Magí Camps - Molt a favor

40. Els joves, orfes en la llengua pròpia.Recuperar l’espai juvenil 3XL

41. Atenció! Un tren en pot amagar un altre.Establir un ordre lògic en els missatges de megafonia i les cartes de restaurant

42. Mossèn Alcover al segle XXI.Elaborar un diccionari col·laboratiu de català col·loquial

43. Ser fidel és possible. Demana’m com.Aplicar el mètode Pilates al nostre comportament lingüístic

44. Repartir i fer comunitat.Compartir les traduccions dels documents estatals, europeus i internacionals

45. Arribar i moldre.Permetre que a les escoles es puguin oferir classes de català per a infants nouvinguts

46. Com despenjar el telèfon.Recuperar el «Digui?», la fórmula d’interlocució telefònica tradicional

47. Bon cop de clic.Dedicar deu minuts a configurar dispositius: una inversió molt fructífera

48. Web de jocs a l’aula.Fomentar la ludificació a les aules amb un conveni de cooperació educativa

49. Xarxa d’Escoles de Català.Muntar cursos de català per a adults en escoles públiques

50. La llengua escapçada.Acabar la Història de la llengua catalana de Modest Prats i Josep Maria Nadal i recuperar les Millors Obres de la Literatura Catalana

51. En valencià, sisplau.Cercar la complicitat entre els països de parla catalana

52. Excursions no facultatives.Visitar l’Alguer i Perpinyà, escoles de com acabar malament

53. Fortnite a la catalana.Atrevir-se a fer producció de videojocs 100 % en català

54. Retrat de la llengua més nostra.Actualitzar, sota l’empara de la Secció Filològica de l’IEC, l’ Atles Lingüístic del Domini Català amb micromecenatge i voluntaris

55. Temptacions al mas.Posada en marxa d’un reality show en català

56. Visibilitat per a totes.Aprofitar la visibilitat del feminisme per fer més present el català al món

57. 21 dies sense canviar de llengua.Aplicar un mètode per no saltar al castellà a la primera

Un pacte per la llengua

Pel que fa a la nostra llengua, els catalans som excel·lents en les diagnosis. Sabem exactament quins mals l’afecten, en detectem ràpidament els símptomes, en coneixem i en valorem les varietats i les comparem amb llengües d’altres continents —el francès del Canadà, el guaraní i el quítxua, les llengües africanes, les polinèsies. Si ens embalem, citem el rètic, el lapó i el mirandès (i els més despistats pensen en Carmen Miranda). Si tenim un dia més reposat, el neerlandès de Bèlgica. Si estem una mica depressius, l’occità, que és el nostre mirall més negre. Però una vegada ben establert i definit l’estat de la qüestió —i molt ben descrit i analitzat pels millors especialistes—, no som gaire destres a l’hora de proposar solucions, remeis, sortides possibles a aquests mals, i de dur-los a la pràctica, per recuperar el terreny perdut durant els últims vuitanta anys: retornar al català l’ús quotidià i estès, majoritari i popular, en totes les funcions d’una societat com la nostra. A la manera de la pel·lícula Horitzons perduts , sabem quin és el nostre Xangri-La i el repetim tot sovint : el català s’ha de convertir en llengua societària, llengua d’acollida, prestigiada i comuna, apta per a tots els usos i situacions, plena i depurada, sense l’espasa de Dàmocles —o de Joffrey Baratheon— del calc del castellà i l’anglès. Però a aquest horitzó remot i colgat per neus perpètues, no sabem gaire com arribar-hi. Sovint s’apel·la a la importància que els parlants canviem les nostres actituds lingüístiques individuals i no renunciem al català en cap situació de la vida quotidiana. Per tant, es demana als ciutadans que ens conscienciem —aquest verb no pot faltar mai— i actuem en conseqüència, en una mena de revisió de vida lingüística permanent. No cal dir que seria un gran pas endavant que hi ajudaria molt. Però tantes crides insistents i agòniques a les actituds individuals, que tenen un pes notable però no són el tot, carreguen damunt les espatlles dels ciutadans la responsabilitat de la minva i la desaparició de la llengua. En aquestes circumstàncies, és molt difícil llevar-se content.

Al costat del ciutadà individual —sempre en falta, acusat de ser passiu, acomodatici i liró, a més a més de mancat de criteri i cultura general—, l’altre pol on s’exigeixen responsabilitats és l’Administració pública, sempre l’autonòmica: les dues Generalitats (la d’Amunt i la d’Avall, com a l’anunci de Fairy) i el Govern balear. Gairebé mai altres administracions, com el Govern d’Espanya o la Unió Europea, ni tampoc les diputacions ni els ajuntaments. Que els ajuntaments importants del país no tinguin oficines ni polítiques de difusió lingüística en l’àmbit del seu municipi és una mancança notable —que a tothom li deu semblar bé, perquè no se’ls exigeix mai res.

Davant d’aquesta incapacitat manifesta a l’hora de trobar solucions concretes, imaginatives i sempre parcials per a la difusió del català, que detectem en molts debats sobre la llengua —i que ens perdoni tothom que hi treballa a fons i amb encerts—, set professionals de la llengua ens hem reunit per intentar traçar propostes específiques per a la difusió del català, lluny de la sociolingüística llagrimosa: Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i servidor de vostès i picapedrer. Tots set fa molt de temps que cavem en el camp de la llengua —els més ancians, tres o quatre dècades, sense comptar-hi Second Life i el GTA. Per tant, hem tingut temps per anar rumiant propostes, iniciatives, projectes, que considerem òptims per dotar el català de més vigor i plenitud. Per aquesta raó, ens va semblar oportú congregar-les aquí, a Molt a favor , i exposar-les amb un cert detall, per oferir un seguit d’accions possibles a les societats catalana, valenciana i balear: algunes més ambicioses i altres més restringides, algunes costoses i altres, no tant. Ara bé, hem d’advertir, sempre són propostes parcials, perquè pel que fa la difusió de la llengua no hi ha cap panacea (i sí molts placebos). Totes comportarien progressos en l’estesa i la consolidació de la llengua catalana, en un grau o altre. Entre l’individu i el poder polític existeix tot un ventall d’empreses, entitats i agrupacions socials molt complex i divers, les quals convidem a prendre-hi part amb decisió, valentia, constància i bon humor. La més emblemàtica de totes és el Barça, tant si és triomfant com si és exasperant.

Cadascú ha perfilat les seves propostes per difondre i millorar la llengua catalana d’una manera molt lliure i sense acordar temes entre nosaltres. Com a editor, només he vigilat que no ens trepitgéssim els uns als altres i he intentat evitar reiteracions innecessàries. Per tant, no hem sigut sistemàtics, no hem pretès cobrir tots els àmbits possibles d’una manera metòdica i escrupolosa. Per altra banda, no tots els convidats a participar-hi van acceptar la invitació ni tots els que la van acceptar en un primer moment després van acabar sent-hi. Entre aquests segons, agraïm la col·laboració del lingüista valencià Joan-Carles Simó, que va esbossar propostes molt atractives (i amb una òptica valenciana molt acusada) però que en el moment de redactar-les se’n va donar de baixa per falta de temps. Molt amablement, Simó va posar les seves propostes a la nostra disposició.