Magí Camps - Molt a favor

D’entrada, les propostes havien d’estar emmarcades en dos paràmetres molt clars: en primer lloc, havien de poder-se executar dins de l’Estat espanyol. Que no calgués l’últimament tan comentada independència de Catalunya per portar-les a la pràctica, ja que la independència és una opció política del tot legítima i alhora, ara no ens enganyéssim, incerta. La llengua catalana s’hauria de poder difondre i salvar, per dir-ho en termes propis de Protecció Civil, tant dins d’Espanya com fora d’aquest regne (i des d’aquí els demanem una mica de col·laboració, que fins ara ha sigut tan escassa que tampoc no els costaria gaire). En segon lloc, les propostes s’havien de poder engegar en un període de quatre anys, com a màxim (això és, una legislatura, si el govern no cau escales avall). Vaig marcar de bon començament aquests dos peus forçats perquè les propostes tinguessin el màxim grau de realisme i agilitat possible: la seva execució no s’havia de dilatar en el temps ni dependre de quina sobirania tenen Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Totes les propostes han de poder fer-se realitat sota sobirania pròpia, espanyola o lusitana, si Portugal fes un cop de cap i sorprengués el món sencer en un gest audaç.

Cadascun dels set favorables exposa i defensa les seves propostes i, naturalment, ell n’és el cap pensant —o el magí, en un dels casos. Si no haguéssim viscut uns temps de virulència sanitària tan acusada, hauríem pogut col·laborar més estretament, braç a braç. Però ens hem hagut de reunir per covideoconferència, amb la distància i fredor pròpies d’aquest invent. Entre els set, tothom assumeix les propostes dels altres però cadascun argumenta i exposa les pròpies a la seva manera, com aconsella Frank Sinatra. D’entrada, en el moment inicial del projecte, els vaig demanar que evitessin les generalitats —en minúscula— i que defugissin els plantejaments vagues, benintencionats i amables però alhora sense cap recorregut clar i plausible per arribar-hi. Per aquesta raó ens vam comprometre a evitar els bons desitjos sense cap projecte que els sostingués, als antípodes d’aquells nens que el dia de Nadal brinden per la pau mundial. Així, totes les propostes són concretes, prou ben traçades i executables en uns termes plausibles. Només exigeixen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació.

En algun moment vague i difús —només recordo que tenia un capipota de Can Vilaró davant—, Rudolf Ortega va proposar empènyer un pacte per la llengua molt ambiciós, que hauria d’incloure el màxim de forces polítiques, socials, econòmiques i culturals i que comprometés tots els seus partidaris a defensar i promoure en el seu àmbit d’acció la llengua catalana amb accions precises i eficaces. A tots ens va semblar una iniciativa excel·lent i, abusant de la seva confiança i tarannà pacífic, l’hem inclosa com a epíleg. Així com cada proposta la defensa cada autor per separat, el pacte per la llengua, redactat per Ortega, l’assumim i el firmem tots set. Per aquesta raó, la nostra acció sobrepassarà l’edició d’aquesta obra, si tot va bé i Déu i l’Institut Català de la Salut ho volen.

També agraïm el bon humor i un cert grau d’inconsciència amb què l’editora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar Molt a favor . Ser en el catàleg d’Eumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no me’n recordo.

Els set favorables desitgem i esperem que algunes d’aquestes propostes es portin a la pràctica —i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb l’autor corresponent. També ens agradaria molt que promoguessin altres obres i debats on es defineixin i se sospesin més propostes, que seran, molt probablement, encara més imaginatives, encertades i aptes per dur a terme i que contribuiran a la difusió de la llengua amb més empenta. No ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia.

Enric GOMÀ, editor

Barcelona, febrer del 2021

A les rodes de premsa dels partits polítics s’ha establert, d’uns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions s’expressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de l’emissió. És a dir, als mitjans d’abast estatal, en què el castellà és l’única llengua existent, tothom parla castellà i llestos.

Aquest cas fa referència, només, a les persones que s’expressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A l’inrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer Ciudadanos i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en l’altra llengua quan el declarant fa servir d’entrada el català.

Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. L’ús d’una llengua o l’altra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.

Avui, a l’Espanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa d’aquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de l’Estat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.

Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, d’aquesta manera, s’esborra la llengua catalana dels mitjans d’àmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que s’amaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que s’expressa normalment en català és entrevistat en una televisió d’àmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics s’estalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.

Si no es dupliquen declaracions, s’aconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans d’àmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb normalitat, que serveix per a tot, que ens agrada fer-la servir, que amb una mica d’orella es pot arribar a entendre, i que l’Espanya actual no és un país ni monolingüe ni mononacional.