestió que la nena no entén el castellà i que té tot el dret a no entendre’l? ¿Hem d’anar amb una còpia de la Llei de política lingüística sota el braç? Com poden començar bé, els infants, la relació amb el metge si no entenen què els diu, si necessiten els pares perquè els facin de traductors simultanis? Perquè això passa, i bastant sovint. Com pot ser? Jo tampoc no m’ho explico. La qüestió és que sembla que no som capaços de canviar-ho, i les ambigüitats de la llei fan que sigui difícilment denunciable. Així doncs, acceptem-ho i intentem que creï els mínims problemes.